A Catalunya, el nombre de dones que tenen un fill a partir dels quaranta anys s'ha més que doblat en la darrera dècada. Una nova realitat que va tractar el darrer reportatge del programa 30 Minuts de TV3, titulat amb la suggeridora pregunta 'És tard per ser mare?'.
La resposta va quedar en l'aire, ja que es tracta d'un tema personal i cada dona té la seva pròpia resposta. No obstant això, els metges experts que van intervenir en l'esmentat programa consideren que cal posar un límit, ja que a l'Estat espanyol es pot ser mare a qualsevol edat segons la legalitat vigent. Una manca de regulació que també es dóna a molts altres països i que és la causa de casos extrems com el de dones que han estat mares amb més de seixanta anys.
En els nostres temps, l'èxit de la biologia i de la medicina, de la ciència en definitiva, és evident. Així doncs, si una dona ho desitja, podria ser mare a qualsevol edat fent servir tècniques de reproducció assistida (congelació d'òvuls propis, fecundació in vitro, fecundació amb òvuls d'una mare jove, inseminació artificial...). On està el límit? Quins principis ètics han de regir aquesta limitació?
És clar que biològicament la dona està preparada per ser mare jove. L'edat ideal sembla que seria fins al vint-i-cinc, tot i que durant deu anys més encara és molt probable que l'experiència de la maternitat surti bé. Ara bé, més enllà dels quaranta, les probabilitats de concebre de manera natural i que un embaràs tiri endavant sense riscos per a la salut del fetus i la mare es redueixen, amb el patiment que això comporta per a totes les parts implicades.
I quin futur espera a un fill d'una dona gran? Quan tingui vint anys, la seva mare en tindrà seixanta. Una edat que fins ara esqueia més a una àvia. També és cert que una dona de quaranta anys amb hàbits saludables i sort es pot sentir jove, trobar-se en perfecte estat de salut i tenir cura de manera adient d'un fill adolescent. Potser el límit acceptable per la societat podria ser l'embaràs amb quaranta-cinc anys?
De totes maneres, en l'actualitat, al nostre país, on les persones poden decidir la vida que volen, hi ha dones que trien ser mares sigui com sigui; dones que no els interessa tenir fills –les ara nomenades dones _NoMo_, abreviatura de l'anglès _Not Mothers_–; dones que valoren els avantatges i els desavantatges de la maternitat i dubten què fer-ne al respecte, i dones que no es plantegen res i es deixen portar per la vida.
Les xifres diuen que als països occidentals entre un 25% i un 30% de dones no seran mares, un canvi sociològic transcendental en tota una generació. Una qüestió important és si aquesta realitat es deu a una crisi econòmica i de valors, és a dir, a la inestabilitat laboral i a situacions emocionals complexes (relacions llargues amb homes que no volen ser pares, separacions, segones parelles, relacions estables entre persones del mateix sexe, mares solteres, síndrome de Peter Pan...) molt freqüents en aquests temps líquids o al fet que, en la nostra societat democràtica i tolerant, les opcions respecte a la maternitat són diverses i respectades. O potser es tracta d'una combinació dels dos factors?
En general, la felicitat de la dona, com ja succeïa amb l'home, ha deixat de dependre de manera exclusiva de la meravellosa experiència de la maternitat. Per això, tot i que les clíniques de fertilitat estan a vessar, ara també es posa en qüestió el mandat de tenir fills. El debat està obert. Mentrestant, cada dia més dones, sigui pel motiu que sigui, parodiant a Hamlet, es debaten entre ser o no ser mare, mentre el tic-tac del rellotge biològic avança inexorable.
Diana Vizán Aguado és periodista i politòloga.
