Reflexions al voltant del procés a Lluís Companys

En els darrers temps s'ha reobert la polèmica entorn de la figura del president Lluís Companys i Jover i la negativa de l'exèrcit espanyol, amb el beneplàcit de l'Estat espanyol, d'anul·lar el consell de guerra que el sentencià a mort l'octubre de 1940. És per aquest motiu que em demanaren des de Reusdigital.cat si podia escriure unes ratlles a l'entorn de la seva figura i d'aquesta polèmica.

La figura de Lluís Companys, conegut a nivell popular com el "president màrtir", està envoltada de contradiccions, de llums i ombres, depenent sovint de la intencionalitat ideològica i política de qui analitza la seva trajectòria vital. Alguns l'acusen de ser un president que es mostrà feble davant els revolucionaris en els mesos posteriors a la revolta militar feixista del 1936, d'eixelebrat quan proclamà la República espanyola des del balcó de l'ajuntament de Barcelona el 14 d'abril de 1931 sense haver-ho consultat amb el seu partit ni amb Francesc Macià, de temerari quan proclamà l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934,... Altres, en canvi, elogien la figura del president que salvaguardà la Generalitat davant els revolucionaris, que salvà milers de persones d'ideologia dretana mitjançant la concessió de salconduits oficials, de protegir el patrimoni artístic català amenaçat pels incendiaris,... Sens dubte, el president Companys fou això i molt més. Amb tot, no aprofundiré en aquests aspectes per una raó d'espai.

De fet, Lluís Companys fou un personatge que visqué una època extraordinària, en el sentit més ampli de la paraula, i que, malauradament, passà a la història arran del seu assassinat. El consell de guerra i el posterior fusellament foren inspirats per un afany dels vencedors de liquidar la moral d'un país derrotat davant la impossibilitat d'eliminar físicament els derrotats. Amb tot, Companys no fou l'únic personatge rellevant que patí aquest tràgic destí (Manel Carrasco i Formiguera, Josep Sunyol,...). Però encara són més els milers i milers de catalans i catalanes anònimes que patiren la repressió despietada dels militars i feixistes espanyols pel sol fet d'haver militat en un sindicat o partit polític, per haver ocupat càrrecs públics, per haver lluitat al front o, simplement, per haver escrit o publicat escrits periodístics, o, fins i tot literaris, contraris a la moral dels vencedors (recordem, per exemple, la figura del dramaturg reusenc Fernando Fontana Grau, afusellat a Tarragona el 1939).

Dit això, i per anar acabant, crec que és legítima la reivinidicació de la família de Companys i de les institucions catalanes, però crec que caldria fer-la extensiva a la resta dels afectats. Tots els represaliats i represaliades, tant se val si patiren la mort, l'empresonament o l'exili, mereixen el mateix tractament, més enllà de la seva rellevància històrica, ja que si l'assassinat de Companys representà l'intent de liquidar Catalunya, la resta representen els catalans i catalanes que la conformaven.