Tots pensem que Prim ha estat el militar català amb més renom internacional. Si parlem del segle XIX està clar que sí. Ara bé, si ens fixem en el segle XX ens en trobarem un altre amb una gran popularitat a nivell internacional. Ens referim al mariscal Joffre, tot un heroi a França i també amb clares arrels reusenques. No hi ha poble a França que no tingui una plaça, un carrer o un passeig dedicat al mariscal Joffre. És tanta la seva popularitat que, a Montpeller, el Liceu porta el nom de mariscal, i a Ribesaltes, població que el va veure néixer, hi ha un important campament militar amb el seu nom.
Josep Joffre va néixer al Rosselló però el seu pare era reusenc, segons explica Joan Esculies en un article a 'El País', tot i que altres fonts apunten que qui era de Reus era el seu avi. Segons Esculies, el mariscal Jofre era fill de Gil Jofre Vidal, un reusenc que va decidir anar-se'n de la ciutat l'any 1820 per instal·lar-se a Ribesaltes, on hi va aprendre l'ofici de boter, tal i com explicava el mateix militar en una entrevista que li van fer a 'La Veu de Catalunya', amb motiu de la visita que va fer al nostre país el 1920, ara fa justament cent anys.
La carrera militar
Amb tan sols 18 anys ja va participar a la guerra franco-prussiana de 1870, però els seus mèrits militars van arribar amb la Primera Guerra Mundial, concretament amb la coneguda Primera Batalla del Marne de 1914, en la qual Jofre va aconseguir evitar la ocupació de París per part dels alemanys, un raó per la qual va ser nomenat Mariscal. De fet, té l'honor de ser el primer militar que va rebre aquest títol durant la III República francesa.
El seu caràcter pacient i tranquil el va fer mereixedor de diverses missions diplomàtiques. En destaca especialment la que va dur a terme als Estats Units, per tal de preparar l'entrada dels nord-americans a la Primera Guerra Mundial, fet que va ser decisiu per la victòria aliada.
Catalans a la Primera Guerra Mundial
De tots és conegut que Espanya va ser oficialment neutral en les dues guerres mundials del segle XX. Però mentre que a la Segona Guerra Mundial l'Espanya franquista era aliada de l'Alemanya nazi, a la primera, les simpaties estaven més dividides. L'Espanya catòlica, tradicionalista i de dretes mirava amb simpatia Alemanya i Àustria, mentre que l'Espanya republicana i liberal es postulava al costat de França i la Gran Bretanya.
A Catalunya, les simpaties per França eren clarament majoritàries. Així, no és d'estranyar que milers de joves catalans participessin de manera voluntària a la guerra, ja fos tot integrant-se a la legió estrangera o naturalitzant-se francesos per poder-hi combatre. Però més enllà de les simpaties, per allò que representava França, els combatents catalans van veure-hi una oportunitat per crear una República catalana. De fet, el mateix Jofre mantenia contactes amb les personalitats polítiques i culturals més destacades de Catalunya i va apadrinar la participació catalana en el conflicte.
El moment històric era favorable, ja que amb el Tractat de Versalles signat al final de la Primera Guerra Mundial, van aparèixer nous estats a Europa com Txecoslovàquia, Finlàndia o Polònia, entre molts d'altres. Es tractava d'una primera versió d'allò que ara coneixem com la 'internacionalització del conflicte' i que, com ara, tampoc va donar els resultats esperats. D'això ja en va tenir cura el president del consell de ministres del govern espanyol.
A tal efecte, el comte de Romanones va viatjar fins a París, on els Estats Units, França, l'imperi Britànic i Itàlia preparaven la conferència de pau per imposar les condicions de l'armistici als imperis centrals derrotats. En un parell de dies de reunions en va tenir prou per tancar la via internacionalista dels sobiranistes catalans i assegurar-se que les potències no intervindrien en afers interns espanyols. Ara, dels 'Romanones' en diríem Garcia Margallo, Borrell o Arrimadas.
Els preparatius de la visita de Jofre a Catalunya
Sovint es recorda que el mariscal Jofre es dirigia als seus soldats durant la Primera Guerra Mundial en català, una mostra clara del compromís del militar d'origen reusenc amb el país i amb la seva llengua. Cal assenyalar que, durant molt de temps, la seva casa pairal de Ribesaltes va ser un importantíssim punt de reunió i de debat de l'incipient independentisme català articulat a l'ombra de la Mancomunitat. Justament va ser la Mancomunitat presidida per Puig i Cadafalch qui va proposar a Josep Jofré presidir els Jocs Florals de 1920 amb la voluntat de pressionar la monarquia d'Alfons XIII i aconseguir, almenys, una autonomia de veritat que anés més enllà de la Mancomunitat. Com pràcticament sempre, la jugada tampoc va acabar de sortir bé.
El govern espanyol va obligar el mariscal Jofre a anar primer a Madrid a saludar l'avi de Joan Carles I, per fer baixar el suflé sobiranista amb el qual se l'esperava a Catalunya.
El tren del mariscal Jofre s'atura a Reus
Una vegada superat el tràmit de Madrid, el Mariscal Joffre va agafar un tren nocturn per venir a Catalunya. I ja se sap que per anar de Madrid a Barcelona en tren cal passar per Reus. El mariscal va arribar a la nostra ciutat a les 1/4 de 8 del matí del primer de maig de 1920. Els diaris de l'època es van fer un notable ressò de la noticia. A 'Las Circunstacias', van destacar la gentada que hi havia a l'estació dels directes "a pesar de lo intempestivo de la hora".
El diari 'Foment' de Reus també va subratllar "que hores abans de l'arribada del mariscal a Reus, els molls de l'estació de trens ja estaven invadits per una immensa gernació" que cridaven "Visca Catalunya i Visca França". La visita a la nostra ciutat va ser curta però intensa. Hi van ser presents tots els regidors del consistori, a excepció dels de la Unión Monárquica Nacional, curiosament l'únic partit català que poc després va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera.
La Banda Municipal interpretà 'la Marsellesa' mentre l'alcalde de la ciutat, Jaume Simó i Bofarull, entregava un ram de flors amb la senyera a la muller del mariscal, que va ser nomenada la reina dels Jocs Florals. Tristament, l'alcalde Simó es va haver d'exiliar a Mèxic un cop acabada la Guerra Civil espanyola, on va acabar morint. No va ser l'única toia de flors que s'emportà l'esposa del mariscal, ja que una delegació de la Comissió dels Jocs Florals també n'hi entregà una altra. El mariscal va agrair les mostres d'afecte dels representats de la ciutat poc abans d'acomiadar-se de Reus des de l'andana de l'estació.
Altre cop, a 'Las Circustancias' s'hi va fer constar que totes les converses van ser en català.
A Barcelona, per presidir els Jocs Florals de 1920
A Barcelona, l'esperava una rebuda similar a la Reus. Carrers plens de gent i la ciutat engalanada amb banderes de França i de Catalunya als balcons. Aquest agermanament catalano-francès va caure malament a les autoritats espanyoles, que segons explica el diari 'Foment' va fer que hi haguessin "alguns incidents per haver-se hissat banderes catalanes durant els qual la policia donà fortes càrregues".
El programa d'actes del mariscal va incloue la vista a l'Ajuntament, al Consulat francès i a la funció de gala del Liceu. Va ser rebut per la Mancomunitat, "on es pronunciaren discursos altament patriòtics que han tingut la virtut de molestar a les autoritats", segons en relata 'Foment'. Entre aquests, podem comptar la glossa maragallenca en la qual es proclamava el regne del Pirineu, una clara referència a l'origen de Catalunya en ambdós costats del Pirineu.
