El dret de tenir un sostre digne

Al voltant d’una gran taula de color marró, s’hi agrupen una desena de persones. Totes molt diferents, però amb una preocupació constant que les ha empès a buscar ajuda entre aquestes quatre parets del carrer de Martí Napolità. És un dimecres a la tarda i assisteixen a la reunió de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Reus. Cadascú explica, com pot, la seva situació. Tothom escolta en silenci; però no és un silenci de calma, sinó carregat de pensaments que pesen.

'Tranquil. Ets amb la PAH'

Arriba el torn d’una noia jove, de cara bonica però expressió apagada. Des que ha començat la reunió, intenta hàbilment distreure el seu nadó, alhora que calma les ganes de jugar de l’altre fill, que deu rondar els cinc anys. En el moment en què necessita una mica de mobilitat per escriure en un paper, una dona li ofereix quedar-se amb el bebè. Enmig de l’ambient tens, de paraules que busquen solucions i d’algun plor incontrolat, la dona s’apropa el nen petit i els dos protagonitzen un moment íntim que passa desapercebut per la resta d’assistents. Ella li xiuxiueja: “Tranquil, ets a Espanya amb la PAH, no al Marroc”.

I, en el més pur atzar, el nen se la mira i somriu. Mentrestant, la noia ha escrit les seves dades personals a la llibreta de la Soraya, una de les responsables de la PAH de Reus. Explica, gràcies a una traductora d’àrab a castellà, que ara està esperant la carta de desnonament; no pot pagar el lloguer perquè no té cap ingrés. Assegura que ha anat a Serveis Socials i que, tot i que els seus dos nens estan empadronats a Reus, li han dit que no poden concedir-li cap ajuda.

'Els nens han de menjar'

La resposta de la Sandra, l’altra responsable de la PAH, és immediata: “Això no pot ser. Els nens han de menjar. Avui, quan marxis d’aquí, han de sopar”. Li asseguren que l’ajudaran i insisteixen en què és important que continuï assistint a les assemblees. Per aquesta gran taula de color marró hi passen incomptables famílies cada setmana. És complicat calcular-ne el nombre perquè la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Reus només té dues integrants que s’encarreguen de tot. “Les assemblees són molt bones perquè les persones se senten acompanyades i acollides, noten més escalf humà”, comenta la Sandra, que afegeix: “La PAH és sobretot això, escalf, l’amor més absolut”.

La Soraya recorda que fa temps va asseure’s a l’altra banda de la taula. Ara, amb l’experiència de cinc anys en el moviment, explica que la gent que demana ajuda a la plataforma no només té problemes d’habitatge sinó de tot tipus, derivats normalment de la manca d’ingressos. El protocol exigeix derivar a les persones als Serveis Socials, perquè analitzin la situació i els trobin una possible solució. “És complicat, s’ha de lluitar molt”, manifesta la Sandra.

La Soraya, per part seva, indica que hi ha un “estigma” generalitzat vers els Serveis Socials; que sovint són vistos com una amenaça. Creu que la culpa no és de la treballadora o el treballador social que atén, però apunta que “no s’estan fent bé les coses, perquè si no, no estaríem així”. En els seus inicis, la PAH parava els desnonaments a la porta de l’edifici. Ara, asseguren, molts d’ells s’aconsegueixen aturar als jutjats.

Més casos de lloguer

Però quan es necessita omplir els carrers de gent, compten amb el suport de diferents entitats socials de la ciutat. Per exemplificar la força de la col·laboració, la Soraya utilitza el mite de David contra Goliat: “El peix gran sempre es menja el petit. Però la plataforma es manté forta perquè s’han anat ajuntant peixos petits fins a formar un peix enorme que es pot menjar al peix gran”, expliquen. La PAH és a punt de complir els 10 anys i, a dia d’avui, hi ha quasi 300 plataformes arreu del territori estatal.

Segueix sent una entitat necessària, tot i que actualment les hipoteques “casi no existeixen”, observa la Sandra, i els casos més recurrents són els de lloguers. “Lluitem perquè la banca i els ajuntaments s’asseguin a negociar i no siguin còmplices, que deixin habitar els pisos que estan buits”, reivindica. Remarca que la PAH se centra en recuperar habitatges de bancs o de grans empreses, no pas de particulars: “Molts propietaris també són víctimes del sistema”, subratllen.

Els errors del sistema

Els errors del sistema actual, segons la Sandra, són “tots, des de la A fins a la Z, perquè no compleixen ni amb el que indica la pròpia Constitució”. L’article 47 diu, textualment que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret (...)”. La Sandra denuncia que s’intenta “fer callar" entitats com la PAH perquè “no parlin ni lluitin” però, amb la mateixa vehemència, garanteix que tant ella com les seves companyes ni callaran ni es rendiran.

“La gent està treballant per quatre duros; si a sobre, no tenen cap lloc on refugiar-se...”, exclama la Soraya. En un fred dimecres de desembre, una desena de persones van marxar de l'assemblea segurament més tranquil·les o, almenys, amb una mica d’esperança. El bebè ha trobat un breu refugi als braços d’algú que li ha xiuxiuejat la seva sort. Però aquest nen necessita menjar, necessita jugar, necessita estudiar i necessita un sostre on poder fer tot això. I no és tan sols que ho necessiti, sinó que, a més, hi té dret.