-
Els treballs per exhumar les restes de Martos van començar setmanes enrere al cementiri reusenc
Isabel Martínez
El passat 12 de desembre es van iniciar els treballs per exhumar, al cementiri de Reus, les restes de Cipriano Martos, militant del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), mort el 17 de setembre de 1973 a l’hospital de Sant Joan de Reus. Gairebé mig segle després d’aquests fets es manté la impunitat dels responsables que van portar a la mort al lluitador antifranquista els quals, de manera poc compassiva també, van obligar al seu enterrament a la ciutat de Reus lluny de la seva família. Si no hi ha cap contratemps de darrera hora, el germà del represaliat, Antonio Martos, podrà donar sepultura al seu parent en properes dates al cementiri de Huétor-Tájar. En aquesta petita localitat granadina reposaran, per fi, les restes de Martos en la mateixa tomba que la dels seus pares mentre segueix el curs legal de la macroquerella plantejada a Argentina contra les desaparicions i les morts del règim franquista. A Reus, serà temps de definir la memòria històrica d’un crim que ja en el seu temps va ser titllat com a “ignominiós”.
Pocs poetes han cantat al destí i a la mort tràgica amb més encant que el granadí Federico Garcia Lorca. Convertit en icona universal a causa del seu assassinat en els primers compassos de la Guerra Civil, els seus versos tendeixen a suggerir al lector averanys funestos i trànsits desgraciats. Resistir a la temptació de narrar la història de Cipriano Martos seguint l’estela del mundialment famós poeta granadí no és fàcil, tot i que amb l’excepció d’haver nascut en el mateix racó de la península, a Granada, i haver patit una mort violenta i excessiva poca cosa comparteixen més.
Perquè la mort de Cipriano Martos no és obra d’un destí fatal, sinó un exemple extrem de la injustícia i l’autoritarisme de l’Espanya de Franco a la qual s’enfrontaven els militants antifranquistes. Una mort que, a data d’avui, encara es troba pendent de reparació legal a l’espera de la resolució de la querella 4591/2010, per genocidi i crims contra la humanitat presentada sota l’empara de la legislació de l’ONU sobre Justícia Universal, en un jutjat d’Argentina. Però, qui era Cipriano Martos? Quina va ser la seva lluita? Quina va ser la seva relació amb la ciutat de Reus? Què pot fer la ciutat de Reus per mantenir la memòria històrica de la seva detenció i mort?
Per aproximar-se mínimament a la figura de Cipriano Martos Jiménez (1942-1973) cal ser conscient, en primer lloc, de l’ingent potencial humà que va traslladar-se a Catalunya provinent del camp andalús durant la postguerra fugint d’unes condicions de vida pèssimes i de la condemna a l’analfabetisme propiciada per un règim que, en les noves generacions, perpetuava la mateixa vida de misèria. “Nèixer a Maldonadillo en la foscor de la postguerra podia considerar-se una maledicció” dictamina el periodista Roger Mateos al llibre Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista (Anagrama, 2018) alhora que explica les condicions de vida dels Martos, una família de pagesos pobres a la Granada inmediatament posterior al final de la guerra.
[blockquote]La mort de Martos és pendent de reparació legal, a l’espera de la resolució de la querella 4591/2010, per genocidi i crims contra la humanitat presentada sota l’empara de la legislació de l’ONU sobre Justícia Universal, en un jutjat d’Argentina[/blockquote]
“La misèria que va conèixer Cipriano a Maldonadillo el va ajudar anys després a armar-se d’arguments”, assenyala Mateos a la mateixa obra, on desenvolupa bona part dels motors invisibles que van dur al granadí a transformar-se d’emigrant a la recerca d’una vida millor a un lluitador contra el règim. La lluita de Martos i la clandestinitat Del capital humà marcat pels orígens humils i la seva emigració a Catalunya, Martos en va ser un exponent prototípic amb l’afegit d’haver adquirit una consciència de classe que el va fer militar clandestinament en un partit marxista.
Traslladat definitivament a Sabadell el 1969 després d’una breu experiència laboral anterior, Martos va recaure inicialment a Ca n’Oriac, un barri on ja l’havia precedit una cosina i al qual ben aviat se sumaria el seu germà, Antonio. En els seus quatre anys de periple català, Martos encadenaria fins a disset contractacions en sectors econòmics com el tèxtil o la construcció aleshores en plena expansió.
Segons Mateos, entre els sabadellencs el renom del barri on va instal·lar-s’hi Martos era Kansas City, una denominació que denota la suspicàcia per l’allau de nous arribats que s’aplegaven en condicions urbanístiques i socials sovint lamentables. Res que no passés a d’altres ciutats a la mateixa època com, per exemple, Reus on el barri Montserrat era conegut com a Mau-Mau per circumstàncies semblants. Tan sols quatre anys separen l’arribada definitiva de Martos a Catalunya de la seva tortura i mort a causa de la caiguda de part de la incipient organització local en què militava.
Un període en el qual, mirat amb perspectiva, va cremar etapes de compromís polític ràpidament sense que ell o la seva família pogués intuir el tràgic desenllaç que trobaria a la ciutat de Reus. Abans de ser destinat pel PCE (m-l) a la capital del Baix Camp per fer treballs de proselitisme i reemplaçar a la cèl·lula existent, Martos va efectuar una sèrie d’accions contra el règim en diferents localitats catalanes com Sabadell, Barcelona o Igualada.
Resident al número 2 del carrer de Pubill Oriol a Reus des del març de 1973, Martos va treballar en l’empresa de construcció Cravic la qual, encetava aleshores habitatges a l’entorn d’un barri, el Greco de Reus, que encara avui en dia manté intacte el perfil perifèric i obrer. En poc temps, va aconseguir implicar a d’altres companys d’obra en els principis i accions del partit clandestí al qual ja s’havia sumat amb totes les conseqüències.
Desvinculat de l’anterior activitat clandestina produïda a Reus i de la seva realitat social concreta, Cipriano Martos era un foraster que no va tenir temps d’assentar-se, una circumstància que, sumada a la seva activitat clandestina, potser va ser decisiva per a què en part els sucessos no tinguessin més ressò popular.
En els anys anteriors, companys de militància com Pascual Carrilero havien protagonitzat alguns actes de protesta a empreses emblemàtiques com la Crolls i, d’altres, havien efectuat ja treballs de propaganda i d’oposició a un règim al qual només li quedaven un parell d’anys que acabarien caracteritzant-se per una repressió letal.
[blockquote]Resident al número 2 del carrer de Pubill Oriol a Reus des del març de 1973, Martos va treballar en l’empresa de construcció Cravic la qual, encetava aleshores habitatges a l’entorn d’un barri, el Greco de Reus, que encara avui en dia manté intacte el perfil perifèric i obrer[/blockquote]
Va ser, però, una acció realitzada a la fàbrica Punto Blanco d’Igualada la que va posar a la Guàrdia Civil darrere de la pista dels membres del PCE (m-l) a Reus als quals s’acabava d’incorporar Martos tot propiciant la caiguda en primer lloc de Carrilero i després del granadí. Uns arrestos als quals es van poder escapolir d’altres integrants de l’organització. Sense estar directament relacionats amb les accions de Carrilero i de Martos, opositors de la Selva del Camp com Joan Miró, Ignasi Carnicer, Joaquim Masdéu, Julià Domingo i Maria Teresa Feliu, caurien també després de les primeres detencions.
Històrica dirigent sindical vinculada a l’empresa de Valls, MAI i després a LEAR, Feliu es va morir el passat mes de juliol després d’una vida de lluites i de reconeixements oficials per aquesta tasca.
Llegiu també:
Pocs poetes han cantat al destí i a la mort tràgica amb més encant que el granadí Federico Garcia Lorca. Convertit en icona universal a causa del seu assassinat en els primers compassos de la Guerra Civil, els seus versos tendeixen a suggerir al lector averanys funestos i trànsits desgraciats. Resistir a la temptació de narrar la història de Cipriano Martos seguint l’estela del mundialment famós poeta granadí no és fàcil, tot i que amb l’excepció d’haver nascut en el mateix racó de la península, a Granada, i haver patit una mort violenta i excessiva poca cosa comparteixen més.
Perquè la mort de Cipriano Martos no és obra d’un destí fatal, sinó un exemple extrem de la injustícia i l’autoritarisme de l’Espanya de Franco a la qual s’enfrontaven els militants antifranquistes. Una mort que, a data d’avui, encara es troba pendent de reparació legal a l’espera de la resolució de la querella 4591/2010, per genocidi i crims contra la humanitat presentada sota l’empara de la legislació de l’ONU sobre Justícia Universal, en un jutjat d’Argentina. Però, qui era Cipriano Martos? Quina va ser la seva lluita? Quina va ser la seva relació amb la ciutat de Reus? Què pot fer la ciutat de Reus per mantenir la memòria històrica de la seva detenció i mort?
Els orígens de Cipriano Martos
Per aproximar-se mínimament a la figura de Cipriano Martos Jiménez (1942-1973) cal ser conscient, en primer lloc, de l’ingent potencial humà que va traslladar-se a Catalunya provinent del camp andalús durant la postguerra fugint d’unes condicions de vida pèssimes i de la condemna a l’analfabetisme propiciada per un règim que, en les noves generacions, perpetuava la mateixa vida de misèria. “Nèixer a Maldonadillo en la foscor de la postguerra podia considerar-se una maledicció” dictamina el periodista Roger Mateos al llibre Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista (Anagrama, 2018) alhora que explica les condicions de vida dels Martos, una família de pagesos pobres a la Granada inmediatament posterior al final de la guerra.
[blockquote]La mort de Martos és pendent de reparació legal, a l’espera de la resolució de la querella 4591/2010, per genocidi i crims contra la humanitat presentada sota l’empara de la legislació de l’ONU sobre Justícia Universal, en un jutjat d’Argentina[/blockquote]
“La misèria que va conèixer Cipriano a Maldonadillo el va ajudar anys després a armar-se d’arguments”, assenyala Mateos a la mateixa obra, on desenvolupa bona part dels motors invisibles que van dur al granadí a transformar-se d’emigrant a la recerca d’una vida millor a un lluitador contra el règim. La lluita de Martos i la clandestinitat Del capital humà marcat pels orígens humils i la seva emigració a Catalunya, Martos en va ser un exponent prototípic amb l’afegit d’haver adquirit una consciència de classe que el va fer militar clandestinament en un partit marxista.
Traslladat definitivament a Sabadell el 1969 després d’una breu experiència laboral anterior, Martos va recaure inicialment a Ca n’Oriac, un barri on ja l’havia precedit una cosina i al qual ben aviat se sumaria el seu germà, Antonio. En els seus quatre anys de periple català, Martos encadenaria fins a disset contractacions en sectors econòmics com el tèxtil o la construcció aleshores en plena expansió.
Segons Mateos, entre els sabadellencs el renom del barri on va instal·lar-s’hi Martos era Kansas City, una denominació que denota la suspicàcia per l’allau de nous arribats que s’aplegaven en condicions urbanístiques i socials sovint lamentables. Res que no passés a d’altres ciutats a la mateixa època com, per exemple, Reus on el barri Montserrat era conegut com a Mau-Mau per circumstàncies semblants. Tan sols quatre anys separen l’arribada definitiva de Martos a Catalunya de la seva tortura i mort a causa de la caiguda de part de la incipient organització local en què militava.
Un període en el qual, mirat amb perspectiva, va cremar etapes de compromís polític ràpidament sense que ell o la seva família pogués intuir el tràgic desenllaç que trobaria a la ciutat de Reus. Abans de ser destinat pel PCE (m-l) a la capital del Baix Camp per fer treballs de proselitisme i reemplaçar a la cèl·lula existent, Martos va efectuar una sèrie d’accions contra el règim en diferents localitats catalanes com Sabadell, Barcelona o Igualada.
Una imatge de la placa del carrer de Pubill i Oriol, de Reus, on va viure Martos Foto: Isabel Martínez
Resident al número 2 del carrer de Pubill Oriol a Reus des del març de 1973, Martos va treballar en l’empresa de construcció Cravic la qual, encetava aleshores habitatges a l’entorn d’un barri, el Greco de Reus, que encara avui en dia manté intacte el perfil perifèric i obrer. En poc temps, va aconseguir implicar a d’altres companys d’obra en els principis i accions del partit clandestí al qual ja s’havia sumat amb totes les conseqüències.
Reus i la Selva del Camp, epicentres de les detencions
Desvinculat de l’anterior activitat clandestina produïda a Reus i de la seva realitat social concreta, Cipriano Martos era un foraster que no va tenir temps d’assentar-se, una circumstància que, sumada a la seva activitat clandestina, potser va ser decisiva per a què en part els sucessos no tinguessin més ressò popular.
En els anys anteriors, companys de militància com Pascual Carrilero havien protagonitzat alguns actes de protesta a empreses emblemàtiques com la Crolls i, d’altres, havien efectuat ja treballs de propaganda i d’oposició a un règim al qual només li quedaven un parell d’anys que acabarien caracteritzant-se per una repressió letal.
[blockquote]Resident al número 2 del carrer de Pubill Oriol a Reus des del març de 1973, Martos va treballar en l’empresa de construcció Cravic la qual, encetava aleshores habitatges a l’entorn d’un barri, el Greco de Reus, que encara avui en dia manté intacte el perfil perifèric i obrer[/blockquote]
Va ser, però, una acció realitzada a la fàbrica Punto Blanco d’Igualada la que va posar a la Guàrdia Civil darrere de la pista dels membres del PCE (m-l) a Reus als quals s’acabava d’incorporar Martos tot propiciant la caiguda en primer lloc de Carrilero i després del granadí. Uns arrestos als quals es van poder escapolir d’altres integrants de l’organització. Sense estar directament relacionats amb les accions de Carrilero i de Martos, opositors de la Selva del Camp com Joan Miró, Ignasi Carnicer, Joaquim Masdéu, Julià Domingo i Maria Teresa Feliu, caurien també després de les primeres detencions.
Històrica dirigent sindical vinculada a l’empresa de Valls, MAI i després a LEAR, Feliu es va morir el passat mes de juliol després d’una vida de lluites i de reconeixements oficials per aquesta tasca.
Llegiu també:
Etiquetes:
