Amb la mateixa contundència que es reclama el dret a decidir, jo afegeixo el reclam del dret a discrepar. L'un sense l'altre deixen de tenir sentit, al cap i a la fi són drets que emanen de la condició humana, com els de la tolerància, la solidaritat, la comunicació, entre un seguit de drets que són fonamentals per la construcció de la vida digna en societat.
Lamento dir que la convocatòria d'aquest diumenge és un veritable disbarat i que, tot i que estem poc, per no dir gens, acostumats a prendre decisions fonamentals que afecten el nostre model de convivència utilitzant la via del referèndum, quan es decideix emprar aquesta eina participativa, s'ha de fer amb llum, taquígrafs i amb les portes i finestres ben obertes perquè corri l'aire. En efecte, sense transparència, debats de posicions i coneixement de les conseqüències de cada una de les opcions que responen a la pregunta que se'ns fa, se li pot dir qualsevol cosa, però no és un referèndum.
Res d'això s'està fent, estem entestats en si és legal o no, si uns i altres es falten al respecte i, a mesura que s'acosta la data assenyalada, fent un joc d'estratègia, que més aviat sembla que juguin a la cluca, o a l''1-2-3 pica paret'.
Tornant a la reclamació del dret a discrepar, no vull ni pensar que part d'aquesta pèrdua de valors respongui al corrent que moltes societats democràtiques occidentals, de manera que a casa nostra estiguem desembocant en un 'Catalonia first'. M'esgarrifo i se'm trenca el cor només de pensar-ho, però lamentablement hi ha seriosos i alarmants indicis de què pugui ser cert. Per això reclamo el dret a discrepar.
No vull analitzar quines són les causes del disbarat, perquè vénen d'algun temps en rere i de més d'un responsable, però si vull expressar la meva més profunda preocupació per les conseqüències que la convocatòria està produint en la convivència dels ciutadans del meu país i, sobretot, manifestar que l'endemà se'ns girarà molta feina per a refer i reteixir relacions que s'estan trencant per la pèrdua d'aquests valors-drets inherents a la persona.
La societat catalana ha estat un exemple admirable de convivència, no en va la construcció d'aquest país és fruit del mestissatge generat pels moviments migratoris dintre del mateix país, des d'altres territoris d'Espanya i avui des de quasi bé tots els indrets del qualsevol continent. No podem perdre aquesta admirable i envejable condició.
La setmana vinent, com he manifestat abans, se'ns gira molta feina per tornar a fer valdre aquests drets que hem de reclamar i utilitzar-los. No serà senzill i caldrà trobar nous interlocutors perquè resolguin institucionalment aquests desitjos i anhels, però estic convençut de què només amb la decisió i participació activa del comú de la gent, aconseguirem refer la convivència interna i els enllaços amb l'entorn geogràfic més immediat i el més llunyà. Ens necessitem.
Com deien a casa meva per demostrar l'absoluta i immediata disponibilitat: jo en faig un.
Josep Abelló és exalcalde de Reus.
