Clausurada la temporada el 31 d’agost amb amenaça meteorològica i la sinistra explosió d’una fàbrica de petards, ja podem fer recompte de les noticies d’aquest estiu. Tot i que la millor manera de passar els estius, en això estarem tots d’acord, es sense noticies. Així es com esperem que siguin les nostres vacances, en algun raconet que ens aparti de la realitat. Una cala a la Costa Brava, Eurodisney o l’arcàdia remota del poble dels avis. Volem que el temps s’aturi però es engegar el mòbil i fer-se manifest allò de que el món continua girant. Cap a la dreta, per molt que el moviment rotatori s’empenyi.
Els boscos no han cremat com al 2012 (any desastrós), però entre les elevadíssimes temperatures i la ultima llei forestal els focs s’han disparat respecte l’any passat. Amb tot, el debat sobre els incendis no ha estat noticia. Aquest any no s’ha sentit a parlar de caos aeroportuari, ni d’overbookings, ni de retards, ni de passatgers indignats; només de l’augment substancial i tremendament positiu del flux de turistes. Durant el mes de juliol els aeroports han enregistrat xifra rècord de passatgers, els quals han embarcat i desembarcat, conduïts per la melodia del fil musical, en perfecta harmonia. Això es tot el que volem saber, que tot va be, que tot funciona. Com quan demanem que ens diguin “t’estimo” encara que sabem que mentida.
Amb tot els mitjans no s’han pogut estar d’explicar que Wall Street va amunt, que els mercats asiàtics s’estampen; d’atendre les refregades entre les dos Corees o les causes i conseqüències del monumental l’accident de Tianjin. Es la seva feina. Tot i que hi ha moments en que s’ha de posar l’accent en les promeses electorals: la pujada de sou als funcionaris o l’indult urgent de Rajoy a l’àvia de les Canàries que fou condemnada per negar-se a enderrocar casa seva. La magnificència es lluminosa, esperançadora, i afavoreix les digestions de la canícula mediterrània: inclement.
A la nostra península ha estat un estiu amb noticies d’estiu. La vella classe política ha fet les clàssiques compareixences sense contingut i com es costum ha deixat els continguts sense atendre. Accidents a les carreteres secundaries, una xica degollada, dos noies enterrades en cal viva, una senyora morta a destralades. Totes elles víctimes d’un botxí que rondava per casa: noticies domèstiques. Però ha fet bon temps i hem pogut baixar a prendre el sol a la platja. El mes d’agost és inhàbil, que ho sigui també en noticies. Les institucions i les consciències necessiten descansar.
Ha transcendit la renovació de Sergio Ramos i la sortida de Pedro. En clau catalana les noticies han girat en torn del si-si, del no-no i del si però no. I hem estat tots al cas de que la sisena temporada de Joc de Trons es rodarà a Girona. D’Espanya hem sabut que han jubilat al Jutge Castro (noos, palma arenas o infanta), que Wert ja gaudeix del nou càrrec d’ambaixador de la OCDE a París i que el ministre de cultura que l’ha de substituir es fan de Cine de Barrio.
Escapem de tot això, no es pot aguantar. Refugiem-nos en les petites bondats de l’estiu: la muntanya, la platja, el Tour, en els balls a la plaça, en els castells de focs, en les tertúlies de gintònic, els correfocs, les xarangues.
Mentre hem celebrat la festa major, els que sempre estan a l’aguait han aprofitat per pujar la gasolina, la llum, i per aprovar reformes que l’any vinent ens complicaran una mica mes l’existència. Però nosaltres decidim quan n’hi ha prou. Tenim el comandament, podem apagar el telenotícies, el mòbil, desendollar el transistor i tancar per vacances. Fugir es una necessitat i segons Baudelaire un altre dels drets de l’home que s’havia d’afegir a la llista.
Tant es que ens tractin de covards. Els herois són uns altres, els qui per evadir la realitat hauran de creuar mig planeta i demostrar als europeus que han nascut a Síria, Somàlia, Afganistan, Eritrea o Nigèria i així aconseguir la condició de refugiats: l’estatut que els donarà l’última oportunitat de sobreviure.
Mercè Prunera és escriptora.
