Per sort, el temps acaba demostrant que determinades idees no prou valorades en els seus inicis eren, substancialment, bones. Fa ja sis o set anys, l’escriptora reusenca Isabel Olesti en va tenir una, d’aquestes, i ara s’ha comprovat que era bona, molt bona.
En els darrers anys –i per motius que en aquesta breu crònica no vénen a tomb–, ha estat Francesc Cerro l’encarregat de continuar i consolidar la idea, fins al punt que ha assolit allò que avui se sol definir com “l’excel·lència”.
Aquest proppassat dissabte, 6 d’agost lluminós –valgui l’adjectiu en diversos sentits–, vam viure un capvespre a la Mussara d’aquells que serveixen per adonar-te que cada matí que et despertes val sempre la pena de viure’l.
Parlo, és clar, del Mussart 2016, i d’una inoblidable xerrada en què l’actor Enric Majó anava apagant espelmes –candeles, en deia ell, seguint la versió que del poeta grec Kavafis havia fet el també poeta reusenc Joan Ferraté–, les seves espelmes, unes espelmes que resultaven massa curtes, si tenim en compte l’enorme interès de tot allò que ens explicava amb una barreja de complicitat, d’emoció i de reivindicació.
Algú hauria de dir-li al senyor Enric Majó que no pot deixar d’escriure detalladament, sense deixar-se res al tinter, tota aquesta informació que la seva memòria atresora, totes aquestes vivències de la seva admirable llibertat personal que cal que coneguem, perquè qualsevol país que vulgui tenir una base cultural sòlida necessita conèixer el bo (i el dolent) d’una generació que va saber trencar, una a una, amb totes les enormes barreres que va trobar-se pel camí. Però potser ja li ho han dit –cosa que m’alegraria, molt–, tot això, i potser l’Enric Majó ja té una cua llarguíssima d’editors a la porta de sa casa esperant aquest sucós –i necessari– material literari, viscut en primera persona d’un singular compartit amb molts plurals.
El Mussart encara no havia acabat amb les agradables sorpreses i, després de l’estona compartida amb l’Enric Major, va venir la ritual passejada seguint uns eficaços paraigües de colors, que ens traslladaven cap als diferents indrets on la paraula interpretada, on la LITERATURA –així, amb majúscula i sense trampes– es fusionava amb l’intèrpret, i l’intèrpret amb el paisatge i, tot plegat, amb l’espectador, amb l’oient, que, embadalit, arrossegat pel poder de la paraula, passava a forma part d’un tot. Un tot que no és casual, sinó fruit d’una idea i d’un treball que té un responsable que no és altre que el director de tota aquella enorme escenografia al servei de la LITERATURA –de nou amb majúscula–, el ja esmentat Francesc Cerro.
Magnífic capvespre, doncs, per tot: pel conferenciant, pels actors intèrprets, pels textos triats, i per l’atreviment de incloure-hi D. Pedro Calderón de la Barca i el seus encertats pensaments versificats –i, així, fer-nos recordar, de passada, que la llengua castellana ni ens és aliena, ni ens colonialitza ni ens oprimeix, perquè cap llengua, ni cap producte resultant de la màxima expressió de la llengua, que és la LITERATURA –per tercera vegada, amb majúscula– ens ha de resultar aliè ni estrany.
I com que la perfecció no existeix –prou que ho sabem–, i sóc una mica primmirat, només he de retreure alguns sorolls estranys, innecessaris i del tot evitables –mòbils, xisclets... – que, per sort, no van aconseguir trencar l’harmonia d’aquells instants.
Gràcies a tothom qui ha fet possible el Mussart 2016, però també a qui va fer possibles les edicions anteriors, perquè ells han anat traçant el camí. Fins l’agost que ve!
