-
Rosa Baró, veïna del barri de Santa Anna, a la plaça de la Farinera
Marc Busquets
Em cita un migdia de dimecres a la plaça de la Farinera. Fa força calor, però per sort podem seure en un banc protegit per l'ombra dels arbres. Part d'una cèlebre nissaga de botiguers de la ciutat, Rosa Baró (Reus, 1981) és veïna del barri de Santa Anna. De fet, viu a l'edifici on hi ha l'històric colmado. "Sempre he fet vida aquí, amb l'excepció dels anys que vaig ser fora per estudiar i per tenir les meves primeres experiències a la feina", assenyala. Els sopars amb amics i familiars al terrat de casa, per veure la Tronada, o les tardes al carrer, dibuixant, són alguns dels records que té de la infància.
Baró apunta que de petita jugava amb unes veïnes de l'edifici del costat. Ho feia, a més, "de balcó a balcó". "Però també baixàvem a la plaça de la Farinera, a pintar" amb guix, directament a la pedra, per jugar a l'eixarranca, o a saltar la corda. "Era l'únic espai obert que hi teníem, a la vora", fa constar, perquè "el Pallol encara no hi era; ni tan sols havien fet la zona blava", apunta. De fet, té a la memòria els temps en què els carrers eren oberts al trànsit, no pas com ara, que són per als vianants. "Fèiem festes en què hi havia concursos de dibuix, i ens posàvem dretes, a la vorera, perquè passaven els cotxes", diu.
Més endavant, després de l'institut, Baró se'n va anar a estudiar nutrició a Barcelona. Eren els últims anys de la dècada dels 90. En tornar, uns anys després, es va trobar el barri "molt canviat". "Van començar a obrir molts bars i restaurants, així com pubs. Va ser molt positiu, perquè només que sortís de casa ja tenia tot l'oci i la cultura a tocar", exposa. I és que fins llavors, com tants altres reusencs, la gresca passava per baixar a Salou o fer cap al port esportiu de Tarragona. La part "negativa", matisa, "és el soroll". Per això mateix indica que el "repte" per a Santa Anna és el de "trobar l'harmonia entre qui viu aquí i qui hi ve de festa".
Partidària del projecte per fer del raval un espai per a vianants, Baró demana que "es tinguin en compte diversos factors", com ara l'accés dels veïns, dels transportistes i dels vehicles en servei d'urgència. "Si alguna vegada han hagut d'entrar els Bombers, o una ambulància, ha estat complicat", assegura.
Un altre tret distintiu del barri, afegeix Baró, és el seu teixit associatiu, i l'entesa veïnal que hi ha. "L'associació era molt activa, però la pandèmia ha aturat la seva activitat", lamenta. Les festes de Santa Anna van esdevenir molt populars, entre els reusencs. "Fèiem una cercavila, concerts, àpats al carrer i una gran rifa on els establiments aportaven obsequis", destaca. Amb tot, la tasca de les entitats es manté, tot i el context acadèmic. "El CRAC i el Casal Despertaferro també són importants; han donat vida a la zona", celebra.
El barri, doncs, batega. "S'han rehabilitat moltes cases i han arribat parelles joves. I n'hi ha que aquí hi tenien els avis, i ara han tornat", manifesta. Potser sí, que de les botigues "de sempre" ja no en queden tantes, però Baró troba que "els temps són uns altres, i els serveis també". El colmado segueix al peu del canó, amb més d'un segle de trajectòria, i és la seva germana Anna (la quarta generació de la nissaga) qui mana rere el taulell. "El meu pare està content, que això es mantingui. Anys enrere, quan estudiàvem, no s'ho pensava pas, que la botiga tiraria endavant", revela. Però ha estat el cas. "A totes dues ens ha agradat sempre, el contacte amb la gent. Ens hi vam acostumar de més joves, perquè els caps de setmana i per vacances ajudàvem a despatxar", raona.
Per tot plegat, Baró gaudeix de la vida a Santa Anna. Dels canvis que hi ha hagut des de la seva estada a fora, i de les coses que mai canvien. "M'agrada molt sentir les campanes de la Prioral", posa d'exemple. I que el Mercadal sigui a un minut de casa, un altre.
El joc de l'eixarranca
Baró apunta que de petita jugava amb unes veïnes de l'edifici del costat. Ho feia, a més, "de balcó a balcó". "Però també baixàvem a la plaça de la Farinera, a pintar" amb guix, directament a la pedra, per jugar a l'eixarranca, o a saltar la corda. "Era l'únic espai obert que hi teníem, a la vora", fa constar, perquè "el Pallol encara no hi era; ni tan sols havien fet la zona blava", apunta. De fet, té a la memòria els temps en què els carrers eren oberts al trànsit, no pas com ara, que són per als vianants. "Fèiem festes en què hi havia concursos de dibuix, i ens posàvem dretes, a la vorera, perquè passaven els cotxes", diu.
Més endavant, després de l'institut, Baró se'n va anar a estudiar nutrició a Barcelona. Eren els últims anys de la dècada dels 90. En tornar, uns anys després, es va trobar el barri "molt canviat". "Van començar a obrir molts bars i restaurants, així com pubs. Va ser molt positiu, perquè només que sortís de casa ja tenia tot l'oci i la cultura a tocar", exposa. I és que fins llavors, com tants altres reusencs, la gresca passava per baixar a Salou o fer cap al port esportiu de Tarragona. La part "negativa", matisa, "és el soroll". Per això mateix indica que el "repte" per a Santa Anna és el de "trobar l'harmonia entre qui viu aquí i qui hi ve de festa".
Partidària del projecte per fer del raval un espai per a vianants, Baró demana que "es tinguin en compte diversos factors", com ara l'accés dels veïns, dels transportistes i dels vehicles en servei d'urgència. "Si alguna vegada han hagut d'entrar els Bombers, o una ambulància, ha estat complicat", assegura.
Un barri que batega
Un altre tret distintiu del barri, afegeix Baró, és el seu teixit associatiu, i l'entesa veïnal que hi ha. "L'associació era molt activa, però la pandèmia ha aturat la seva activitat", lamenta. Les festes de Santa Anna van esdevenir molt populars, entre els reusencs. "Fèiem una cercavila, concerts, àpats al carrer i una gran rifa on els establiments aportaven obsequis", destaca. Amb tot, la tasca de les entitats es manté, tot i el context acadèmic. "El CRAC i el Casal Despertaferro també són importants; han donat vida a la zona", celebra.
El barri, doncs, batega. "S'han rehabilitat moltes cases i han arribat parelles joves. I n'hi ha que aquí hi tenien els avis, i ara han tornat", manifesta. Potser sí, que de les botigues "de sempre" ja no en queden tantes, però Baró troba que "els temps són uns altres, i els serveis també". El colmado segueix al peu del canó, amb més d'un segle de trajectòria, i és la seva germana Anna (la quarta generació de la nissaga) qui mana rere el taulell. "El meu pare està content, que això es mantingui. Anys enrere, quan estudiàvem, no s'ho pensava pas, que la botiga tiraria endavant", revela. Però ha estat el cas. "A totes dues ens ha agradat sempre, el contacte amb la gent. Ens hi vam acostumar de més joves, perquè els caps de setmana i per vacances ajudàvem a despatxar", raona.
Per tot plegat, Baró gaudeix de la vida a Santa Anna. Dels canvis que hi ha hagut des de la seva estada a fora, i de les coses que mai canvien. "M'agrada molt sentir les campanes de la Prioral", posa d'exemple. I que el Mercadal sigui a un minut de casa, un altre.
