Gairebé a la fi d’un mes i mig d’assaigs, es troba a punt de fruitar la darrera producció del CAER de l’any 2009, Pasqua, d’August Strindberg. Un text estrany i altament interessant no tan sols pel seu argument, sinó per l’actualitat de la temàtica de fons que planteja al llarg de tota l’obra: la crisi, plantejada en totes les seves accepcions.
Strindberg, a l’ensems que el Centre d’Arts Escèniques de Reus, són dues personalitats que avançant-se al seu temps aposten fermament per l’impuls i creació de nous llenguatges teatrals sabent que són necessaris malgrat el grau de risc que comporta una decisió tant important com aquesta; així, Strindberg, visionari en una societat que tot just eclosionava a l’Europa de finals del segle XIX, planteja Pasqua com una peça d’arrel simbolista que irromp en la dramatúrgia sueca per la seva avantguarda conceptual.
De la mateixa manera el CAER, partint de l’essència teatral pura –és a dir, el teatre de text-, i obrint-se a les noves disciplines desenvolupades per l’evolució (i fusió) de les arts escèniques, ha donat un pas més enllà i ha aglutinat en una temporada tot un ampli ventall de produccions que, com Strindberg, obren una porta a la nova dimensió del terme espectacle presentant-lo com una unió de disciplines que es complementen a favor d’un resultat final innovador i ple de possibilitats.
És aquest esperit de risc el que fa que un art i un artista -i en aquest cas, un centre d´arts escèniques-, sigui menys vulnerable a la crisi atès que és capaç de reinventar-se i adaptar-se a les noves necessitats d’una societat en constant evolució.
La renovació permet cercar nous horitzons i nous públics, i és en aquesta travessa on pren més força l’habilitat que ha de tenir l’art i alhora l’artista, de fer pedagogia d’aquests nous llenguatges a fi de presentar-los i validar-los com a fruit de la dialèctica necessària entre reflexió i evolució d’un art tan perenne com mutant com són les arts escèniques. Un art mutant però que no ha d’oblidar i té la responsabilitat de mantenir dins el seu ADN la partícula necessària del treball amb les emocions de l’actor i de l’espectador i que per damunt de tot, no ha d’estar mai al servei d’uns pocs i per al gaudi d’aquests, sinó que té l’obligació de ser la corretja de transmissió reflexiva entre una societat, la seva cultura i les seves necessitats. Així és quan tenen sentit apostes i propostes com les del Centre d’Arts Escèniques, i concretament en aquest article, l’obra abans esmentada: Pasqua.
Pasqua, un text pràcticament inèdit i desconegut en el teatre comercial (i no comercial) tant a nivell nacional com internacional. Un text que s’estrenarà per primer cop a nivell nacional i del qual tindrem l’orgull de ser-ne els pioners.
Un text d’una ambigüitat i una exquisidesa aclaparadora. Potser massa fins i tot. Una reflexió gairebé monstruosa al voltant d’un problema massa habitual en la nostra societat: la incomunicació; un retrat pudorós de l’enfonsament d’una família que no pot suportar la vergonya de saber que és culpable de la misèria de moltes persones que hi han dipositat llurs esperances i hi han confiat; una crítica constructiva a la doctrina del “fugir endavant i a tapar-ho tot”, a la manca d’escrúpols; un toc d’alerta sobre els perills que comporta la rutina diària quan no és res més que això, una rutina, sense solta ni volta; un conte agredolç amb un final feliç, impensable que nasqués de la ploma d’un turmentat Strindberg que no cercava res més en aquesta obra, tal com diu Jem Cabanes en el pròleg, “un camí de serenitat, de pau. Un camí que el durà, de mica a mica, a reconciliar-se amb la vida” (“H. Ibsen/A. Strindberg Teatre”, Edicions 62. Barcelona, 1985).
Una història de reeducació dels sentiments i de les emocions; una història que ens ensenya a pronunciar sense temor el perdó per qui el mereix. Una història de segones oportunitats necessàries per poder créixer tant a nivell individual com col•lectiu.
Una història gratificant pels temps que ens han tocat viure. Una pasqua avançada, en tots els seus sentits.
Francesc Cerro és director d´escena i dramaturg. Director de “Pasqua”.
