“El Carnaval torna a Reus el 1978 amb una certa timidesa i una forta dosi de por”. Aquesta era la visió que el 1985 tenia l’etnòleg Salvador Palomar de la recuperació del Carnestoltes reusenc després del llarg parèntesi del franquisme. Una opinió recollida a la publicació “Carnaval 1978-1984. El retorn dels Carnavals de Reus” recopilada per Adela Nolla, Esther Prats i Antoni Ros. Tot i que al pròleg de Palomar s’aclareix que la festa es va recuperar “amb el consentiment, beneplàcit i ajut de l’autoritat” es jutja també que va tenir “un plantejament molt poc crític” i que es tenia el somni “de retrobar el lluïment i l’espectacularitat dels Carnavals d’altres temps”.
Prohibit a Barcelona pel Govern Civil i a altres importants poblacions catalanes tot i que feia més de dos anys de la mort de Franco, Reus va ser un dels municipis que van poder realitzar-ho fa ara 40 anys. De fet, els organitzadors van témer fins a darrer moment que no s’acabés autoritzant per part del governador civil, Robert Graupera. A banda d’aquesta temença concreta, la limitació de temps per preparar les activitats va ser una altra de les característiques de la recuperació de la festa a la capital del Baix Camp. I és que la materialització del Carnaval reusenc va sorgir de reunions celebrades poques setmanes abans entre l’aleshores regidor de Festes, Vidal Colominas, els representants del Sindicat de Músics de Catalunya i algunes entitats de la ciutat: el Bràvium, el Reus Deportiu i l’Esbart Dansaire de l’Orfeó. En aquests contactes, va ser Jaume Amenós la persona clau per poder desenvolupar la festa d’aquell any i de les posteriors fins el 1983.
Els principals actes
Després d’un llarg parèntesi, el 4 de febrer de 1978 el Rei Carnestoltes i la seva dona van arribar a Reus a l’estació de trens. L’excepcionalitat que es vivia en aquell moment va fer que aquesta arribada fos per primer cop en la història del Carnaval reusenc en dissabte. Una altra mostra dels temps incerts que es vivien era que els Carnavals van fer “estada” fins dimarts a diferència dels de començaments de segle en què “l’enterro es feia dimecres”, segons la publicació editada el 1985. Segons recordava el 2012 el mateix Amenós en el transcurs del cicle Testimonis celebrat a l’Arxiu Municipal, la rebuda a l’estació del Carnaval va ser apoteòsica i emocionant. Després de desfilar per diferents carrers fins arribar a la plaça del Mercadal, Francesc Martí Queixalós va donar lectura al pregó, d’acord amb les dades del Semanario Reus.
Al dia següent, es va celebrar una desfilada infantil de disfresses i balls al Reus Deportiu. A la plaça del Castell, dimarts, es va instal·lar la capella ardent i posteriorment, a les nou del vespre, es va procedir a l’enterrament. En aquest sentit, Jaume Amenós reconeixia el 1985 que trobar “l’indret escaient” per l’enterrament va ser “un seriós problema”.
Les rues, actes més massius
Durant els primers anys, les rues, sobretot la mortuòria, van ser els actes més massius d’una festa que convocava milers de persones per anar a donar el condol a la vídua del Carnestoltes.
Fins el 1983, el Bravium va liderar l’organització dels actes fins al 1983. A partir d’aleshores, les colles, organitzades primer a l’ACOCA i després a la FRAC, en van assumir el control, un model que s’estèn fins l’actualitat.
“Era una època de canvi polític i es va haver de prendre algunes mesures de precaució, tals com la identificació dels que anaven a la rua” comentava Antoni Zaragoza en la mateixa publicació. Precisament, va ser l’obligació de portar penjant una tarjeta a la disfressa un dels punts de desacord entre els primers organitzadors i altres col·lectius, tal i com es va palesar en la xerrada del cicle Testimonis del 2012.
El cartell
A nivell icònic, un dels fets que posa de manifest que la recuperació del primer Carnaval de la democràcia mirava cap a enrere va ser la imatge escollida pel programa d’actes: un cartell de 1919.
El naixement de la premsa satírica
Pel que fa a un dels signes d’dentitat del Carnaval reusenc, la premsa carnavalesca, una exposició elaborada el 2004 per Jaume Massó informava que va nèixer un any després de la recuperació de la festa, el 1979. El primer títol d’aquestes publicacions va ser 'Tururut Viola', caracteritzada pel seu to “especialment crític i reivindicatiu”. Altres destacats fulls satírics i revistes de la dècada dels vuitanta i els noranta van ser 'La Garrotada', 'La mala baba' o 'La bèstia negra'.
