Divendres, 29 de Març de 2024

La llum de Nadal

23 de Desembre de 2015, per Mercè Prunera

El Nadal és festa casolana perquè s’ha de celebrar sota cobert, és temps de foscor i de fred, és la nit més llarga de l’any. Josep Pla, en una de les seves volades poètiques descrivia el Nadal com la diada més gran de l’hemisferi boreal. Es commemora el moment en què el sol es troba més allunyat de la terra, és un moment astrològic cardinal.

L’endemà d’aquesta nit la llum començarà a guanyar terreny a les tenebres fent-se els dies, jornada a jornada, una miqueta més llargs. És el retorn del sol, d’aquí que moltes cultures col·loquin en aquesta data el naixement dels seus Déus. Els siris, els celtes, els inques, els hindús, els egipcis i els cristians, entre d’altres, tradueixen l’apropament del sol en l’arribada de la Divinitat.

Totes les societats procuren explicar els seus trets d’identitat sobre la base d’alguna efemèride pagana relacionada quasi sempre amb els cicles naturals. Els primers homes practicaven una espiritualitat animista que divinitzava directament la naturalesa. Els rius, els astres, els animals, el bosc o les roques. Fins que algú va descobrir que era molt més efectiu personificar les divinitats per convertir l’espiritualitat en religió.

L’arbre de la mitologia nòrdica dels boscos, el Pare Noel, Jesucrist, el fill del Déu cristià. Les celebracions paganes aguanten la superposició de tantes tradicions com vulguem imaginar, perquè els fets naturals impertorbables, com la rotació de la terra o la influència de la lluna necessitaran ser eternament festejats.

Vés a saber com en la tradició cristiana la festivitat del solstici va acabar essent l’aventura de Maria i Josep que veuen interromput el seu viatge a Betlem quan ella es posa de part. Han de buscar corrents un refugi perquè Maria pugui infantar, no troben lloc on parar i Josep apanya el racó d’un pessebre, perquè al calor dels animals de l’estable pugui nàixer Jesús, el primogènit. Un nen amb suficient poder com per fer del món un lloc just i alliberar els homes. No són fascinants les històries? I el poder que exerceixen sobre les persones?

Les llegendes expliquen la condició humana i la fan suportable. Volem històries que ens recordin com hi ha tot de coses superiors a nosaltres que no podem controlar. Que contin que algun dia el bé triomfarà sobre el mal com el sol guanya la batalla a les tenebres, que queda espai per la màgia en aquest món malalt de raó. Que la mare natura atresora encara la força dels mites arcaics i demostra amb un tronc la seva bondat. Que hi ha un tió que caga xocolatines, o uns Reis que vénen d’Orient carregats de sorpreses.

No és meravellós pensar que hi ha algú desconegut i misteriós que té cura de nosaltres i que un cop a l’any ens ho demostra portant-nos regals? No és necessari pensar que passi el que passi s’aixecarà el sol i tornarà a brillar?

Mercè Prunera és escriptora.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  24 de Desembre de 2015

Teories i filosofies...

Tot i ser històries boniques que les viuen amb desfici els petits, i amb il·lusió la familia, no deixen de ser crits i somnis llençats al cel com els dessitjos i les esperances que un sorteig de qualsevol tipus de joc ens doni els diners i els poders que supossa ser ric. No podem viure més amb els peus a terra i veure que il·lusions no arreglen res? Només cal veure-ho!