Planificació familiar, la campanya de la Generalitat que també va censurar Reus

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l'Idescat, l’any passat hi havia 37 centres extrahospitalaris dedicats a planificació familiar a tot Catalunya. Després de Barcelona on hi havia 30 instal·lacions d’aquest tipus, Tarragona era la demarcació amb major nombre de centres, cinc en total: dos al Tarragonès, un a Reus, i un a les comarques de l’Alt Camp i un altre a la del Baix Ebre, respectivament. Malgrat que en gairebé dues dècades el nombre d’aquests centres ha disminuït en el global de Catalunya des dels 44 espais de l’any 2000, la nostra demarcació no només no ha vist disminuïda aquesta atenció sinó que, en aquest període de temps, ha sumat un centre més destinat a aquestes finalitats. En tot cas, els centres de planificació familiar són avui en dia uns espais totalment normalitzats on es visita, s’assessora i es diagnostica en termes d’embaràs, malalties ginecològiques i es procura fomentar la planificació familiar amb recomanacions de bones praxis i mètodes anticonceptius.

A la geografia catalana són pocs ja els centres nascuts sota l’impuls del moviment feminista que ara fa gairebé 40 anys va pressionar per tal que l’accidentada campanya a favor de l’anticoncepció impulsada per la Generalitat provisional no acabés en punt mort. Una situació que es va aconseguir a mitges si tenim en compte que el triomf de la CiU de Jordi Pujol el 1980 encetaria una nova etapa respecte les actuacions iniciades per la Generalitat presidida per Josep Tarradellas. Abans, però, d’aquest canvi, la polèmica ja va estar servida amb l’excusa dels grafismes i els missatges d’una campanya que amb l’eslògan ‘Cap embaràs desitjat’ intentava canviar mentalitats i inèrcies socials molt arrelades al país d’aquell moment.

Només cal dir que la contracepció feia únicament dos anys que estava despenalitzada a nivell estatal i que les accions de divulgació a nivell català representaven les primeres a tot Espanya en aquesta matèria amb un pressupost de 7 milions de pessetes. Sota l’impuls del conseller de Sanitat i Assistència Social, Ramon Espasa (PSUC), les accions per fomentar la planificació familiar havien estat organitzades per la metgessa Elvira Méndez, aleshores cap de programació i inspecció del servei de la conselleria, segons explica la tesi doctoral de Sara Fajula (UAB).

Dirigida al públic en general i sobretot a les parelles mitjançant tres diferents cartells dels quals s’havien editat 65.000, quatre díptics que assolien la xifra de 50.000 exemplars i 100.000 guies de divulgació sanitària, la campanya, que havia comptat amb el suport de les formacions d’esquerra i les dones feministes, volia conscienciar a la població sobre la problemàtica del control de natalitat i difondre una educació sanitària sense tabús. Segons una integrant del moviment feminista reusenc d’aquell moment, Montserrat Alòs, els cartells eren “molt delicats i estètics”.

Pel que fa als missatges, tampoc destacaven per la seva agressivitat sinó que cercaven cridar l’atenció amb un un llenguatge original: “Busco mare que em desitgi. Entre 20 i 35 anys. De bona salut (…i amb dos germans en tindria prou)”, resava un dels tres pòsters integrants de la campanya el qual s’il·lustrava amb un pitet brodat amb aquestes frases. A principis de març de 1980, el material es va començar a repartir arreu de Catalunya: un 20% es va distribuir a la demarcació de Lleida i un 10% a la de Girona on es van fer dues presentacions.

Amb un acte públic a Tarragona, la campanya havia de continuar la promoció ja efectuada a més d’altres ajuntaments i associacions de professionals de la medicina a Barcelona però tot va ser anul·lat pel mateix president de la Generalitat, Josep Tarradelllas, a finals de març de 1980. Una aturada que va obtenir com a resposta les protestes de 500 manifestants al carrer, majoritàriament dones feministes, davant del Palau de la Generalitat l’1 d’abril de 1980. Es donava, a més, la casualitat que els manifestants recordaven que el mateix Tarradellas, en qualitat de conseller en cap de la Generalitat, havia signat el 1936 la llei eugènesica de l’avortament.

Després d’aquesta crisi pública, i mercè a un acord entre Tarradellas i Espasa, la campanya va poder continuar almenys simbòlicament. En un comunicat que es va emetre, el president va incidir en què “tal vegada la seva execució hauria hagut de tenir més presents els moments actuals” i destacava com a “sobreres algunes expressions”. De la seva banda, l’altre protagonista institucional d’aquesta crisi, Ramon Espasa, al·ludia al comunicat que havia “agraït l’opinió del president” i n’havia “pres nota en el marc de les seves responsabilitats com a conseller”.

Institucionalment, les formes s’havien guardat però de facto la problemàtica subsistia perquè les reticències de certs sectors al canvi eren importants. Ho demostra, per exemple, una carta al director apareguda al ‘Semanario Reus’ el maig d’aquell any en què sota la signatura d’Irma es criticava que aquest tipus de cartells estiguessin penjats arreu de la ciutat. “Crec que aquests cartells haurien d’estar en un lloc determinat i no per les parets dels carrers”, afirmava la lectora, que proposava la seva presència tan sols als centres de planificació familiar. “Al fer aquesta propaganda fora dels límits normals i usuals (el mateix fet d’haver estat discutit i votat a l’Ajuntament ho demostra) crec que hi ha un afany de fer-la en quelcom que es vols desorbitar”, afirmava la signant de la carta que volia allunyar els pòsters de la mirada dels “nens, la tercera edat i altres persones”.

Organitzades en un moviment feminista molt reivindicatiu que havia nascut a l’aixopluc del PSUC però que després havia superat aquell marc per sumar dones de diferents procedències, el moviment feminista local havia arribat a tenir local propi al carrer de Sant Gaietà, segons la historiadora Meritxell Ferré, i oferir un servei de planificació familiar en termes que avui podem considerar com a pioners. “El Moviment de les dones s’ha vist concretat a casa nostra, amb la creació d’un petit (encara) grup anomenat Agrupació Feminista de Reus”, s’explicava en una de les revistes dels comunistes reusencs d’aquells anys que auguraven que “aquesta qualitat de petit aviat esdevindrà estreta”.

Per aquest motiu, no sobta que les feministes locals fossin suficientment combatives per prendre mesures pel seu compte i apostar per una campanya que ja havia trobat polèmica a Catalunya. “Algú que havia anat a una reunió de coordinadora de dones de Barcelona i els havia portat a Reus i s’havien de distribuir (escoles, hospitals,…) i em sembla recordar que a molts llocs no ens els van voler i llavons vam decidir una nit d’anar a penjar-los”, afirma Montserrat Alòs, qui recorda que la Guàrdia Urbana va requerir-los la documentació i demanar el permís per l’acció. “Vam ensenyar dient que era de la Generalitat i em sembla que fins i tot van trucar a l’alcalde i d’alguna forma ens va dir: plegueu”.

Com va passar a Barcelona, l’inexplicable situació de censura va transcendir públicament aprofitant la celebració d’una taula rodona organitzada en el marc de l’ExproReus d’aquell any que es va celebrar excepcionalment al mes de maig. Amb presència de l’escriptora i membre del PSUC, Teresa Pàmies, la periodista Cristina Ferré va preguntar-li per la polèmica en una entrevista a 'Ràdio Reus'. “No em sembla que sigui natural que un organisme local s’oposi a les decisions d’un organisme executiu de Catalunya”, afirmava Pàmies a través de les ones. Una entrevista que avui es pot consultar al fons del Centre de Lectura.

Pàmies, a més, rebutjava que la qüestió de la planificació familiar s’hagués d’enfocar exclusivament des de la militància feminista. “La considero tan seriosa i tan vital pel país que això ho ha de prendre en les seves mans l’administració pública”, explicava.