Recordo que ja fa un temps vaig viure durant més de dos anys a Nicaragua com a Voluntària per l'ONG Setem-Catalunya. A la capital d’aquest país, Managua, les seves Comunitats Cristianes de Base (basades en la Teologia de l’alliberament) el dia 11 d’octubre celebraven, davant la vergonya i certa incomoditat dels voluntaris catalans i espanyols que hi érem invitats, l’últim dia en què els pobles indis van gaudir de pau cultura, terra, llibertat, sobirania i prosperitat.
Dic certa incomoditat perquè tots els voluntaris i voluntàries que érem en aquest acte, recordàvem, des que teníem memòria, com cada 12 d’octubre fidelment celebràvem a l’Estat espanyol, el Día de la Hispanidad. Feia uns anys, fins i tot s’havia commemorat el cinquè centenari del 'Encuentro entre dos culturas', que més aviat n’haguéssim pogut dir "encontronazo", ja que per 'Encuentro' s’entén que són dos els que es volen veure, compartir, dialogar... i és evident que aquest no va ser el cas de l’arribada dels espanyols al mal anomenat Nuevo Mundo. Per a Espanya va suposar obrir una pàgina en la seva història, però per als indis posar fi a la pròpia.
Podríem omplir pàgines il·lustrant aquest genocidi, però només apuntarem algunes dades que crec que poden fer, si més no, reflexionar. Per exemple, només a Nicaragua es calcula que en els primers cinc anys de la invasió, dels 600.000 nicaragüencs que vivien al Pacífic al voltant dels llacs, tan sols en quedaren 30.000. Unes altres xifres ens indiquen que els 25.200.000 habitants que hi havia a l’Amèrica Central l’any 1519 varen ser reduïts a 1.075.000 l’any 1605. Seguim: l’any 1851, Felip II va signar davant l’audiència de Guadalajara que un terç dels indígenes d’Amèrica havien estat aniquilats i que els que encara vivien, es veien obligats a pagar tributs pels morts.
A les mines situades al Cerro Rico de la ciutat de Potosí de Bolívia, hi moriren vuit milions d’indígenes. Es passaven la vida a les mines -s’hi extreia plata- encadenats, maltractats, i els que no rendien morien assassinats pels espanyols. No seria exagerar gens dir que Bolívia, un dels països més empobrits del món, va nodrir la riquesa dels països rics. Només a Espanya, durant 150 anys hi van arribar 35 milions de lliures de plata. Potosí és una ciutat que va donar molt als països rics, i ara és una ciutat empobrida.
Ja per acabar, els indis de les Amèriques sumaven en la seva totalitat com a poc 70 milions. Un segle i mig després s’havien reduït a tan sols tres milions i mig. Això és el que volem celebrar? El dia 12 d’octubre de 1492 marca per als pobles llatinoamericans l’inici de l’etnocidi, del robament, de la massacre i de la barbàrie en totes les seves dimensions. Per als pobles indígenes, des d’aquest dia va desaparèixer la llum i van regnar les tenebres que avui dia indubtablement encara perduren. Sense anar gaire lluny, parlem del deute extern que segueix sotmetent a aquests pobles a una dependència sense escrúpols als països rics i que es tradueix en el fet, que la major part de la població viu sota la línia de la pobresa.
No, no podem ignorar tots aquests fets, i menys amb la ironia de seguir celebrant un dia que caldria lamentar profundament. Estem en deute moral i econòmic amb els països empobrits i els pobles llatinoamericans, avui en dia encara explotats. Solidaritzar-se amb tots aquests pobles és un deure d’humanitat i de justícia.
Laura Aguadé és membre de l’Associació Quinchos Universitaris per Nicaragua i membre de la coordinadora d’ONG per al desenvolupament, la defensa dels drets humans i la pau de Tarragona.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics