Podem fer les lectures que vulguem dels resultats de les eleccions municipals de diumenge passat a Reus, però per molt que hi reflexionem hi ha una realitat indiscutible: Reus és Catalunya, i Reus és Espanya. Dit d’una altra manera: els resultats locals no s’entenen sense acceptar que el dibuix final obtingut ha rebut una clara influència de la política nacional i estatal.
Històricament, sempre ha estat així. Si em permeten una exageració, podríem dir Sandra Gauita té el seu mèrit, evidentment, però l’alcalde de Reus potser hauria de ser Pedro Sánchez. A Reus no s’han donat resultats diferents, com sí que hem pogut veure, per exemple, a Vila-seca, on el comportament de l’electorat en unes eleccions municipals no té res a veure amb unes eleccions catalanes o generals.
A Reus això no passa, o no passa en la dimensió que els malalts de la política local voldrien. El PSC ha guanyat clarament. A més (per aquelles ironies de la llei electoral) amb 1.100 vots menys que Carles Pellicer fa quatre anys, té un regidor de més. Superar en gairebé 3.000 vots a la segona força i venint des de l’oposició, vol dir que els vents de canvi han bufat fort. La victòria és indiscutible.
Si mirem l’àmbit del Camp de Tarragona (sempre va bé aixecar la mirada), podem observar com el mapa polític del poder local torna a una situació molt similar a com era abans de l’ebullició política que va suposar el Procés. Els socialistes (que podrien fins i tot governar la Diputació) acumulen una quota de poder molt notable i demostren que han sabut superar els embats que li van suposar el Procés i el referèndum de l’1 d’octubre. El projecte, la llista (el factor Baiges), la candidata i el seu tarannà han contribuït al recreixement del PSC a la ciutat.
Perdedors
ERC és la gran derrotada de les eleccions municipals reusenques. Es veien guanyadors, o com a mínim, estaven segurs que sortirien enfortits del 28-M. No entenen què els ha passat, convençuts com estan de la bona feina feta. La bombolla que han creat entre ells s’ha anat retroalimentant i han pecat de no haver sabut interpretar que l’ambient no els era favorable, i de no haver entès que Reus és Catalunya i que Reus és Espanya.
Si abans dèiem que potser l’alcalde de Reus hauria de ser Pedro Sánchez, ara tocaria dir que qui ha perdut les eleccions no és Noemí Llauradó, sinó Pere Aragonès i Oriol Junqueras junts. Que l’abstenció ha tingut a veure amb els resultats és evident, però cal remarcar que és l’abstenció dels seus votants, els de Junts i de la CUP, perquè la resta han crescut en vots.
Està clar, doncs, qui s’ha quedat a casa, reusencs que no han volgut entrar en el debat local i es mouen en funció de la política nacional. Resultat: Noemí Llauradó, quatre anys vicealcaldessa i presidenta de la Diputació, hi ha el risc que es pugui quedar de regidora de l’oposició. A Junts, la derrota també és dolorosa. Ja intuïen que la cosa no els era massa favorable, en deixar de comptar amb l’efecte Pellicer alcalde. Els seus resultats han estat inferiors a la mitjana de la formació a Catalunya, i això no agrada que passi. Tampoc han sabut llegir el que estava passant.
L’únic partit del govern local que ha crescut en vots ha estat Ara Reus, que es mira a ERC i a Junts amb un somriure burleta discret per sota el nas. El projecte nascut al passeig de Misericòrdia el 2011 ha tornat a créixer en vots, i poc li ha faltat per obtenir el tercer regidor. El d’Ara Reus és un fenomen que els altres partits tendeixen a menysprear, però, com veurem més tard, la seva presència a l’Ajuntament fa que surtin en totes les travesses per formar govern.
La CUP ha aguantat l’envestida i mantenir dos regidors els ha de permetre respirar fondo. L’esquerra més esquerrana anava dividida a aquestes eleccions. Els Comuns no se n’han sortit (han quedat molt lluny) i David Vidal i el seu Reus en Moviment ha tingut un resultat molt meritori, 1.400 vots que no han anat a l’abstenció i han trobat en Vidal una sortida digna al seu debat polític interior.
Que el PP hagi recuperat representació a l’ajuntament no ens ha de sorprendre, com tampoc que Vox hagi entrat, per allò que ja hem dit que Reus és Espanya. Tenint en compte la intervenció que han tingut en el debat local durant aquests quatre anys i la seva gairebé inapreciable presència en campanya electoral, els resultats només s’expliquen en clau estatal. Vox serà tan irrellevant com vulguin la resta de grups municipals al ple de l’ajuntament.
I ara, què?
“Jo em puc entendre amb tothom, menys amb els extrems, que són la CUP I Vox”. La frase és de l’alcaldable d’Ara Reus, Dani Rubio, en el debat electoral organitzat per Reusdigital.cat i LANOVA Ràdio de Reus. És bo remarcar avui aquesta frase, perquè l’únic acord possible per evitar que la socialista Sandra Guaita sigui alcaldessa és un pacte en el qual hi haurien de conviure Ara Reus i la CUP, a més dels dos perdedors de les eleccions, ERC i Junts per Reus. Sumen 14, majoria absoluta.
Guaita serà alcaldessa, potser en un principi amb l’únic suport d’Ara Reus i governant en minoria, a l’espera que passat el vertigen electoral estiuenc el govern es pugui ampliar
Sumarien 14 també si substituïm la CUP pel PP, o Ara Reus pel PP, però convindran amb mi que no hi ha motius de pes en clau de política local que justifiqui que els dos partits sobiranistes acceptessin l’abraçada del PP, tal com estan les coses i més encara després de la convocatòria d’eleccions generals en plena canícula estiuenca. Seria difícil d’entendre i voldria dir que no han llegit bé algunes de les causes que han fet que bona part de l’electorat sobiranista diumenge es quedés a casa.
Guaita serà alcaldessa, potser en un principi amb l’únic suport d’Ara Reus i governant en minoria (Pellicer ho va fer amb un regidor menys), a l’espera que passat el vertigen electoral estiuenc el govern es pugui ampliar, previsiblement amb ERC més que no pas amb Junts, a no ser que Teresa Pallarès (exsocialista amb factures pendents per a alguns) faci un pas al costat, o un salt cap a Madrid, que mai se sap. Aviat ho anirem sabent tot.
