Vicent Partal: 'El PSOE pot resoldre el conflicte de manera democràtica o reavivar-lo'

El periodista Vicent Partal (Bétera, 1960) se suma a la celebració dels 10 anys de trajectòria de Reusdigital.cat amb la presentació del seu llibre 'Nou homenatge a Catalunya' (Ara llibres, 2018) a Falset, en un acte que tindrà lloc aquest proper divendres al teatre L'Artesana de la capital prioratina des de les 7 de la tarda. Amb un títol que ens evoca l'obra d'Orwell, el director de 'Vilaweb' apunta que llavors va néixer un moviment des de la ciutadania, "igual que ha passat ara" al llarg del procés. En una entrevista concedida a aquest mitjà, a banda, comenta l'actualitat política. "El futur el marcarà el judici als presos", avança. 

Com va sorgir la voluntat de vincular Orwell amb el context actual?

Orwell sempre m'ha interessat molt. No només perquè 'Homenatge a Catalunya' ha resultat un llibre imprescindible arreu del món, sinó també per la seva qualitat periodística. I aquesta és una qüestió que no sempre es té en compte, que a nivell periodístic és una obra clau, perquè és un document periodístic molt valuós. A més, ara fa 80 anys que es va publicar la primera edició anglesa, i quan hi vaig estar donant tombs vaig veure que hi ha similituds entre la Catalunya que va retratar Orwell i l'actual. 

Quines són?

D'una banda, a l'època d'Orwell, i mentre tot el món es debatia entre Hitler o Stalin, els catalans es van estimar més una altra cosa. No van prendre part, en aquell debat. Catalunya va optar per una altra cosa, ni per un ni per l'altre, i això el va sorprendre, a Orwell. I crec que ara som en un punt similar, hem fet el mateix. O confrontació o referèndum acordat, i nosaltres hem optat una per una altra via, el que ha deixat tothom perplex.

I de l'altra banda?

Orwell va veure que els catalans no es van esperar a l'oficialització de la revolució per fer-la. I ara, ho torno a dir, és el mateix. Hem canviat el país sencer, sense esperar que la república fos oficial, ni completa. Aquesta, de fet, crec que és la similitud més rellevant entre el context de llavors i l'actual. 

La revolució és també un canvi de marc mental?

Sí. La societat de vuit anys enrere no té res a veure amb l'actual perquè tot ha canviat molt. 

I la classe política torna a anar per darrere del poble.

La gent sempre estira el carro, aquí i en qualsevol altre país del món, encara que no ens ho pensem. Els polítics sempre segueixen la gent. La mobilització a casa nostra i la capacitat d'autoorganització de la gent, això sí, és extraordinària, molt superior que la d'altres països. Però no deixa de ser una realitat compartida, en tot cas. Els polítics han comès errors importants, és cert, però al mateix temps s'ho han jugat tot, i això no és habitual. La prova és que o bé són a la presó o bé són a l'exili. 

Al llibre hi parla d'una conversa amb el president Puigdemont. Van parlar de la violència que l'Estat estava disposat a exercir. Allò el va fer dubtar si calia o no tirar endavant?

Va ser una de les raons. Tot plegat va ser molt i molt complicat. Al llibre miro d'explicar als lectors que tot el que va passar aquells dies va ser molt complicat, amb la voluntat de defugir les lectures simplistes de tot allò que vam viure. En efecte, això sí, la violència va ser una de les raons que el van fer dubtar. En tot cas, de violència ja n'hi havia hagut l'1 d'octubre. Si l'1 d'octubre no hi va haver morts, va ser per pura casualitat. Per la manera com van actuar, hi hagués pogut haver morts.

L'Estat estava disposat a tot?

Quan hi ha el debat sobre els nivells als quals estava disposat a arribar l'Estat, cal tenir en compte que estava disposat a tot. A tot. Més enllà del que alguns de nosaltres aportem al relat d'aquells dies, trobo que és gairebé una evidència, que l'Estat estava disposat a usar la violència per destruir la independència. 

Rajoy es va estimar més la imatge de la violència arreu del món que a mostrar feblesa de portes endins?

No, no és una qüestió de feblesa. Rajoy és una persona que, com la immensa majoria dels polítics espanyols, quan el debat se centra en la unitat d'Espanya, troba que la democràcia no té cap importància. 

En aquest sac hi posa Pedro Sánchez?

De moment, sí. Si demostra alguna cosa en sentit contrari, ja canviaré d'opinió.

Té la sensació que farà cap gest que el faci canviar d'opinió?

No ho sé pas. Sóc a l'espera.

Sembla obert al diàleg. 

Acostumats a Rajoy, que creia que en el conflicte català la política no hi tenia lloc, Sánchez ha admès que aquest és un conflicte polític que ha de tenir una sortida política. Ell no ho dirà pas, però tots podem entendre que per a ell no hi ha d'haver una solució judicial ni repressiva. Si vol una solució política, aquí i a qualsevol altre indret del món té una traducció immediata i clara, és a dir, un referèndum d'autodeterminació acordat i amb garanties per implementar els resultats. Si Sánchez és capaç de fer això serà magnífic, perquè voldrà dir que aquest govern espanyol és capaç d'arreglar els gravíssims errors comesos al passat per Rajoy. 

Quina lectura en fa, de la reunió entre Torra i Sánchez?

Torra va ser molt contudent, en aquest sentit. Per tant, ara és Sánchez qui ha de moure fitxa. És ell qui ha de decidir què vol fer. 

Quan Torra es reuneix amb Sánchez, però, els més crítics hi veuen un retorn a l'autonomisme. 

Torra és un home de maneres suaus, molt dialogant. Qualsevol que el conegui sap que no és el monstre que s'ha volgut fabricar a través d'una interpretació esbiaixada dels seus escrits als mitjans. I per cert, Pedro Sánchez va ser un dels més agressius. Qualsevol que es llegeixi els seus escrits hi trobarà una persona reflexiva i oberta. Si algú es vol creure una altra cosa em sembla bé, però Torra és d'una altra manera. El retrat que van fer d'ell és estúpid. 

Ara que m'ha parlat de mitjans, com és la relació entre els mitjans del país i els de l'Estat?

Els mitjans espanyols sempre han tingut una actitud de menyspreu cap als catalans, això sempre ha estat així, com el Reial Madrid menysprea tots els altres equips. Madrid és així. A Madrid es pensen que són el melic del món. 

La gent ha de seguir al carrer?

I tant, tot i que la clau de tot plegat serà el judici. Si arribem a novembre o desembre en una situació en què quatre circumscripcions europees neguen els delictes dels quals s'acusa als polítics independentistes i Espanya segueix volent jutjar-los amb una fiscalia controlada pel PSOE, és evident que això esclatarà. Si Espanya segueix demanant 30 anys per als polítics independentistes, el nostre país no ho tolerarà. Si no volen fer el referèndum acordat i per tant no volen una solució política i democràtica a aquesta situació, ens tornarem a situar en l'octubre de 2017. Espanya va fer un cop d'estat per aturar la independència, i ara es troben que hi ha un president de la Generalitat que els està dient que o hi ha referèndum acordat o se seguirà el camí iniciat l'1 d'octubre. 

Torra, de fet, ja va dir que cal un altre 1-O.

Bé, no sé pas a què es referia exactament, però em sembla increïble imaginar que el judici se celebri sense conseqüències devastadores per a l'Estat. Cau pel seu propi pes. Si ells no ho volen veure, ja s'ho trobaran. El PSOE té una ocasió històrica. Pot resoldre el conflicte de manera democràtica o reavivar-lo, és així de simple. No hi ha marge per a invents. No sé si el PSOE es pensa que tornant a l'Estatut solucionarà res. Si van per aquí, s'equivoquen. 

Pren part en molts actes i xerrades arreu del país. Deu ser una bona manera de copsar l'ànim de la gent. 

Ho faig precisament per això. Cada setmana faig dues o tres xerrades, i escolto els lectors, i veig si la gent està contenta o no. Mira, quan vaig començar a fer les xerrades s'havia de fer la primera consulta a Arenys, el 2009. I mira si ha canviat, tot plegat. Els diaris parlaven de Duran i Lleida, i als actes ningú en deia res, el que em va fer pensar que Duran i Lleida ja no comptava. Les trobades amb la gent van molt bé per saber si vibren o no, si passen coses. En certa manera és també un exercici periodístic fonamental per a mi..