L’adeu de Carles Prats

Carles Prats plega de l’Ajuntament. L’empresari que es va fer notar en la vida local per la seva insistència a fer coneguda la marca dels vermuts Miró (“el gran patrocinador”, li deia algú), va ser fitxat per ERC ara fa cosa de cinc anys per anar a les llistes, i va formar part del govern municipal com a regidor d’empresa i ocupació durant el passat mandat. A les eleccions municipals del maig passat va repetir, i en el nou govern, tenia assignades més o menys les mateixes tasques, tot i que encaixades de manera diferent en l’organigrama creat a partir de l’enginyeria dels pactes de govern. Se’n va per una decisió que “respon a qüestions personals”, diu. Motius que sempre cal respectar, però que quan no es concreten donen peu a especular.

 

La llista d’homes d’empresa que han estat regidors de l’Ajuntament de Reus Déu n’hi do el llarga que és (I dic homes perquè en la seva immensa majoria ho han estat, no hi ha hagut massa dones d’empresa que hagin estat regidores). I els diferents exemples que hi ha hagut de l’actual etapa democràtica, han durat poc. Alguns, molt poc, i fins i tot s’han donat casos d’empresaris “fitxats” per algun partit polític per anar a un lloc destacat de les llistes que no han arribat a prendre possessió del càrrec, especialment quan la llista de la qual formaven part guanyava i calia formar govern. Els que han exercit com a regidors, sigui al govern o a l’oposició, han tingut un tarannà que ha estat comú: han actuat com a esperits lliures, en molts casos fins al punt que han incomodat a qui els va “fitxar”.

 

El primer exemple el tenim ben aviat, al primer ajuntament democràtic, en la figura de Francesc Caylà, que es va presentar per Convergència, no va obtenir l’alcaldia, però sí que va ser president de la Diputació. I en va fer una de grossa, en desacord amb el seu partit, que el va castigar convidant-lo a marxar de la política, cosa que va acabar fent. El seu pecat va ser fer possible que Reus tingués facultat de Medicina, el “pecat original” que explica l’actual mapa universitari al Camp de Tarragona. Si Caylà hagués estat home de partit, és probable que hauria acabat cedint a les pressions que va rebre de totes bandes (fins i tot, va desobeir Jordi Pujol!). Sempre he pensat que la ciutat no ha fet prou justícia a la memòria de qui va sacrificar la seva ambició política a canvi d’aconseguir que Reus fos ciutat universitària.

 

Del cas Caylà ja en fa més de quaranta anys. Més recents són els casos d’empresaris inclosos en les llistes que encapçalava l’exalcalde Pellicer. El cas de Pepe Jofré, màxim responsable dels laboratoris Serra Pàmies, és ben curiós. El seu esperit era tan lliure, que feia campanya electoral a banda del partit, una mena de campanya dins de la campanya general de CiU. Això era el 2011, any en què Pellicer va obtenir l’alcaldia. Jofré es va trobar aviat que tenia un conflicte d’interessos, i va haver de triar entre la política i l’empresa. Va durar set mesos.

 

Un altre nom d’empresari de Pellicer va ser Fèlix Oliva, d’una de les nissagues empresarials més potents del Camp de Tarragona (multinacionals a banda). Va ser regidor entre el 2007 i 2011 (el mandat d’Ariel Santamaria), i feia anar el seu esperit lliure especialment a l’hora de criticar l’entramat d’empreses municipals, sovint per camins diferents dels que volia Carles Pellicer. No va repetir.

 

Trobaríem altres exemples en una llista de regidors on són majoria funcionaris i professionals liberals. Carles Prats no és excepció i també plega fora-d'hores, just començat el mandat.

 

També havia demostrat tenir un cert esperit lliure, però cal reconèixer que, almenys públicament, s’ha mantingut lleial a les línies del partit que l’acollia. Alguns dels empresaris citats expliquen el  xoc  que els va suposar observar com es treballa a l’administració, si es comparava amb les seves empreses: Haver de treballar amb funcionaris molt poderosos, haver de suportar la lentitud en els processos de presa de decisions i en l’execució d’aquestes decisions, la negociació política permanent, el judici constant als mitjans de comunicació... Desesperant per a qui ha tingut tot el poder de decisió en una empresa. Adaptar-se al canvi no era fàcil. Vaja, que arriba un moment que, quan et posen massa pals a les rodes, acabes dient “ja us ho fareu”, i se’n van.

 

Sospito que alguna cosa d’això hi ha en la decisió de Carles Prats. El van cridar per fer una feina, i si la feina no la pot fer com el creu que cal fer-la, doncs cap a casa.  

 

L’Ajuntament perd un bon regidor (el projecte d’intentar revifar els ravals de Robuster i de Sant Pere és molt interessant), i és una llàstima.  

 

ERC va cometre l’error estratègic de repetir exactament els mateixos noms dels regidors a la llista electoral del maig, renunciant a qualsevol renovació, i de posar al número 7 un dels fitxatges estel·lars, la presidenta de la Unió de Botiguers, Meritxell Barberà. El substitut de Prats serà Òscar Subirats, home de partit, pencaire i amb iniciativa. Però segur que no tindrà el mateix esperit lliure que Prats, i potser en una casa tan gran com l’Ajuntament en cal una certa dosi.