El portaveu de la llista Catalunya Sí que es Pot ha amollat una impertinència i n'ha rebut unes quantes més com a resposta i propina. Joan Coscubiela ha declarat en una entrevista, referint-se a l'auge independentista: “La vida m'ha ensenyat que qui crida molt s'amaga sota les pedres. I no sé si n'hi haurà prou per amagar tanta gent.” L'afirmació qüestiona el valor dels altres. De molts altres. No és estrany, per tant, que les xarxes socials hagin bullit una estona replicant i repicant contra l'exsecretari general de Comissions.
Coscubiela ha reaccionat amb irritació i ha piulat enmig de la selva digital contra els qui volen fer-lo callar. “No ho van aconseguir durant el franquisme i no ho aconseguiran ara”, que diu. Potser alguns no tenen agalles, però a uns altres els falten taules i paciència. Coscubiela ha estat impertinent, com la premsa lliure tota la vida. Sempre hi ha hagut impertinència en la lletra escrita. Sovint, reprimida. I la impertinència ha estat una vàlvula de llibertat. Abans només en podien tenir els periodistes. Ara s'ha democratitzat.
La impertinència s'ha fet lliure perquè és barata. Com el pollastre i els vols. Acceptar-la és entendre el dret a la discrepància. Una altra cosa és la intransigència. També les xarxes dites socials en van plenes. La intransigència brama contra la impertinència i sovint deriva en insult o amenaça. Cal ser intransigent amb la intransigència. I ara ve la pregunta impertinent: no s'haurà tornat intransigent Joan Coscubiela?
