Referents i ídols

A l’esport, com en molts àmbits de la vida, existeixen els referents i els ídols, que són persones que per allò que fan o per la posició que ocupen generen simpaties entre la resta de persones. Sovint, tot allò que fan aquests referents o ídols pot estar exposat als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, i això, com bé es sabut, té els seus perills i pot generar problemes entre diferents col·lectius, sobretot aquells més vulnerables i condicionables, com ara els infants i els adolescents.

Tot això es converteix en matèria sensible i d’anàlisi quan el fan o seguidor del referent o ídol el trobem a la població infantil i juvenil i, en el nostre cas, els esportistes en procés de formació, tant als nivells personal com esportiu.

Tothom recorda la final de la LLiga de Campions del passat 24 de maig d’enguany entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid no només pel resultat i per qui va guanyar, sinó també per determinar fets o situacions que van produir-se durant el matx.

Una d’aquestes situacions, la qual va poder ésser visualitzada per televisió en directe, és la celebració de Cristiano Ronaldo del quart i darrer gol del seu equip, de penal i quan ja feia alguns minuts que el partit ja era decantat cap l’equip blanc.
Calia una celebració al nivell de les competicions de culturisme o de portada de revista de fitness? Calien els gestos d’excés de ràbia continguda com si d’ell depengués la victòria final en el partit? Rotundament, no.

Hi ha molts motius que conviden a reflexionar sobre aquesta situació, però potser el més important i rellevant des de la perspectiva de la formació dels i les joves esportistes és que tot això pot influir i, en molts casos, influeix en allò que fan els infants quan s’entrenen i quan competeixen.

Quins valors transmet un jugador que s’exposa quan fa un gol ja poc important en un partit ja decidit? Quina quota de pantalla vol acumular? Alguns mitjans de comunicació apunten i d’altres confirmen que el jugador lusità va anar a cercar una càmera de gravació de cine que li està preparant una pel·lícula (Ronaldo, the movie) i que aquesta és una raó més de la seva actitud estranya, poc constructiva i provocativa.

El jo per sobre de la resta de l’equip i de l’entorn, l’hedonisme i el narcisisme a la vista de tothom, la manca de respecte pels companys (recordem que el portuguès no va celebrar el primer gol del seu company Sergio Ramos) i oponents i les actituds poc responsables i desafiadores, etc., fan que tinguem al davant d’antídot de l’educació en valors i de la formació a través de l’esport.

A partir de l’endemà de la victòria madridista, de ben segur que molts joves es van començar a treure la samarreta i marcar pectorals i abdominals en fer un gol o quelcom important en el seus partits ja fossin en la competició dels dissabtes o en el partidet del pati de l’escola.

I tot això no ajuda en el procés de formació dels jugadors i jugadores, sobretot perquè possiblement l’entrenador que vetlla pel reconeixement i aflorament de determinats valors associats a l’esport com són el respecte a tot allò que l’envolta (companys, adversaris, el reglament, l’àrbitre i el jutge, etc.), la companyonia, la humilitat i el respecte, entre d’altres, ha de lluitar contra determinades actituds i maneres de fer en el pol aposat d’aquests valors.

Quins valors transmet un jugador que s’exposa quan fa un gol ja poc important?

I no oblidem que aquests ídols esportius televisius tenen el seguiment i reconeixement de molts afeccionats, i alguns d’ells són joves esportistes i llurs pares i mares. Sense anar més lluny, Cristiano Ronaldo té 26,4 milions de seguidors al Twitter pendents de tot allò que fa i deixa de fer.

Un dels veritables referents i ídols haurien d’ésser aquells entrenadors o monitors esportius que dia rere dia i temporada rere temporada guien i acompanyen els seus esportistes en un procés formatiu benintencionat, formant i educant a través de l’esport i fomentant un saber estar tan útil i necessari que es transfereix a la vida quotidiana.

El sovint oblidat entrenador anònim que s’esforça a formar l’esportista, a acompanyar-lo i a guiar-lo en les competicions i que participa de l’educació durant unes hores a la setmana mitjançant la pràctica esportiva ja sigui en l’àmbit del lleure i la recreació com en l’àmbit de l’esport orientat al rendiment i a la recerca de l’excel·lència, acostuma a ésser aquell referent i, de vegades, ídol, que els infants recorden durant més anys i que són aquells qui fan estimar l’esport i que conviden a practicar-lo al llarg de tota la vida.

I el que no és correcte ara mateix és el fet que l’entrenador hagi de conviure i lluitar amb actituds que reprodueixen els esportistes que formen i entrenen quan segueixen llurs referents i ídols mediàtics mentre pensen que allò que fan és correcte i acceptat argumentant que si ho fan i són famoses és que deu estar bé.

En aquest sentit, tant pares i mares, entrenadors i entrenadores, esportistes a diferents nivells, col·lectius arbitrals, clubs esportius i federacions haurien de vetllar pel forment de tots els valors que es consideren importants i rellevants a reforçar mitjançant l’esport i condemnar i convidar a reflexions sobre aquells fets o situacions que vagin en contra del foment d’aquests valors i maneres de fer i actuar.

Josep Campos i Rius és professor de grau de l'esport de la FPCEE Blanquerna- Universitat Ramon Llull