A partir de 1939, els silencis ompliren els carrers de les grans ciutats a Catalunya i a la resta de pobles ibèrics sota el jou del franquisme. Descalços i vençuts, els republicans començaren el camí de l'exili, un camí incert sota l'amenaça del nazisme creixent i la debilitat dels règims europeus.
A les parets de les presons s'afusellava massivament en nom de Déu i la moral feixista. Tant se val si eren llibertaris, catalanistes, bascos, comunistes o senzillament republicans demòcrates, ja que Franco tenia un grapat de bales per cada u d'ells. Quants cossos encara no s'han trobat! Algunes fosses com la del poeta Garcia Lorca són encara un misteri. Ni tampoc s'ha demanat perdó per les morts d'homes com el poeta Miguel Hernández, o democratacristians com Carrasco i Formiguera, anarquistes com Peiró, comunistes com Julián Grimau o presidents demòcrates com Lluís Companys, i tanta gent anònima.
Durant la llarga nit del franquisme, a les escoles, entre dues fotos i una creu s'amagava la història i es domesticava en aules separades per gènere. A l'escola de la ignorància apreníem a no saber , a no sentir, a no ser. Al llarg d’aquest període que durà 40 anys, el govern català exiliat a Mexic, Pau Casals, el doctor Trueta, León Felipe, Antonio Machado, el president d´Euskadi José Antonio Aguirre, Garcia Olivé, el bisbe Vidal i Barraquer, Dolores Ibarruri o Federica Montseny eren algunes veus contra el silenci i la por que havia imposat el dictador. Franco, que en estallar la guerra va consentir que afusellassin un cosí germà seu, Ricardo de la Puente Bahamonde, i que temps més tard no va fer res per impedir la mort de José Antonio Primo de Rivera, no va tenir mai amics, ni a l'interior ni tampoc a l'exterior.
Cal recordar que mai va sortir a l'estranger per por d'un atemptat. El seu règim però va obtenir el reconeixement dels EEUU i del Vaticà en considerar-lo el sentinella d'Occident que preservaria els privilegis dels més rics i la versió més tancada i rància del catolicisme. Mussolini i Hitler, els seus grans avaladors, van ser vençuts pels seus pobles i els anhels de llibertat europees, i en canvi el general conegut amb el renom de Paco Rana va durar 40 anys . Un exèrcit farcit d'alcohòlics i dèspotes juntament amb una fracció de l´església tirànica i immobilista acompanyà al dictador durant quatre dècades passejant sota pal·i. Un règim que va néixer matant i va morir de la mateixa manera.
Una dictadura que va combatre la cultura i les reivindicacions obreres, nacionals i culturals des de el primer moment. Els noms de Muñoz Grandes, Queipo de Llano, Serrano Sunyer o Millán Astrait, foren alguns dels seus màxims col·laboradors juntament amb el banquer Juan Marc o el feixista català Miquel Mateu i Pla alcalde de Barcelona. Quaranta anys de repressió lingüística, cultural, sexual, sindical, política i associativa. Aquest és el llegat. Com diu un fragment d'un poema d'Espriu: “De vegades és necessari forçós que un home mori per un poble. Però mai tot un poble ha de morir per un home sol”.
En la llarga nit del franquisme aprenguérem a sobreviure d'entre les runes de Guernica o Belchite, sentíem la llibertat en la veu tremolosa de Raimon o ‘galopant’ amb Paco Ibañez. Trencàrem els silencis omplint teatres, cineclubs i concerts a Vilaplana o Canet. Alguns capellans com Joan Alsina, Lluís Hernández, Pere Casaldaliga, Jaume Fernández o Lluis Maria Xirinacs llegien l´evangeli mirant als seus veïns i no als núvols com pretenia la cúria de l'església. I aquest poble, que va superar la por no ha deixat mai de caminar malgrat que els successors de Franco, ciutadans vestits de demòcrates, intenten silenciar les veus plurals d'un poble que mai ha perdut la memòria malgrat els diversos intents de genocidi que ha patit. Amb l'empenta del poble, les causes que estaven pendents ara són cada vegada més obertes i el camí cap a la Llibertat cada dia té més llums i colors plurals. A les nostres mans tenim l’opció d’aconseguir la desitjada i merescuda LLIBERTAT.
Xavier Joanpere és cooperant.
