-
La Diada Nacional és aquest dissabte
Cedida
La Diada d'enguany pretén recuperar la normalitat d'anys enrere, ara que la pandèmia sembla que va de baixa i les restriccions permeten aspirar a fer una manifestació digna. Però en quanta gent hem de pensar per concloure que la manifestació serà digna o un èxit?
D'entrada, tothom és conscient que quedarà molt lluny de les prèvies al 2017. La falta d'un full de ruta clar i plausible fa que els ciutadans compromesos amb el país no vegin quin és el camí a fer. La falta d'un horitzó tampoc no hi ajuda. Sabem quina és la meta, però no sabem com arribar-hi, i, per tant, demanar un esprint a la ciutadania i que aquesta respongui massivament és molt complicat.
Això ha dut a un cert desànim entre els moviments independentistes, de manera que la manca d'unitat de l'independentisme polític ha desactivat les mobilitzacions al carrer. Com diuen alguns, "no hem perdut la fe, però m'han fet perdre l'afició". I clar, se’n culpa els partits i les organitzacions independentistes.
Són els que pretenen fer foc nou i començar de zero, com si això fos fàcil. Fer autocrítica s'ha convertit en l'esport nacional preferit, ara que el Barça està en crisi. Però potser cal pensar que aquesta afició a fustigar-nos és excessiva perquè es van fer moltes coses bé.
La ciutadania va respondre massivament durant les passades Diades i s'ha aconseguit guanyar totes les eleccions sempre que se'ns ha convocat a les urnes. El Govern català va traçar un full de ruta transparent, una estratègia democràtica i pacífica i un objectiu clar. Es va mostrar obert al diàleg i al pacte, i què va rebre per resposta? Bastonades.
L'estratègia del nostre Govern per denunciar la inexistència de vies polítiques a l'hora de resoldre el conflicte té una resposta difícil dins d’alguns àmbits de l’escenari europeu. Si bé és cert que se segueixen guanyant eleccions per poder configurar majories, no s'està sumant tot el gruix necessari per forçar un nou context amb l'Estat.
És trist que tot el patiment dels represaliats no hagi servit per guanyar un suport més ampli entre determinats sectors de la població aliens a les necessitats i els sentiments del país on viuen. Però d'això no en podem culpar cap dels partits o entitats que han fet mans i mànigues en favor del Procés.
Per tant, ens queda el lema de la manifestació d'enguany, Lluitem i guanyem la independència. Lluita, fe i persistència és el que cal. Que tenir estratègies diferents per afrontar un tema tan i tan difícil no s'ha de veure com un error, sinó com una manera de diversificar les possibilitats. Que les finestres d'oportunitat apareixen quan menys les esperes.
La vida ens dona sorpreses, i a vegades són bones. Per tant, cal estar alerta sempre i no tancar cap finestra, perquè qui sap si algun dia pot entrar el millor dels aires a casa nostra.
Al final tot sortirà bé, i si no surt bé és que no som al final del recorregut.
D'entrada, tothom és conscient que quedarà molt lluny de les prèvies al 2017. La falta d'un full de ruta clar i plausible fa que els ciutadans compromesos amb el país no vegin quin és el camí a fer. La falta d'un horitzó tampoc no hi ajuda. Sabem quina és la meta, però no sabem com arribar-hi, i, per tant, demanar un esprint a la ciutadania i que aquesta respongui massivament és molt complicat.
Això ha dut a un cert desànim entre els moviments independentistes, de manera que la manca d'unitat de l'independentisme polític ha desactivat les mobilitzacions al carrer. Com diuen alguns, "no hem perdut la fe, però m'han fet perdre l'afició". I clar, se’n culpa els partits i les organitzacions independentistes.
Són els que pretenen fer foc nou i començar de zero, com si això fos fàcil. Fer autocrítica s'ha convertit en l'esport nacional preferit, ara que el Barça està en crisi. Però potser cal pensar que aquesta afició a fustigar-nos és excessiva perquè es van fer moltes coses bé.
La ciutadania va respondre massivament durant les passades Diades i s'ha aconseguit guanyar totes les eleccions sempre que se'ns ha convocat a les urnes. El Govern català va traçar un full de ruta transparent, una estratègia democràtica i pacífica i un objectiu clar. Es va mostrar obert al diàleg i al pacte, i què va rebre per resposta? Bastonades.
L'estratègia del nostre Govern per denunciar la inexistència de vies polítiques a l'hora de resoldre el conflicte té una resposta difícil dins d’alguns àmbits de l’escenari europeu. Si bé és cert que se segueixen guanyant eleccions per poder configurar majories, no s'està sumant tot el gruix necessari per forçar un nou context amb l'Estat.
És trist que tot el patiment dels represaliats no hagi servit per guanyar un suport més ampli entre determinats sectors de la població aliens a les necessitats i els sentiments del país on viuen. Però d'això no en podem culpar cap dels partits o entitats que han fet mans i mànigues en favor del Procés.
Per tant, ens queda el lema de la manifestació d'enguany, Lluitem i guanyem la independència. Lluita, fe i persistència és el que cal. Que tenir estratègies diferents per afrontar un tema tan i tan difícil no s'ha de veure com un error, sinó com una manera de diversificar les possibilitats. Que les finestres d'oportunitat apareixen quan menys les esperes.
La vida ens dona sorpreses, i a vegades són bones. Per tant, cal estar alerta sempre i no tancar cap finestra, perquè qui sap si algun dia pot entrar el millor dels aires a casa nostra.
Al final tot sortirà bé, i si no surt bé és que no som al final del recorregut.
