-
La bandera LGTB onejant a l'Ajuntament de Reus
Cedida
De l'1 de gener fins al moment, 17 de maig, s'han comptabilitzat fins a 91 agressions LGTBfobes a Catalunya. 91 agressions en 136 dies, és a dir, una cada 36 hores. Les dades de l'Observatori Contra l'Homofòbia mostren que l'any 2020 se'n van produir 189 i l'any 2021, 284: un 50,2% més. Aquest augment de la violència contra el col·lectiu és preocupant i, aquest dimarts, Dia Mundial Contra la LGTBfòbia ens apropem a aquesta situació a través de l'entitat reusenca H2O i veus expertes del territori.
Berta Mascaró, presidenta d'H2O, el col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual (LGBT) del Camp de Tarragona, assegura que "amb la violència al col·lectiu LGTB passa el mateix que amb la violència de gènere: les agressions són només la punta de l'iceberg". L'activista reusenca exposa una situació més complexa del que ofereixen les dades: la LGTBfòbia no són només les 91 agressions que es comptabilitzen, sinó que va més enllà i és una violència que té lloc dia a dia.
"Que et mirin malament al carrer de manera constant fa que et limitis a l'hora de mostrar la teva expressió de gènere, d'anar de la mà de la teva parella... No deixar-te ser com ets o sentir el que sents: ja és violència", explica. Visió que comparteix l'advocada especialitzada en els drets del col·lectiu LGTB+ Laura González, afirmant que, malgrat l'augment de les denúncies, hi ha un problema d'infradenúncia: "Efectivament, hi ha molta més gent que pateix discriminació, sigui lleu o molt greu, i que, a l'hora de denunciar, no ho fa".
La infradenúncia en la LGTBfòbia és una de les lluites del col·lectiu, ja que per reduir les agressions i fer visible aquesta situació cal sensibilitzar la població, trencar amb els rols heteropatriarcals i, sobretot, denunciar. I és que es poden denunciar totes les agressions, siguin físiques, verbals, assetjament laboral o, fins i tot, insults a través de les xarxes. González assegura que els motius per no denunciar van des de "no ser conscient que s'ha patit una discriminació, no tenir confiança en l'agent que redacti la denúncia, tenir por a manifestar la pròpia orientació sexual o identitat de gènere o creure que no servirà per a res".
La psicòloga especialitzada en el col·lectiu LGTB+ Mònica de Vicente, afegeix un altre factor que empeny sovint a les víctimes a no denunciar: "Una agressió pot suposar un doble peatge que ha de pagar una persona que estigui dins de l'armari perquè, a més de les conseqüències emocionals i físiques que patirà, pot tenir conseqüències en l'àmbit familiar, laboral, escolar o social". Aquests motius provoquen una situació d'infradenúncia que es vol combatre i que suposa un augment en les agressions comptabilitzades, però que encara queden lluny de representar totes les que ocorren.
La Victòria és una dona trans i Sai, una persona no binària, i formen part de l'entitat H2O des d'aquest any. Formar part d'aquest col·lectiu reusenc ha fet que sentin que tenen un aixopluc per mostrar-se com són i socialitzar en entorns segurs. Tot i això, encara consideren que a Reus li queda molt camí per recórrer, sobretot després de diverses agressions que van tenir lloc a finals del 2021.
Des de l'entorn familiar, fins al social o el laboral, asseguren haver viscut situacions LGTBfòbiques. "El fet de sortir de l'armari com a persona trans i tenir problemes amb la gent del teu voltant fa que sigui com agafar un llibre, llegir el pròleg i veure què t'espera", explica la Victòria, "a les sèries, a l'imaginari, es mostra que les vides trans suposen dolor, però no hauria de ser així". De fet, Sai puntualitza que "em xoca sentir experiències positives, encara que existeixen: les vides LGTB+ no són dolor, el que és dolor és la societat en què vivim, el marc en què ens criem i tenir un entorn que no accepta, si hi ha un entorn receptiu, no hi té perquè haver dolor".
Per tant, tornem a allò que comentàvem a l'inici: per combatre la LGTBfòbia cal educar en valors i no normalitzar aquesta violència. Laura González indica que "l'augment pot ser donat pels discursos d'odi que s'escolten des de fa uns anys a la nostra societat". La Berta, des de l'entitat H2O, li dona la raó amb les experiències que s'endú quan fa tallers a escoles i instituts de la ciutat: "A les aules hi ha un doble discurs, per una banda, joves molt més oberts que afirmen la seva identitat i la seva sexualitat, fet que és molt positiu; i per l'altra banda, discursos d'odi molt heavies que estan creixent".
Per exemple, a l'últim taller que van fer a un grup de 1r d'ESO, amb joves de 12 o 13 anys, una alumna va marxar de l'aula perquè no volia que "les lesbianes li expliquessin res". Aquest fet, sumat a molts d'altres, són LGTBfòbia, com el que també descriu Sai, "em passa sovint que la gent se'm quedi mirant analitzant si sóc una noia amb barba o què sóc", o el que relata la mateixa Berta, a qui en una ocasió van fer fora d'una discoteca per fer-se petons amb la seva xicota. Situacions que, una darrere l'altra, creen un clima d'hostilitat contra les persones LGTB+ i precedeixen les 91 agressions que s'han produït des del gener.
Cal subratllar que l'entitat H2O, a més de fer xarxa entre les persones del col·lectiu, també s'encarrega de fer un acompanyament a qualsevol víctima d'una agressió, ajudar-la amb el procés de denúncia i oferir-li un espai on expressar-se i sentir-se segura. Des de l'associació defensen que "a vegades es diu que és una ximpleria denunciar perquè no se'n traurà res i això ho intentem eliminar perquè sinó, quan una persona pateixi una agressió, no denunciarà", explica la Berta.
En la mateixa línia, la psicòloga Mònica de Vicente, afirma que "mai hem de viure cap mena d'agressió en silenci, hem de denunciar-la i tenir molt present que els que s'han de sentir avergonyits són els assetjadors pels seus actes". Un silenci que es va trencant amb cada reivindicació per part del col·lectiu, de les víctimes i de tothom que, sigui LGTB o cishetero, es mulla i no permet comentaris ni comportaments homòfobs o trànsfobs en cap entorn.
"No deixar-te ser com ets o sentir el que sents, ja és violència"
Berta Mascaró, presidenta d'H2O, el col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual (LGBT) del Camp de Tarragona, assegura que "amb la violència al col·lectiu LGTB passa el mateix que amb la violència de gènere: les agressions són només la punta de l'iceberg". L'activista reusenca exposa una situació més complexa del que ofereixen les dades: la LGTBfòbia no són només les 91 agressions que es comptabilitzen, sinó que va més enllà i és una violència que té lloc dia a dia.
"Que et mirin malament al carrer de manera constant fa que et limitis a l'hora de mostrar la teva expressió de gènere, d'anar de la mà de la teva parella... No deixar-te ser com ets o sentir el que sents: ja és violència", explica. Visió que comparteix l'advocada especialitzada en els drets del col·lectiu LGTB+ Laura González, afirmant que, malgrat l'augment de les denúncies, hi ha un problema d'infradenúncia: "Efectivament, hi ha molta més gent que pateix discriminació, sigui lleu o molt greu, i que, a l'hora de denunciar, no ho fa".
Tot i l'augment d'agressions, hi continua havent un problema d'infradenúncia
La infradenúncia en la LGTBfòbia és una de les lluites del col·lectiu, ja que per reduir les agressions i fer visible aquesta situació cal sensibilitzar la població, trencar amb els rols heteropatriarcals i, sobretot, denunciar. I és que es poden denunciar totes les agressions, siguin físiques, verbals, assetjament laboral o, fins i tot, insults a través de les xarxes. González assegura que els motius per no denunciar van des de "no ser conscient que s'ha patit una discriminació, no tenir confiança en l'agent que redacti la denúncia, tenir por a manifestar la pròpia orientació sexual o identitat de gènere o creure que no servirà per a res".
La psicòloga especialitzada en el col·lectiu LGTB+ Mònica de Vicente, afegeix un altre factor que empeny sovint a les víctimes a no denunciar: "Una agressió pot suposar un doble peatge que ha de pagar una persona que estigui dins de l'armari perquè, a més de les conseqüències emocionals i físiques que patirà, pot tenir conseqüències en l'àmbit familiar, laboral, escolar o social". Aquests motius provoquen una situació d'infradenúncia que es vol combatre i que suposa un augment en les agressions comptabilitzades, però que encara queden lluny de representar totes les que ocorren.
"Les vides LGTB+ no són dolor, el que és dolor és la societat en què vivim"
La Victòria és una dona trans i Sai, una persona no binària, i formen part de l'entitat H2O des d'aquest any. Formar part d'aquest col·lectiu reusenc ha fet que sentin que tenen un aixopluc per mostrar-se com són i socialitzar en entorns segurs. Tot i això, encara consideren que a Reus li queda molt camí per recórrer, sobretot després de diverses agressions que van tenir lloc a finals del 2021.
Des de l'entorn familiar, fins al social o el laboral, asseguren haver viscut situacions LGTBfòbiques. "El fet de sortir de l'armari com a persona trans i tenir problemes amb la gent del teu voltant fa que sigui com agafar un llibre, llegir el pròleg i veure què t'espera", explica la Victòria, "a les sèries, a l'imaginari, es mostra que les vides trans suposen dolor, però no hauria de ser així". De fet, Sai puntualitza que "em xoca sentir experiències positives, encara que existeixen: les vides LGTB+ no són dolor, el que és dolor és la societat en què vivim, el marc en què ens criem i tenir un entorn que no accepta, si hi ha un entorn receptiu, no hi té perquè haver dolor".
L'auge dels discursos d'odi és un dels factors de l'augment de la LGTBfòbia
Per tant, tornem a allò que comentàvem a l'inici: per combatre la LGTBfòbia cal educar en valors i no normalitzar aquesta violència. Laura González indica que "l'augment pot ser donat pels discursos d'odi que s'escolten des de fa uns anys a la nostra societat". La Berta, des de l'entitat H2O, li dona la raó amb les experiències que s'endú quan fa tallers a escoles i instituts de la ciutat: "A les aules hi ha un doble discurs, per una banda, joves molt més oberts que afirmen la seva identitat i la seva sexualitat, fet que és molt positiu; i per l'altra banda, discursos d'odi molt heavies que estan creixent".
Per exemple, a l'últim taller que van fer a un grup de 1r d'ESO, amb joves de 12 o 13 anys, una alumna va marxar de l'aula perquè no volia que "les lesbianes li expliquessin res". Aquest fet, sumat a molts d'altres, són LGTBfòbia, com el que també descriu Sai, "em passa sovint que la gent se'm quedi mirant analitzant si sóc una noia amb barba o què sóc", o el que relata la mateixa Berta, a qui en una ocasió van fer fora d'una discoteca per fer-se petons amb la seva xicota. Situacions que, una darrere l'altra, creen un clima d'hostilitat contra les persones LGTB+ i precedeixen les 91 agressions que s'han produït des del gener.
Trencar el silenci de les agressions LGTBfòbiques
Cal subratllar que l'entitat H2O, a més de fer xarxa entre les persones del col·lectiu, també s'encarrega de fer un acompanyament a qualsevol víctima d'una agressió, ajudar-la amb el procés de denúncia i oferir-li un espai on expressar-se i sentir-se segura. Des de l'associació defensen que "a vegades es diu que és una ximpleria denunciar perquè no se'n traurà res i això ho intentem eliminar perquè sinó, quan una persona pateixi una agressió, no denunciarà", explica la Berta.
En la mateixa línia, la psicòloga Mònica de Vicente, afirma que "mai hem de viure cap mena d'agressió en silenci, hem de denunciar-la i tenir molt present que els que s'han de sentir avergonyits són els assetjadors pels seus actes". Un silenci que es va trencant amb cada reivindicació per part del col·lectiu, de les víctimes i de tothom que, sigui LGTB o cishetero, es mulla i no permet comentaris ni comportaments homòfobs o trànsfobs en cap entorn.
Etiquetes:
