L’elecció sorprenent de Donald Trump com a president dels Estats Units obre una perspectiva d’incertesa, o de foscor, tant per a aquest país com per a la resta del món. I encara més per a les dones, les primeres perjudicades pels resultats. Trump representa el pitjor d’Amèrica, però representa també el pitjor d’allò que un home pot ser. I, a l’inrevés, és l’exemple del que qualsevol home honest s’avergonyeix i rebutja.
Votant Trump, els electors han bloquejat una possibilitat històrica que fins el dia 8 de novembre era ben plausible. Que una dona ocupés, per primer cop, la presidència del país més poderós del planeta. S’ha escrit molt sobre les preteses mancances de Hillary Clinton, i s’ha escrit gairebé sempre des d’una perspectiva masclista inacceptable. Que si és freda, que si és com un robot... Quan un home es dedica a la política, se solen debatre les propostes que presenta. Si ho fa una dona, els comentaris se centren en el seu caràcter, o en els seus gestos, o en els seus vestits. Si una dona política adopta un aire de proximitat, si gosa mostrar-se emocional, se la considera dèbil. Si fa el contrari es diu d’ella que és arrogant i que no té empatia. Aquí hi ha un sostre de vidre, i certament encara no s’ha trencat.
Però és que Trump és, justament en aquest àmbit, un cas especial. El candidat més misogin i groller que s’hagi vist mai en una cursa electoral. Va començar dient que les dones que avortaven haurien de rebre un càstig. Va seguir embolicant-se en una absurda polèmica amb una antiga “miss univers” perquè estava massa grassa per al seu gust. I després va arribar l’escàndol dels seus comentaris sobre el sexe i les dones en general. A Trump li agrada petonejar i magrejar desconegudes sense avisar i li agrada, literalment en les seves pròpies paraules, agafar-les pel cony. Aquest és l’home que seurà a la Casa Blanca. Un home que es va referir a la seva pròpia filla com una “piece of ass”, que ho podríem traduir per “tia bona” si fóssim benevolents, però que en l’anglès original és molt més cru.
Aquest és l’individu que ha estat elegit. Ens preguntem per què i no hi ha una resposta fàcil. Segurament que en els pròxims dies sentirem moltes hipòtesis i argumentacions. Ara ens limitem a constatar els fets. Sembla que als votants els agradi tenir por. En el país que ha sortit de la crisi amb mesures keynesianes contundents (intervenció de l’Estat), i que té un índex d’atur per sota del 5%, Trump ha fet el discurs del perill i de la misèria, i ha promès arranjar tot un seguit de problemes que només existeixen en el seu cap. Ha fet el paperot d’un líder fort, o més aviat d’un pinxo de taverna. Però si als votants els agrada tenir por, encara els agrada més tenir por de les dones. Votant Trump s’evitava que una dona fos presidenta, i s’enviava a fer la feina un subjecte especialment llefiscós, que presenta tots els símptomes d’un abusador sistemàtic. Aquesta ignorància voluntària sobre detalls tan horribles és una llosa que pesarà llargament sobre la consciència de tothom que li hagi donat el seu sufragi.
La conclusió, si n’hi ha alguna, és que les dones no tenim mai garantits els nostres drets ni les nostres conquestes. La nostra condició ens reclama una vigilància constant i una mobilització permanent. Tot el que hem adquirit del segle XX ençà, tot el respecte que ens hem guanyat, totes les portes que ens hem obert, no són mai victòries definitives. Hem de seguir lluitant. Per nosaltres mateixes, i pel futur dels nostres fills i filles. Un futur sense Trump.
Arga Sentís és portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona.
