És una afirmació que repeteixo sovint en els meus comentaris, referint-me a Espanya i Catalunya. Sempre després de constatar que és millor disposar dels instruments d’un estat , contra confiar en les solucions que es puguin aportar des de Madrid a una futura Catalunya espanyola. Per ara, només coneixem els arguments dels partidaris de la Catalunya amb estat propi, no pas els dels contraris. Els que defensen la Catalunya espanyola han de comparèixer i intentar convèncer, evitant recórrer a la prohibició o l’amenaça, com correspon a una democràcia. Espanya no ha de voler fer por, entre d’altres raons perquè ja no en fa.
Hi ha cada vegada més gent que vol marxar de l’Espanya pura i dura amb els seus dos partits fins ara majoritaris PSOE I PP. Una Espanya que segueix el seu full de ruta per esborrar la nostra identitat de la pell de brau, i convertir-nos en una regió mes al servei de l’imperi, això sí sempre com a ciutadans de segona per purgar els nostres pecats. Rajoy ho ha dit molt clar: Cap govern espanyol permetrà la independencia de Catalunya. Cada vegada que parla hi ha més independentistas.
Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica. L’any 1808 dominava un territori immens que s’estenia des de Califòrnia fins al cap d’Hornos, i des de l’Atlàntic al Pacífic. L’any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l’Atlàntic (i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units.
Entre les causes de l’emancipació de les colònies americanes cal destacar factors interns i factors externs. Pel que fa als factors interns, la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia. A nivell extern, l’exemple de la revolució americana (independència de les colònies britàniques dels Estats Units), l’extensió de les idees liberals europees, que influiren en les elits criolles il.lustrades, i, finalment, l’ajut econòmic i militar dels Estats Units i el Regne Unit, nacions interessades a comerciar lliurement en el continent.
En definitiva, els factors clau del procés d’independència foren la incapacitat de la metròpoli per continuar mantenint l’imperi, i les aspiracions dels descendents dels espanyols nascuts a Amèrica, els criolls, a controlar políticament el seu propi territori.
El procés d’independència es pot dividir en dues fases: Entre 1808 i 1814, cal destacar les insurreccions (excepte en el virregnat del Perú) de les Juntes de govern, organitzades al marge de la metròpoli, que són contestades, quan retorna Ferran VII, amb l’enviament de tropes espanyoles, les quals aconsegueixen paralitzar temporalment els triomfs americans.
Entre 1815 i 1824, cal destacar les campanyes militars a gran escala, liderades per militars com José de San Martín, Simón Bolívar, Antonio José Sucre i Agustín de Itúrbide, els quals van dur a terme una sèrie d’ofensives victorioses que en pocs anys van aconseguir d’independitzar gairebé tots els territoris americans.
En menys de dues dècades, la monarquia borbònica va perdre totes les seves colònies a l’Amèrica continental. Els nous països americans s’organitzaren com a repúbliques. Per a l’Estat espanyol, la independència de les colònies va significar la fi definitiva del seu estatus de potència internacional i la pèrdua d’un gran mercat i d’un proveïdor de primeres matèries barates, a més de la desaparició d’una important font d’ingressos fiscals. Fou un cop terrible, no només perquè Espanya va perdre pes en l’àmbit de la política internacional, sinó per al conjunt de l’economia espanyola.
Avassats a la conquesta i a fer por, els espanyols no han sabut mai, i ara tampoc, dialogar, negociar i enfocar els problemas amb democracia. Per això estic convençut que la independencia de Catalunya només haurà de ser el resultat d’una ruptura amb l’estat espanyol.
Sebastià Barrufet és periodista.
