S'ha mort a Perpinyà Pere Verdaguer, un dels grans actius intel·lectuals i literaris de la catalanitat a la Catalunya Nord. Va fundar la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. La rebel·lió del Maig del 68 a París es va estendre a “províncies” i la Universitat de Prada va ser una branca d'aquella rebel·lió. Un poble mig fronterer de França acollia professors, intel·lectuals i estudiants de tots els Països Catalans. Vaig assistir amb gran profit a les tres primeres edicions. He dit “França” perquè Prada era França, com Barcelona o Mataró, d'on jo venia, era Espanya. El passaport era imprescindible. La policia me'n va privar un cop, i per arribar a Prada em vaig camuflar d'estudiós del romànic. Pujant el coll d'Ares amb cotxe, una parella de la Guàrdia Civil que anava a peu em va aturar. Em van sol·licitar de dur-los fins al punt fronterer, on anaven. Em van preguntar on em dirigia. Els vaig dir que m'interessava una capella romànica de l'altre cantó i que confiava que a la frontera m'estenguessin un document provisional per poder-hi arribar. Els guàrdies van callar.
Quan ja vèiem les instal·lacions frontereres, un em va dir: “No sé si aquí li faran el document que vol.” Un cop descarregats vaig haver de tornar a Camprodon, on el paper em va ser fet. Vaig tornar després per la Jonquera, i se'm volien quedar perquè representava que ho havia de fer pel mateix lloc per on havia entrat. Això era Espanya i allò era França. Després, un cop a la universitat, allò eren els Països Catalans. Professors que a la Universitat de Barcelona s'expressaven amb prudència i sempre en castellà, a Prada es deixaven anar i ho feien en català. Hi havia gent d'altres punts i de moltes disciplines: el músic, llavors conceptual, Carles Santos de Vinaròs, el pintor Garcia-Sevilla, els directors teatrals Iago Pericot i Frederic Roda, lingüistes de les Balears, València i Perpinyà... Amb Ricard Salvat vam visitar Ambrosi Carrion a la seva casa d'exiliat de Cornellà de Conflent un mes exacte abans que morís. El grup de teatre Adrià Gual que Salvat dirigia li va recitar La pell de brau de dalt a baix. Incursions a Cuixà i Elna guiats per Francesc Vicens i, a la sagristia de Cornellà, el “descobriment” d'un armari romànic en ple ús que ni Marcel Durliat, l'historiador del Roussillon Roman, tenia registrat. Però era França: pel que es deia a la Universitat de Prada, pel que deien els diaris, pels patés i formatges, pels plàtans conservats de les carreteres, per l'aire, literalment, que es respirava.
Vaig veure i sentir Pere Verdaguer només un cop. La cara de tons olivacis em va fer pensar en orígens gironins. Era de Banyoles i s'havia desplaçat a Perpinyà el 1939. La visió fugaç d'un home que ens va oferir moments tan positius quan érem tan espanyols.
