Discrepo

L’objectiu d’assolir una llista unitària independentista davant de les passades eleccions del 27 de setembre era, al meu entendre, la millor segona opció.

La primera millor opció hagués estat, sens dubte, la plantejada pel president d’ERC, Oriol Junqueras, en la seva conferencia de desembre de 2014. Respectar la diversitat ideològica pròpia de cada candidatura, les seves prioritats programàtiques i des de la lògica democràtica introduir punts comuns; assolir amb claredat l’objectiu de la independència i compartir part del nom de cada una de les candidatures independentistes perquè d’aquesta manera es visualitzés amb claredat el vot independentista. CDC no ho va acceptar.

De la primera opció passem a la segona. La llista unitària tenia tot el sentit sempre que s’hagués complert el principi d’unitat, que vol dir tots. La CUP no hi va voler entrar, i amb la no incorporació de la Candidatura d’Unitat Popular, l’ANC i Omnium al final també es van despenjar. L’Assemblea i Omnium donaven suport a les dues candidatures independentistes sense fer campanya, compromesa i directa, a favor de cap.

El resultat final va ser una tercera opció, una “tercera via”. Convergència i Esquerra. Junts pel Sí. Bé, CDC i ERC més societat civil i gent de noves formacions com MÉS.

Davant d’aquest nou i estrany escenari molts militants i simpatitzants d’ERC, i de CDC suposo que també, ens vam sentir una mica incòmodes. La incorporació de destacades personalitats independents, incloent ‘hi els caps de llista, per moltes simpaties que segur que ens van generar, no podien amagar el compromís de fer president al líder de CDC. El “qui” quedava clar. Podem seguir pensant que el més important era el “què”, però d’altres ho van prioritzar de forma diferent. Sembla que per Convergència el més rellevant de tot és deixar clar el “qui”.

El resultat de tot plegat: 62 diputats. Es va guanyar, si, però no amb la contundència que calia. Ara tenim 72 diputats independentistes comptant els 10 de la CUP, mai ho havíem vist, és veritat, però ... que hagués passat si s’hagués consensuat la primera opció? CDC i ERC per separat no podíem haver tret 62 o més diputats? Crec que sí. Crec que haguéssim pogut superar els 62. Ara bé, tot això no deixen de ser pures especulacions, la veritat és que mai ho sabrem. En definitiva, personalment considero que no va valdre la pena l’esforç d’ajuntar allò que és antagònic.

Com a militant considero que un procés independentista liderat per ERC comportaria més confiança i credibilitat, i que la gent d’Esquerra no podem renunciar a assumir la màxima responsabilitat del procés. Però aquest lideratge l’hagués hagut de decidir el poble català el passat 27S. No els hi vam donar aquesta oportunitat.

No podem confondre a la ciutadania: la independència és l’objectiu, sí! Però el programa i la idea de país també compta, i molt, sinó això serà com “molt soroll per a no res”. Compartir un destí comú , la independència, no vol dir anar-hi junts dalt del mateix autocar, podem anar-hi més còmodament cada un amb el seu cotxe. El que importa, sense cap mena de dubte,  és que hi arribem tots, el viatge és complicat però engrescador. Fem-ho fàcil.

Jordi Vinyals és alcalde de la Selva del Camp.