Mesos enrere, per carregar contra l'independentisme, Pablo Iglesias va culpar els líders del procés d'haver despertat el feixisme. És curiós que una figura d'una esquerra a priori rupturista trobi punible la voluntat d'esdevenir un estat propi i no contempli combatre l'increment de fets violents per part de grups feixistes que campen tranquil·lament pels nostres carrers. La indiferència unionista (almenys, a nivell mediàtic) ha estat una constant, mentre la sensació d'injustícia i desprotecció al bàndol republicà creix a cada nou atac, amb els casos de l'agressió a Jordi Borràs i del conductor de Vic com a tristos exemples recents.
Aquest últim fet és especialment preocupant perquè fa por endevinar què hagués pogut passar si no arriba a ser per l'atzar. I és també decebedor que la reacció de Garcia Albiol no estigui tan allunyada d'aquelles desafortunades paraules d'Iglesias. El líder del PP català ha dit que entén el que ha passat.
A molts altres, però, de ben segur, els costa i molt pair que un tipus cregui que agafar el cotxe per endur-se les creus per davant és una mostra de llibertat d'expressió, tal i com s'ha descrit des de no poques tribunes d'opinió de mitjans estatals.
Pel que fa al fotoperiodista, que un policia en actiu l'agredís tot dedicant visques a Franco és simplement aterridor. I és la trista evidència que allò del 'todo atado y bien atado' és ben cert. No s'ha girat full, segons on i en quins àmbits. Si un membre d'un cos de seguretat enyora els temps del dictador (en diuen nostàlgics o patriotes, en alguns informatius) i ara per ara segueix al seu lloc de feina, què han de tèmer els feixistes que fins fa poc romanien ocults i que ara estomaquen, persegueixen i se senten forts? Res. Res de res.
Per acabar-ho d'adobar, places i carrers arreu de l'Estat segueixen duent el nom d'il·lustres feixistes. Dies enrere, una bona colla de nostàlgics es van aplegar al Valle de los caídos com si res. Fa unes hores, a Nou Barris, els Mossos han identificat independentistes mentre a la vora hi havia un tipus amb una esvàstica tatuada al pit.
Davant d'aquesta situació, molts opten per riure-se'n, potser perquè és l'únic que els queda, o potser perquè el millor és prendre-s'ho com si es tractés d'una broma. Que no se'ns esborri el somriure del rostre, un dia no molt llunyà, de cop.
