El 21 de març es va complir el trentè aniversari exacte de la mort tràgica de l’Anton Borrell en accident de trànsit, a la carretera de Cambrils, arribant cap al santuari de Misericòrdia, a l’alçada del camí dels Morts. L’Anton Borrell sempre ha estat catalogat com el millor alcalde de Reus, malgrat que no va arribar als dos anys de mandat. Jo encara era una mica jove quan va governar la ciutat i no me’n de recordo ben bé de quins projectes exactes va dur a terme, tret del Parc de Sant Jordi i de ‘legalitzar’ la guerra de les tomaques.
Això sí, recordo perfectament com si fos ahir mateix, el dia que va morir. Reus era un clam de plors i desesperació. Llavors, jo tenia 18 anys i cursava COU a l’Institut Gaudí de Reus. A la meva classe, hi estudiava el seu fill gran, Anton Borrell Gallego, que era el nostre delegat de curs, un noi alt, ros i eixerit com el seu pare, que també havia heretat el seu carisma personal. Una persona, que des de llavors no he vist més per Reus. Es veu que és advocat i viu fora vila.
Bé, tornant al dia de la mort tràgica del senyor Borrell, crec que va ser quelcom equivalent a una mena de Kennedy a la reusenca. Em sembla que fins i tot, durant aquell fatídic 21 de març de 1985, dia que començava la primavera, uns quants companys de curs i jo vam escapar del centre per anar a donar el nostre condol personal a la família, sobretot al seu fill gran. Hi havia algú de la colla que coneixia molt bé els Borrell i ens vam dirigir al seu domicili particular, que llavors era al raval de Santa Anna. Recordo que ens va atendre la seva senyora vídua i els tres fills, tots plegats, i malgrat aquella jornada tan funesta, ens van acollir molt bé i van ser molt hospitalaris amb nosaltres, ensenyant-nos fins i tot la casa per dins, a més de fotografies familiars del senyor Borrell quan era més jove.
Pel camí, tot i pul·lulant pel centre de Reus, no recordo haver vist mai la ciutat en una situació tan tràgica i dramàtica com aquella. Gairebé no circulava cap vehicle, tothom rondava plorant, lamentant-se en veu alta, botigues del carrer de Llovera amb la persiana abaixada abans de la 1 del migdia. Molts altres estudiants; alumnes d’institut o d’escoles de la zona, també caminaven perduts pel tomb de ravals, plorant i cridant a llàgrima viva com si s’hagués mort algú de la seva família.Tot plegat, molt desesperant.
Hores després, gran part dels vilatans es va aplegar al funeral que es va dur a terme a la Prioral de Sant Pere, a les 5 de la tarda, tota il·luminada i amb les portes obertes de bat a bat. La cerimònia mortuòria va durar unes quantes hores. Pobre home, pobre alcalde. Durant aquell dia tothom repassava la seva vida de gran batlle, reusenc il·lustre i bona persona. Era un senyor carismàtic, un “seductor polític nat”, i tots els reusencs se l’estimaven de debò (encara que no fossin simpatitzants ni votants seus).
La seva successió també va ser molt polèmica perquè el número dos de la llista, un tal Joan Maria Roig, va ser alcalde durant unes hores. Aquest batlle conegut com l’'accidental', va ser rebutjat dins del partit per les seves idees més aviat “psuqueres” i els mateixos regidors de l’equip de govern li van fer una moció de censura escollint al senyor Josep Abelló i Padró, que sempre havia estat amic íntim d’en Borrell i era el seu economista particular, que també li portava els comptes de l’Ajuntament, segons tinc entès. Gracies a la mort dramàtica d’en Borrell, l’alcalde Abelló va governar la ciutat durant catorze anys seguits (dos més que el Pérez), essent potser el polític que ha ostentat més anys seguits el càrrec de batlle municipal.
