Divendres, 29 de Març de 2024

Fins sempre, estimat veí i bon amic!

05 de Desembre de 2014, per Carme Ortíz

Aquest començament no és meu, és d’una altra persona que fa anys li va dedicar un poema que començava així a un familiar meu, molt proper i estimat.

En Jaume Amenós no era el meu veí, però sí un molt bon amic, meu i de molta altra gent, perquè en Jaume no crec que pogués tenir enemics. Podia haver-hi gent, segur que hi són, que no sempre estiguessin d’acord amb ell. Jo mateixa he tingut alguna que altra diferència, però enemics no. Diferències que amb un home dialogant com era en Jaume, se solucionaven així, dialogant, xerrant… En Jaume era un bon conversador, un gran i simpàtic xerraire. Amb el Jaume podies parlar gairebé de tot o no parlar de res, i et donava la impressió que havies tingut la conversa més important del món.

En Jaume era (em costa parlar en passat) una bona persona, honesta (i vull recalcar honesta), lleial, sincera, i de vegades amb una sinceritat crua, però ell era així. Els que l’estimaven i el coneixien bé sabien que no tenia intenció de ferir i que en les seves relacions personals no li agradava fer 'teiatru', el qual estimava per damunt de moltes coses. El respectava tant, que no volia fer-lo servir per res més que no fos per a la cultura.

De la cultura, el teatre, la màgia, la poesia, els Reis, Sant Pere, 'Sant Perico', els carnavals etc., d’aquest món seu, en pot parlar molta gent de Reus, millor del que ho faria jo. Però per a mi, per damunt de tot això, en Jaume, era el meu amic Jaumet, qui mai tenia un 'no', qui sempre responia al telèfon encara que quasi no pogués parlar, qui ho posava tot en llocs inversemblants, qui obria portes a tothom, fossin com fossin, creguessin o no, d’ideologies diferentes i pensaments equidistants, qui buscava la forma de sumar per sobre de tot, i no restar. D’aquest Jaume, és de qui jo en puc parlar mes.

Del Jaume he après al llarg d’aquests gairebé vint anys que fa que som amics, moltes coses sense que ell donés lliçons de res. Potser això em feia estar molt d’acord amb ell amb moltes coses, estar molt propera, era un llibre obert, un llibre divertit, distret, amè. El Jaume hauria pogut ser un gran pedagog, de fet ho era sense la titulació. Era un gran mestre, ferm i seriós quan calia, però sempre amb un somriure rere les orelles.

No sabia si avui podria escriure res sobre en Jaume i segurament que aquest escrit, fet una mica més enllà en el temps, seria diferent, no en 'el contenido, sinó en el continente', com ell deia algunes vegades. Però avui…, avui Jaumet, em costa molt escriure sobre tu, en passat, perquè tot just ahir ens vam acomiadar amb paraules, amb les mans, amb petons, amb mirades, per sempre. 

Quan  sortia de la teva habitació ens ha costat a tots dos apartar la mirada. Sabíem que segurament no ens tornaríem a veure. Ahir vaig plorar davant teu i tu, sense paraules, em vas animar a continuar plorant perquè vas veure que això em feia bé. Ahir vas voler tornar a veure la meva filla, la teva nineta Aïda i les meves nétes, i va ser possible gràcies a la foto que et va enviar per 'via satèl·lit’' com tu deies alguna vegada. Hauria donat qualsevol cosa perquè no fos ahir o, com a mínim, perquè no fos com el dia d’ahir, però no vaig poder, i avui estic escrivint unes paraules que mai hauria volgut escriure, benvolgut amic. Ahir una amic comú, en Xavier, va dir-li a una infermera que es preparés perquè en Jaume tenia tants amics que per aquella habitació havien de pasar cent mil persones, tota la nostra Ciutat, tota la teva estimada Ciutat. Però jo, que he de ser egoista, només penso en mi, i que ha marxat el meu bon amic Jaume.

Tu i jo sabem què et vaig demanar i si tot no acaba aquí, sé que trobaràs la manera de complir la teva promesa. Per si de cas, estaré preparada, benvolgut amic Jaume. Les coses ja no tornaran a ser iguals: el Bravium, la porta, els contenidors de la brossa que van posar davant mateix del Teatre i que tant et van fer enfadar, El Pallol, les cadires que posàvem al carrer per Sant Pere per veure pasar la Processó i la tropa, els patges i els Reis, tan propers…, res no serà igual.  Jaume, descansa als llocs que tu volies descansar. Nosaltres continuarem sense tu, és el que tu voldries, però serà tant difícil, em costarà tant tornar a passar pel carrer de la Presó i no poder veure’t, 'barallar-me' amb tu, discutir, fer-te una abraçada... Fins sempre, benvolgut amic Jaume!

 

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics