(Des de la barra del bar Miami).
Després de les convulsions provocades pel meu darrer article, i paint els silencis més mesquins, eren quarts d'11 de la nit quan, tornant cap a casa, em vaig trobar a dos reusencs il·lustres gaudint d'una cervesa en una terrassa de la plaça de les Peixateries Velles, tot prenent la fresca.
De seguida em van convidar a seure a la taula, i com no podia ser d'una altra manera, vaig accedir-hi. No revelaré els seus noms per no posar-los en traïdor compromís, i així deixar-los en l'anonimat d'aquells poetes que, com d'altres a Reus, fa uns anys, seient en altres punts de la ciutat, de mica en mica anaven traient la pell, tira a tira, a d'altres il·lustres convilatans, d'altra banda, art molt practicat a Reus, i que un servidor amb una bona cervesa en una nit d'estiu refrescant la llengua, també acaba practicant.
Ben cert és que, a Reus, l'interès, que no bancari, tot i que també hipoteca d'altres maneres, està ben amunt, i ja ho diu la frase castellana, "por el interés te quiero Andrés", i quan Andrés ja no hi és, millor callar, per allò de "qué hay de lo mío".
Evidentment, a la conversa van sortir els temes de moda a Reus aquest estiu: vermut, futbol, i nous bars, bars, que, per altra banda, ens van fer viatjar als vells bars, i així fins a arribar a aquells temps que de les misèries en feien alegries. Va ser llavors quan varen sortir noms a sobre de la taula que ens van fer demanar més cervesa del compte, ja que la tertúlia per fi deixava la pell d'altres, i dibuixava en el record aquells qui no haguérem deixat sense pell, mai de la vida. Escric sobre aquelles persones, que tot i l'aparença de tranquil·litat i calma, eren persones extremadament inquietes, tan física, com mentalment, persones que ho donaven tot sense tenir res, persones que no necessitaven ser a tot arreu per fer-se veure, i que, en canvi, sense que ningú no els veiés, eren totalment imprescindibles, i a tot arreu.
Les nits d'estiu a la Palma dels 80 i 90, les matinades al Lion's, els cafès del Tobogan, i així un sense fre, on un grup de persones inquietes, com si fossin el grup modernista de principis de segle XX (salvant les distàncies), a través de la cultura i el costum cultural, festejaven entre les paraules i els excessos. Ho feien a través de la música, la publicació de revistes, el teatre, les arts plàstiques, aquells anys que l'escola d'art al carrer del Vent omplia de bohèmia el bar Bon-Mar, aquells anys durant els quals podies trobar-te els periodistes radiofònics de l'època fent el cafè a la mateixa barra, des d'on ara escric aquest article.
Aquella manera de fer a Reus que, de mica en mica, ha anat perdent en essència per adaptar aquest posat més aviat tirant a ranci, i fals. Aquella gent de la qual parlo sabien que els seus límits només els posaven ells, i res no feia variar la seva manera de veure el món, la vida, i els pensaments, i que tot i la seva discreció, defensaven a capa i espasa, perquè tot i la seva aparent simplicitat, eren persones extremadament curoses a l'hora de viure, i de viure de determinada manera. Perquè eren persones que vivien amb determinació. Suposo que és per això que ara surten a les converses més apassionades, suposo que és per això que els lluïm. Només em sap greu que, per lluir a aquestes persones, ho hauríem de fer amb la convicció més sincera, i no des de la postura més fotogènica a les maleïdes xarxes socials, on la mentida encara és més gran, on es produeixen els actes de "bombos mútuos", com molt bé anomena un altre il·lustre reusenc, del Reus contemporani. A aquestes persones, les hauríem d'anomenar amb més respecte, com a mínim el que es mereixen.
Mentre escric aquestes línies i el cafè balla per la boca, puc recordar algunes d'aquestes persones en diferents espais de la ciutat, vivint amb conseqüència. Viure amb conseqüència un bé preuat molt escàs avui dia. Recordo el Jordi Bonet, les nits de diumenge a dilluns, sentint el jazz i el blues al mític Breda, deixant-se anar com si no hi hagués demà. El Jordi Boronat, amb aquell posat còmic, ironic, i tranquil, dient "jo soc l'ajudant de l'ajudant...", mentre per dins riu de tothom, fent una cucada d'ull a l'Amenós, asseguts a la porta del Bravium, tot esperant la processó de Sant Pere, quan davant del teatre hi havia llambordes, i no contenidors de la brossa.
Persones que de les misèries en feien alegries. Però, només cal gratar una mica a les alegries de la ciutat, per trobar-hi misèries. Després d'aquesta tertúlia despietada al principi, i nostàlgica més tard, enfilo el carrer de la Mar, sortint pel carreró dels Jueus, i observo que ara, a diferència dels anys 80 i 90, Reus és plena de gent fins tard cada dia, ben vestits, lluint cos de gimnàs, roba llampant, la pell bruna, oferint el millor dels somriures, fent ús del "reusenquisme" més ferotge, i de l'alegria, molta alegria.
Per cert, en aquest article haguera pogut anomenar moltes més persones, i de fet m'haguera agradat, però vull acabar-lo recordant el Pitus Borras, mirant l'entorn amb ironia i el millor dels humors, dient, "Au, Dios".
