Si existeix un tòpic canònicament acceptat sobre Reus és el de plaça comercial, punt de compra i venda arrelat en el territori. Una idea que coincideix amb la història efectiva de la ciutat però que guarda alguna contradicció digna de conèixer. La construcció de l’anomenada plaça del mercat és, precisament, una d’aquestes anècdotes històriques, un projecte que després de molts anys va aconseguir-se materialitzar en el seu emplaçament actual i que aquest Sant Pere commemora 70 anys d’existència. Ubicat en una de les zones cèntriques del Reus d’avui, l’elecció del lloc del mercat que havia de substituir a espais com el Mercadal va ser, precisament, un dels problemes de la construcció del projecte del qual ja se’n parlava des de mitjans del segle XIX i del qual l’arquitecte Pere Caselles va aixecar uns plànols magnífics en estil modernista. Un projecte arquitectònic i urbanístic que, d’haver-se tirat endavant, hagués transformat la zona del carrer de Batan, el carrer Santa Clara i el raval Robuster de Reus amb un cost important per a l’època (351.831 pessetes). Hipotèticament i després d’haver estat destinat a Barcelona a estudiar la matèria, la plaça mercat de Caselles tirava hipotèticament endavant després d’aprovar-se el 1911 amb l’únic vot en contra de Francesc Montagut, segons explica Ramon Amigó a ‘Les places del mercat, a la ciutat de Reus’. La realitat és que l’arquitecte no el va poder materialitzar mai probablement també pel seu elevat cost econòmic i per les divergències que provocava entre l’opinió pública que no s’acabava de decidir entre l’emplaçament decidit i altres alternatius com el de plaça de Sant Narcís. I és que van arribar a haver-hi, fins i tot, pamflets anònims per aturar el projecte.
Adormit durant els llargs anys que el mateix Caselles va mantenir-se al càrrec d’arquitecte municipal, la 2a República va recuperar la proposta d’efectuar l’obra però condemnant definitivament aquest projecte d’estètica modernista. Segons explica el polític Josep Recasens al seu llibre ‘Vida inquieta’, “el projecte més difícil de resoldre va ser el de la plaça del mercat, puix que es plantejà immediatament el problema que altres vegades”. És a dir, el lloc de l’emplaçament que –com en el passat- no provocava consens. “Després de llargues discussions i de reiterades votacions, s’acceptà el projecte de construir-lo a l’ampli solar del ruïnós Teatre-Circ” explicava Recasens, una decisió que representava una ironia del destí perquè significava tirar a terra una obra de Caselles. De nou, la polèmica va estar servida mitjançant actors com els diaris Foment i Les Circumstàncies que van creuar-se recriminacions i acusacions a les seves pàgines a costa d’un projecte pressupostat aleshores en 998.857,88 pessetes. Com en el passat, la decisió sobre un indret determinat va generar l’aparició de noves alternatives com ara ubicar-lo a la cruïlla del camí de l’Aleixar amb el carrer de Pròsper Bofarull o a la raval de Sant Pere en confluència amb l’ara rambla Aragó. Tot i aquestes propostes, el diari republicà es mostrava tan convençut de la realització definitiva de l’obra que en un dels seus articles assegurava que “la plaça mercat es farà on s’ha dit, i ben aviat”. El diari dirigit per Marian Roca va encertar-la malgrat que “aviat” no va ser. De fet, caldria una guerra pel mig abans de veure la desitjada obra construïda.
Evidentment, aquesta circumstància encara no se sabia i aquest cop semblava que l’equipament anava endavant sense dubtes: els plànols del nou arquitecte municipal, Antoni Sardà, es van exposar al Centre de Lectura entre el 16 i el 23 de setembre de 1934 i es van arrencar els arbres del Teatre Circ. Un fet de magnitud nacional, el sis d’octubre i el posterior bienni negre, es van encarregar de fer descarrilar de nou el projecte tot just quan s’anava a publicar la subhasta per començar les obres. En mig de la guerra civil, les circumstàncies dels següents consistoris no van permetre obtenir finançament més endavant per recuperar un projecte que semblava etern o, depenent de la mirada, directament maleït.
Amb plànols de l’època de la 2a República de l’arquitecte Antoni Sardà, el pragmatisme franquista es va acabar imposant a la resta de temptatives anteriors i, sota l’alcalde Antoni Valls, el 1944 es van iniciar unes obres que van anar a un ritme lent. Segons Amigó, per a la construcció de l’edifici hi va haver un pressupost extraordinari el 1943 i un crèdit concedit pel Banco de Crédito Local de España. Anteriorment, una darrera temptativa va fer perillar l’edifici que avui coneixem. I és que el dubte permanent sobre el millor emplaçament de l’obra va fer que el consistori reusenc estudiés, almenys, una altra ubicació abans de decidir-se. De nou, doncs, a la recerca d’un consens difícil que el 1940 tornava a ubicar el mercat a l’actual carrer de l’Amargura, a prop d’aquella plaça Sant Narcís inicial del segle XIX. Aquest plànol que els fets descartarien dividien el mercat al detall i a l’engròs i planejava un total de 266 llocs. Encara no finalitzat del tot, el Mercat Central va ser seu d’un dels pavellons de la II Feria de Muestras de l’octubre de 1948 en la ubicació que la denostada 2a República ja havia escollit.
Caldria esperar, però, per Sant Pere de 1949 per veure acabada una obra tan fermament desitjada i que el batlle Pere Miralles va tenir l’honor d’inaugurar. Beneït pel sacerdot de la veïna església de Sant Joan i amb parlament de Miralles i el governador civil, moltes persones van assistir a comprovar les novetats d’un espai amb serveis d’acord “amb les modernes directrius de sanitat”. “Únicament amb règims com el que tenim en la nostra pàtria és avui possible la realització d’obres de la importància d’aquest edifici, vella aspiració” es va afirmar en la inauguració. I, per una vegada, cal dir que la premissa va ser realment verídica.
