JOAN BRUNET 08 de Novembre de 2021
DIMISSIO
NO ET VOTARE MAI MES.--DELS PITJORS ALCALDES DE REUS
-
Pellicer i Llauradó, al ple de debat d'estat de la ciutat
Reus.cat
Va ser a finals de juliol quan es va dur a terme el primer ple monogràfic dedicat a tractar l'estat de la ciutat de Reus. És aquesta una mesura que preveu el Reglament Orgànic Municipal (ROM) per fomentar “el debat sobre l'orientació política general del govern municipal", i que va arribar justament a l'equador de l'actual mandat.
A l'hora de la veritat, però, els arguments i l'intercanvi d'idees i impressions van tenir un paper més aviat secundari, en detriment de l'intercanvi de cops entre uns i altres. Si un veí es va decidir a dedicar el seu temps a seguir la sessió, aquella càlida tarda d'estiu, és probable que fes bo el tòpic segons el qual la distància entre la classe política i la ciutadania és cada cop més i més gran. Desafecció, en diuen.
I és que potser el veí en qüestió es va pensar que al debat de l'estat de la ciutat de Reus s'hi parlaria, posem per cas, dels serveis, del comerç, de l'oci, de l'incivisme, o de les repercussions concretes que la pandèmia ha tingut i ha de tenir en les nostres vides, però el cert és que el govern va basar la seva estratègia en l'exposició de l'estat de compliment del Pla d'Acció Municipal (PAM) 2019-2023, el seu “full de ruta”.
Quelcom lògic, però que pot distar força del que de vegades demanen alguns ciutadans: un discurs simple, directe i entenedor. Fets, no pas paraules. Després de tot, la sessió s'havia concebut per “retre comptes” als reusencs, segons la vicealcaldessa, Noemí Llauradó.
L'oposició, al seu torn, va aprofitar les seves respectives intervencions al ple per descriure com un “exercici de propaganda” tot allò que minuts abans havia defensat Llauradó. El regidor no adscrit, Raúl Meléndez, va alertar el govern que “el seu temps s'acaba”; la portaveu de Cs, Débora García, es va estimar un cop més centrar els seus atacs a l'equip de Pellicer tot esgrimint llengües i banderes; i la cupaire Marta Llorens va optar per mirar de desmuntar les polítiques socials del batlle i els seus socis, tot preguntant-se de manera retòrica “on són el miler de pisos” que el llavors candidat i ara de nou alcalde “va prometre” a la campanya electoral de fa dos anys.
Els socialistes, representats per Andreu Martín, van ser especialment durs contra la “manipulació de les xifres” que al seu parer havia fet Llauradó anteriorment, si bé van aplaudir algunes de les mesures per pal·liar els efectes de la covid-19. A banda, van presentar un document amb una dotzena de propostes de futur per a la capital del Baix Camp, en àmbits diversos. De fet, va ser aquest un dels pocs moments en què a taula hi va haver elements tangibles de debat polític.
Ja a les conclusions del ple, el pacient veí devia sorprendre's altre cop per l'última intervenció de la vicealcaldessa Llauradó, dedicada aquesta a assenyalar totes les bondats del pla estratègic Reus Horitzó 32, del qual els fòrums (ciutadà i territorial) ja fa mesos que caminen. De ben segur que per decidir quina ciutat volem d'aquí a una dècada caldrà que desxifrem on som, i d'on venim, però del debat se'n va desprendre, en essència, la sensació que una cosa és el Reus que es veu des del consistori i una de força diferent el que té lloc en places i carrers. Si del que es tracta és d'apel·lar la població a implicar-se en la vida política, començar pel tangible de la rutina diària podria ser més encertat.
El mateix veí, passada la canícula, devia consultar la premsa local per llegir-hi que Pellicer té prevista una “immersió total” als barris de la capital del Baix Camp durant les properes setmanes. De fet, va assenyalar que l'experiència seria com una mena de “convivències”, en un relat que permet diverses lectures. La primera, que si és necessària la citada “immersió total”, potser és perquè fins ara només hi ha hagut remullades; la segona, que de manera implícita s'estableix una distinció entre els barris i la zona de l'Ajuntament i el seu entorn immediat, és a dir, el nucli antic i el centre; i una última, vinculada a l'anterior, diferencia entre uns reusencs i els altres, en funció d'on hi tenen la casa.
Sigui o no un gest polític (de precampanya, per als més malpensats), i sense dubtar de la seva voluntat d'aprofundir en la seva relació amb el veïnat, és aquesta una estratègia que hauria pogut plantejar-se en altres termes comunicatius. Segons com, no es tracta pas de passar més o menys temps als barris, sinó de ser-hi sempre, d'abordar la ciutat com un tot.
Les coses com siguin, el batlle ha estat protagonista, amb anterioritat, del que es va anomenar Dilluns amb l'alcalde, uns cicles de diferents sessions als centres cívics en què s'atenen les inquietuds del veïnat. Igualment visita diferents zones amb la regidora de Relacions Cíviques, Montserrat Caelles, i amb el regidor de Desenvolupament Urbà i Via Pública, Hipòlit Monseny, i s'entrevista amb els presidents de les associacions per recollir queixes i suggeriments. Una de les més habituals, per cert, és la suposada manca de neteja més o menys generalitzada arreu del terme.
Per tant, Pellicer dedicarà fins a quatre jornades (de dijous a diumenge) a fer complir una iniciativa que ha previst com una manera de “conviure amb els veïns i veïnes” dels barris, segons va comentar dies enrere. És més, l'alcalde farà tots els àpats a la zona visitada. En essència, l'agenda contindrà actes que “faria jo si visqués en aquell barri”, segons va explicar.
I ara, finalment, posem-nos un cop més a la pell del nostre veí, que potser es va quedar sense poder aconseguir una entrada per a qualsevol dels actes tradicionals de les Festes de la Mare de Déu de Misericòrdia. A la xarxa, no pocs van ser els reusencs que van exposar les seves particulars desventures per mirar de reservar una cadira al passeig, per poder veure la Baixada del Seguici. N'hi va haver que ho van provar des del mòbil, la tauleta i l'ordinador, al mateix temps, però sense èxit.
No es tracta pas de carregar contra el model escollit des de la regidoria de Cultura per gestionar l'accés i l'aforament de segons quines trobades, ni d'analitzar com és que es van veure seients buits tot i que s'exhaurissin els tiquets corresponents. Després de tot, gestionar l'excepcional no és senzill. De totes les imatges d'aquells dies, i més enllà de la joia que vam sentir en veure els elements al carrer, ni que fos amb restriccions, la més curiosa la van protagonitzar les famílies, les colles d'amics i els badocs que es van plantar rere la tanca metàl·lica al passeig per prendre part de tan atípica celebració. Una tanca metàl·lica, per cert, que en un principi havia d'estar protegida per una gran lona negra, quelcom que hagués impedit veure res a qui s'hagués quedat fora.
Al passeig, a l'interior de l'espai habilitat per la tanca, el govern sí que va tenir cadira. És lògic, com a representants del consistori, que els regidors que hem escollit entre tots exercissin el seu dret a viure les festes de Misericòrdia. Però quan parlem de distància, quan parlem de desafecció, parlem de detalls com aquest. Anecdòtics, si ho voleu, però no pas per això sense significat. Parlem d'una classe política que pot seguir el Seguici Festiu a primera fila, mentre altres s'ho han de mirar des d'uns metres.
Article publicat a NW. La Revista de Reus.
A l'hora de la veritat, però, els arguments i l'intercanvi d'idees i impressions van tenir un paper més aviat secundari, en detriment de l'intercanvi de cops entre uns i altres. Si un veí es va decidir a dedicar el seu temps a seguir la sessió, aquella càlida tarda d'estiu, és probable que fes bo el tòpic segons el qual la distància entre la classe política i la ciutadania és cada cop més i més gran. Desafecció, en diuen.
Un “exercici de propaganda”
I és que potser el veí en qüestió es va pensar que al debat de l'estat de la ciutat de Reus s'hi parlaria, posem per cas, dels serveis, del comerç, de l'oci, de l'incivisme, o de les repercussions concretes que la pandèmia ha tingut i ha de tenir en les nostres vides, però el cert és que el govern va basar la seva estratègia en l'exposició de l'estat de compliment del Pla d'Acció Municipal (PAM) 2019-2023, el seu “full de ruta”.
Quelcom lògic, però que pot distar força del que de vegades demanen alguns ciutadans: un discurs simple, directe i entenedor. Fets, no pas paraules. Després de tot, la sessió s'havia concebut per “retre comptes” als reusencs, segons la vicealcaldessa, Noemí Llauradó.
L'oposició, al seu torn, va aprofitar les seves respectives intervencions al ple per descriure com un “exercici de propaganda” tot allò que minuts abans havia defensat Llauradó. El regidor no adscrit, Raúl Meléndez, va alertar el govern que “el seu temps s'acaba”; la portaveu de Cs, Débora García, es va estimar un cop més centrar els seus atacs a l'equip de Pellicer tot esgrimint llengües i banderes; i la cupaire Marta Llorens va optar per mirar de desmuntar les polítiques socials del batlle i els seus socis, tot preguntant-se de manera retòrica “on són el miler de pisos” que el llavors candidat i ara de nou alcalde “va prometre” a la campanya electoral de fa dos anys.
Una imatge del ple d'estat de la ciutat, celebrat a l'estiu Foto: Reus.cat
Els socialistes, representats per Andreu Martín, van ser especialment durs contra la “manipulació de les xifres” que al seu parer havia fet Llauradó anteriorment, si bé van aplaudir algunes de les mesures per pal·liar els efectes de la covid-19. A banda, van presentar un document amb una dotzena de propostes de futur per a la capital del Baix Camp, en àmbits diversos. De fet, va ser aquest un dels pocs moments en què a taula hi va haver elements tangibles de debat polític.
Ja a les conclusions del ple, el pacient veí devia sorprendre's altre cop per l'última intervenció de la vicealcaldessa Llauradó, dedicada aquesta a assenyalar totes les bondats del pla estratègic Reus Horitzó 32, del qual els fòrums (ciutadà i territorial) ja fa mesos que caminen. De ben segur que per decidir quina ciutat volem d'aquí a una dècada caldrà que desxifrem on som, i d'on venim, però del debat se'n va desprendre, en essència, la sensació que una cosa és el Reus que es veu des del consistori i una de força diferent el que té lloc en places i carrers. Si del que es tracta és d'apel·lar la població a implicar-se en la vida política, començar pel tangible de la rutina diària podria ser més encertat.
La “immersió total” de Pellicer als barris
El mateix veí, passada la canícula, devia consultar la premsa local per llegir-hi que Pellicer té prevista una “immersió total” als barris de la capital del Baix Camp durant les properes setmanes. De fet, va assenyalar que l'experiència seria com una mena de “convivències”, en un relat que permet diverses lectures. La primera, que si és necessària la citada “immersió total”, potser és perquè fins ara només hi ha hagut remullades; la segona, que de manera implícita s'estableix una distinció entre els barris i la zona de l'Ajuntament i el seu entorn immediat, és a dir, el nucli antic i el centre; i una última, vinculada a l'anterior, diferencia entre uns reusencs i els altres, en funció d'on hi tenen la casa.
Sigui o no un gest polític (de precampanya, per als més malpensats), i sense dubtar de la seva voluntat d'aprofundir en la seva relació amb el veïnat, és aquesta una estratègia que hauria pogut plantejar-se en altres termes comunicatius. Segons com, no es tracta pas de passar més o menys temps als barris, sinó de ser-hi sempre, d'abordar la ciutat com un tot.
Les coses com siguin, el batlle ha estat protagonista, amb anterioritat, del que es va anomenar Dilluns amb l'alcalde, uns cicles de diferents sessions als centres cívics en què s'atenen les inquietuds del veïnat. Igualment visita diferents zones amb la regidora de Relacions Cíviques, Montserrat Caelles, i amb el regidor de Desenvolupament Urbà i Via Pública, Hipòlit Monseny, i s'entrevista amb els presidents de les associacions per recollir queixes i suggeriments. Una de les més habituals, per cert, és la suposada manca de neteja més o menys generalitzada arreu del terme.
Per tant, Pellicer dedicarà fins a quatre jornades (de dijous a diumenge) a fer complir una iniciativa que ha previst com una manera de “conviure amb els veïns i veïnes” dels barris, segons va comentar dies enrere. És més, l'alcalde farà tots els àpats a la zona visitada. En essència, l'agenda contindrà actes que “faria jo si visqués en aquell barri”, segons va explicar.
Les Festes de la Mare de Déu de Misericòrdia
I ara, finalment, posem-nos un cop més a la pell del nostre veí, que potser es va quedar sense poder aconseguir una entrada per a qualsevol dels actes tradicionals de les Festes de la Mare de Déu de Misericòrdia. A la xarxa, no pocs van ser els reusencs que van exposar les seves particulars desventures per mirar de reservar una cadira al passeig, per poder veure la Baixada del Seguici. N'hi va haver que ho van provar des del mòbil, la tauleta i l'ordinador, al mateix temps, però sense èxit.
No es tracta pas de carregar contra el model escollit des de la regidoria de Cultura per gestionar l'accés i l'aforament de segons quines trobades, ni d'analitzar com és que es van veure seients buits tot i que s'exhaurissin els tiquets corresponents. Després de tot, gestionar l'excepcional no és senzill. De totes les imatges d'aquells dies, i més enllà de la joia que vam sentir en veure els elements al carrer, ni que fos amb restriccions, la més curiosa la van protagonitzar les famílies, les colles d'amics i els badocs que es van plantar rere la tanca metàl·lica al passeig per prendre part de tan atípica celebració. Una tanca metàl·lica, per cert, que en un principi havia d'estar protegida per una gran lona negra, quelcom que hagués impedit veure res a qui s'hagués quedat fora.
Al passeig, a l'interior de l'espai habilitat per la tanca, el govern sí que va tenir cadira. És lògic, com a representants del consistori, que els regidors que hem escollit entre tots exercissin el seu dret a viure les festes de Misericòrdia. Però quan parlem de distància, quan parlem de desafecció, parlem de detalls com aquest. Anecdòtics, si ho voleu, però no pas per això sense significat. Parlem d'una classe política que pot seguir el Seguici Festiu a primera fila, mentre altres s'ho han de mirar des d'uns metres.
Article publicat a NW. La Revista de Reus.
