En realitat estem ja vivint en un món distòpic: una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d’una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. Però en els somnis, com quan érem menuts, sempre imaginàvem que els reis mos portarien allò que volíem.
La dretanització de la UE, el genocidi de Gaza, els talibans afganesos que s’haurien de quedar tots cecs perquè no veiessen on hi ha finestres, Trump i Musk que són amenaces immediates i ben reals (de fet començaran a actuar una setmana després del 13 de gener, quan els feixistes van entrar a Tortosa l’any 1939, ja farà 86 anys).
Jo vull que es faça justícia: que se suspenguen els sous dels polítics que no complixen les seues obligacions, com assegurar l’habitatge als ciutadans, per exemple; la burocràcia retarda l’assistència a la pobresa, que assetja al 25% de la població. Més de cent mil persones han mort esperant la llei de dependència. Hi ha milers de pisos buits mentre es desnonen ciutadans. Si vivim un món globalitzat, que les migracions no siguen una excepció: la multiculturalitat és una opció de futur.
Per això que, mentre hi haguen casos Pegasus, o personatges com Ayusos i Mazons responsables de molts morts i que segueixen impunes... Per això necessitem una policia que entre a detenir jutges que no volen aplicar les lleis, com la de l’amnistia, i es manifesten togats contra la democràcia, o retorcen el seu paper per perseguir sense proves. Ah, i que els facen pagar tot el que això ha costat. No hi ha un Tribunal de Comptes que ho va fer amb el procés?
També la policia que detinga els feixistes que en fan apologia, exhibint la bandera i càntics preconstitucional. Vorem què se’n fa del mig segle de la mort del dictador, i si hi ha algun pas endavant en la restitució del règim republicà que es va estroncar amb el cop d’estat del 36; és a dir, superar l’estat de súbdits que ara vivim.
Que tota l’Administració pública funcione amb l’eficiència i l’eficàcia com ho fa l’Agència Tributària, per exemple.
Per tot això, i mentre, als pobles i ciutats ha d’haver-hi monuments als milers de voluntaris de tots els àmbits, als treballadors essencials, pagesos arruïnats per la burocràcia i un futur compromès pels acords de Mercosur, Marroc, etc; , pescadors a l’Ebre hi ha un 1/3 de la flota catalana, ara amb el futur amenaçat per la UE.
Hem de tindre ja, i sense dilacions, trens dignes. S’ha de treballar la prevenció de riscos (nuclears especialment, perquè ja és paradoxal que aquí, on hi ha les tres plantes atòmiques de Catalunya, no s’ha fet cap simulacre d’emergència amb participació de la població; el risc químic té protocols, simulacres, sirenes…)
Volem que la literatura i la ciència no es moguen dels plans d’estudis. Que la confraria de la Santa Baldana sigue respectada, com ho són les altres existents (ja no demano que participe al Jubileu).
Hi ha una cosa ben realitzable. El 2025 es compliran 60 anys de l’exposició de 'Gravadors d’Estampes Populars', artistes contra la dictadura que se la van jugar: que l’ajuntament els reconeixi i organitze una sala, que ara es troba al museu Reina Sofia.
Ah!, i que els reis em porten tot allò que consideren, perquè jo crec que m’he portat prou bé.
Bon any a tothom.
Tomàs Carot és periodista.
