Quins quatre anys...

Quins quatre anys ens esperen! En un poc probable canvi de cromos, el 'acoso y derribo' per part d'un partit que mai ha sabut encaixar la democràtica derrota seguiria igual. Però és que en el supòsit probable de canvi de colors, els que des de l'endemà d'haver perdut el poder ja van iniciar la creuada amb tot tipus d'arts i darrerament culpen als altres d'haver caigut a la crisi i que només amb ells en podem sortir. Amb la possibilitat de fer servir les seves anunciades pocions màgiques ja estem a punt de veure les seves solucions i en quina rapidesa són capaços d'aplicar-les. Ja veureu com, primer, diran que tot està molt pitjor del que semblava. Després, al veure que no se'n surten, que no és culpa d'ells, diran que ja ve d'abans i, també, que la crisi és universal.

La feina feta pel PP no es pot negar que ha estat ben feta. Han anat minant “por tierra, mar y aire” tot el terreny de manera que ara resulti evident que tot està fet un desastre. Veurem on serà capaç d'arribar un PSOE molt debilitat i pel que, durant aquests anys, pràcticament no ha estat possible donar dues passes seguides per les continues 'travetes' a superar, i quan les han pogut donar, quasi sempre, els ha agafat fora de temps o a contrapeu.

I parlo d'aquests dos partits perquè, o per aquí o per allà, condicionen el nostre Govern... sigui el que sigui. I també, sigui amb qui sigui, negociarem -com només pot ser, en el nostre cas- i també pactarem, pot ser perquè no hi haurà més remei per seguir disposant de l'autonomia que uns i altres ens cedeixen.

Aquí? Bé, gràcies! Podent disposar de dos partits amb prou força com per capitalitzar una bona part del sentiment català i catalanista, ja ens hem cuidat d'aprimar-nos nosaltres mateixos, no fos cas que arribéssim a agafar prou pes com per parlar de tu a tu allà on cal. Una ERC en què, només per les discrepàncies internes, sembla que tot està per fer i que no li ha servit per a res disposar de la molt bona posició aconseguida, i una CiU que, encara que ho sembli i possiblement hi pugui haver alguna intenció en aquest sentit, no és ni està per enarborar gaires banderes iferents.

Aquestes són les 'nostres' possibilitats reals per avançar com a país! Tenim l'energia justa i necessària per arribar on ens deixen arribar que, en qualsevol cas, no és on caldria, no només pels que ho sentim així, sinó per tothom que viu, i hauria de conviure, amb els mateixos neguits a la nostra terra. Els problemes que tenim a Catalunya, en tots els sentits, i també en les relacions amb l'Estat, són els mateixos per tothom, tant pels que se senten catalans, més catalans que espanyols i també pels que se senten únicament espanyols... però treballen i viuen aquí i, en l'aspecte social concretament, és tan senzill com reconèixer Catalunya com a posseïdora d'una cultura i una llengua pròpies o no acceptar-ho. Cultura i llengua pròpies que només són discutides per dret a conquesta des del 1714, recordem-ho.

Imaginem-nos una família catalana que va a viure o treballar fora. Donat el cas d'extrema dificultat de convivència, el que faria, o el que seria més assenyat de fer és marxar. És el que ni es plantejen, els que viuen entre nosaltres que tant els hi fa o, directament, odien Catalunya i no volen reconèixer les seves diferències reals.

Amb els resultats electorals del maig podem veure per on van els trets. El poder municipal i l'autonòmic, fruit dels pactes necessaris per no quedar parats ja són en gran part a mans del PP i, si no hi ha un canvi dràstic, és possible que sigui hegemonitzat a l'Estat. Podrien quedar alguns mecanismes institucionals de contrapoder però el pes autonòmic de les opcions nacionalistes tindrà regionalment, i en el nostre cas concretament, més força que mai, encara que només sigui com a limitador i corrector del poder hegemònic.

Només ens queda ser coherents i responsables. Després, no valdran per a res les queixes. Ara és el moment, si més no, d'anar a votar.