Li he sentit un altre nom al centre comercial La Fira. Les veus populars s’hi refereixen com el centre comercial d’Amancio Ortega. La gent no sap quins noms hi ha darrere del famós i críptic TTPI que acabarà per modificar definitivament la nostra existència, però tothom coneix l’emperador del tèxtil. I li han atribuït la propietat del colós comercial ja sigui perquè el reconeixen com l’únic amo i senyor, sobirà del comerç, empresari d’empresaris, capaç de permetre’s un temple de les magnituds de La Fira o perquè dins del nou centre comercial s’hi han instal·lat totes les marques del seu imperi. I si no, serà per totes dues coses.
Zara, la insígnia d’Inditex, ha tancat la botiga del Cine Monterrosa i se n’ha anat a La Fira. Se n’hi ha anat Bershka, Pull & Bear, violant la singularitat del comerç reusenc en abandonar el centre històric. Així ho expressa el vídeo que els botiguers han presentat en resposta a l’ofensa. AHU! Una declaració d’intencions, AHU!, Un crit de guerra. La cinta és un fragment de la pel·lícula 300 que narra la gesta de l’espartà Leònides i els seus 300 soldats contra l’incomptable exèrcit del Rei Persa Jerjes a la batalla de les Termòpiles.
Jerjes va arribar a Grècia disposat a conquerir les petites ciutats estat. Viatjava assegut sobre un tro colossal flanquejat per dues immenses cabres astades i dominava tot allò sobre el que posava la vista. A les portes d’Esparta es deté per prometre a Leònides riqueses, poder i títols a canvi de què se sotmeti a ell: Rei de Reis. Com a tota resposta Leònides el reta tirant-li una llança que fereix la galta de Jerjes, sobirà del món, Déu de Deus. Jerjes descarrega sobre Esparta tota la seva ira. Però malgrat la superioritat numèrica de l’exèrcit del Rei Persa, i desobeint el consell dels sacerdots sagrats, Leònides presenta batalla amb els seus 300 al congost de les Termòpiles. Conduint d’aquesta manera als seus homes a la glòria d’una derrota monumental. Una gesta heroica meravellosament contada.
Els 300 van perdre la batalla però van donar alè als espartans i a la resta de pobles grecs per continuar oposant resistència a la invasió persa. És per això que els comerciants de Reus han escollit aquest moment de la narració per demostrar el seu propi moment històric. Quan Dilios anima les tropes a continuar resistint i plantant cara.
Però se’n desprenen d’altres metàfores menys encoratjadores d’aquest relat èpic. Com la de la llei del més fort. Els espartans són coneguts per haver-se-la aplicat de forma inclement. Tenien una concepció dura de l’existència i immolaven les criatures que naixien amb tara perquè entenien que amb defectes no podrien fer front a les exigències de l’entorn.
S’anticipaven 2.500 anys a la teoria de la selecció natural que faria famosa Darwin i que en la versió econòmica resa: només sobreviuen les empreses que s’adapten al mercat. Demana el mercat avui dia edificis contenidors de franquícies o un comerç singular, nostrat, fet a base de caràcter de botiguer?
Els grecs van guanyar la guerra, van obligar als perses a desistir de la conquesta hel·lènica i els van prohibir la navegació dins l’Egeu. Però perquè això passes van necessitar que Olímpia parís un Rei més gran, més ambiciós i més megalòman que Jerjes. Van necessitar al Gran Alexandre. Sota el qual van quedar assimilades les petites ciutats estat. Veurem que li depara a Reus la història. Ningú no voldria que l’esperit comercial de la petita ciutat perdés caràcter.
Els sacerdots havien aconsellat a Leònides no anar a la guerra perquè els designis no es mostraven favorables. Vint-i-sis segles més tard i abolides les supersticions només ens queda resar. I esperar que aquest cop el petit comerç tingui l’Oracle de part seva. Perquè les sagetes que els botiguers puguin llençar a Jerjes no li faran pas sang.
Mercè Prunera és escriptora.
