16 d'octubre, un dia més?

Probablement sí o potser no. Els dies adjectivats, tant com els mesos, els anys o els decennis es succeeixen, s'empenten i s'acumulen a una velocitat extraordinària. Són tan presents com fugaços, tan transcendents per a alguns com desconeguts i absents per la gran majoria. Tanmateix persisteixen, o no. Sense extingir-se, desapareixen i puntuals, tornen, o no. Alguns sempre, cíclicament, sí.

La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) dedica, cada any, el 16 d'octubre, al Dia Mundial de l'Alimentació.Enguany, amb el lema 'units contra la fam'. Coincideixen, inevitablement, altres temps adjectivats. Entre no pocs d'altres, l'Any Internacional de la Biodiversitat i, com l'anterior i el següent, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni són vuit en total, el primer dels quals, eradicar la pobresa extrema i la fam al món. Jacques Diouf, Director general de la citada agència de les Nacions Unides, ens recorda que aquest any, com al 2009, mantenim el mateix i sinistre rècord del màxim nombre de persones afamades al món, més de mil milions. Costa d'imaginar aquesta xifra, el doble de la població de tota la Unió Europea, Més de vint vegades la d'Espanya. Afamades significa això, afamades. Cada dia, sí o sí, els adjectivats també.

La fam com a sofriment, constitueix una emergència, una necessitat que cal satisfer d'immediat. La fam com a problema, com a vexació també, exigeix estratègies molt serioses, sòlides i ininterrompudes a mitjà i llarg termini. Ja sabeu, allò de compromisos i voluntats. En el primer cas, l'estómac és lo primer. En canvi, en el segon cas, la solució, no momentània i definitiva, passa molt més pel cervell dels que mengen que no pas per l'estómac dels afamats. I, ja sabeu, acostuma a pensar poc en la fam el cervell del que menja, tots els dies, sí o sí, els adjectivats també. A més, el menjar, abundant, sumeix en una certa somnolència, en un abandó plaent. Adjectiu, admeto, completament obscè, ara i aquí. Omplir l'estómac per oblidar la fam o alimentar la ment per a combatre-la. Petits detalls psicogastronòmics.

Sense deixar les dues escales anteriors, un admet que el més important en la primera d'aquestes és posar alguna cosa al plat. En la desesperació, acceptem posar el que sigui. En canvi, en la segona, el plat no és més que una etapa última d'un procés transversal i complex – sovint fins i tot sofisticat -, del paisatge a la taula, on la producció, la distribució i el consum són determinants. En la confusió, acceptem posar-hi qualsevol ocurrència o mauleria. La sostenibilitat, el sentit comú i la moderació, continuen sent, a nivell macroregional i mundial, qualitats anecdòtiques d'aquest procés. La biodiversitat, un bon títol par a un any, adjectivat.

El 2010 serà probablement l'any que aculli, per primera vegada, el reconeixement per part d'una altra agència de les Nacions Unides, en aquest cas la UNESCO, d'una cultura alimentaria, la Dieta Mediterrània, com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Entenc i és fins i tot lògic que aquest fet pugui semblar irrellevant per a la tragèdia de la fam. Ho admeto. Tanmateix, més enllà del debat sobre el concepte i els processos de patrimonialització, inabordable ara i aquí, aquest reconeixement posa llum a una manera d'alimentar-se, a una manera de viure. No oblidem que dieta s'arrela en el terme grec díaita que significa justament això, manera de viure. Posar llum a la Dieta Mediterrània significa il·luminar un complex cultural que des del paisatge a la taula, amb les seves dimensions regional, local i domèstica, interessa també la producció, la distribució i, de manera singular, el consum. Interessa tant el temps com l'espai. Si prefereixen, els temps i els espais.

En un territori, el Mediterrani, d'una gran fragilitat biològica i mediambiental, i amb un conglomerat humà, històric i simbòlic tan complex, la Dieta Mediterrània emergeix novament, més enllà de tòpics ridículs i de panegírics inconsistents, tant com un espai immaterial de diàleg intercultural, com un model sostenible, prudent, adequat i adaptat, sense brusquedats, a l'entorn i a la seva gent. Això és, almenys, el que mereix que li exigim. En aquest aspecte, la Dieta Mediterrània sí que pot contribuir, amb humilitat però de manera significativa, a resoldre la tragèdia que aquest 16 d'octubre, adjectivat, ens recorda. Com cada any.