Divendres, 29 de Març de 2024

Prim, l'espurna de la guerra francoprussiana d'ara fa 150 anys

Una proposta per ocupar la corona espanyola va acabar desembocant en el conflicte bèl·lic

07 de Febrer de 2020, per Jordi Garcia Arnau
  • La influència de Prim va ser rellevant en la política europea de l'època

    Arxiu

Tots sabem del paper transcendental que va jugar el general Prim a la política espanyola durant la segona meitat del segle XIX fins el seu misteriós assassinat el 1870 a Madrid. Però Prim no va ser tan sols un actor important dins l'estat. La seva petjada la podem trobar a Amèrica, a l'Àfrica o al cor d'Europa. De fet, una proposta per ocupar la corona espanyola va acabar desembocant en la guerra francoprussiana de la que enguany se'n commemora el 150è aniversari, i que va significar l'inici d'un predomini alemany al continent que ha arribat fins els nostres dies.

Qui més qui menys sap coses de la dues guerres mundials del segle XX, o de les guerres napoleòniques de principis del XIX. En canvi, poca gent sap de la importància de la guerra francoprussiana de 1870, que curiosament va iniciar-se per una decisió del propi Prim.

Càsting per buscar un rei

Ens hem de remuntar al 1868, quan la sublevació militar promoguda pel general Prim va acabar amb el regnat de la reina borbònica Isabel II. 'La Gloriosa', nom amb el que es coneix aquest fet revolucionari, donaria pas al sexenni democràtic. Uns sis anys molt moguts en què Espanya va veure l'assassinat del general Prim el 27 de desembre de 1870 a Madrid, seguit de l'efímer i accidentat regnat de l'únic rei escollit democràticament a l'estat, Amadeu de Savoia (1870-1873), i la encara més breu primera república (1873-1874). Prim era un ferm defensor de la monarquia, si bé va detestar la nissaga borbònica per la seva tradicional corrupció i per la vida "insuportable i immoral" de la reina Isabel.

Per aquests motius es va oposar de manera radical i rotunda que el fill d'Isabel II, Alfons de Borbó, o bé el cunyat de la reina destronada, el duc de Montpensier, tinguessin cap mena d'opció a ocupar la corona espanyola a partir de 1868. Tampoc creia que Espanya estigués preparada per la república, com per desgràcia es va poder comprovar poc més endavant. Després de la revolució de 1868, Isabel II es va haver d'exiliar al castell de Pau (Occitània), a 160 quilòmetres al nord d'Osca. A partir d'aquí, Prim va rebre l'encàrrec de buscar un candidat a la corona espanyola entre la reialesa europea, i que mantingués els difícils equilibris internacionals.

Va anar a Prússia a visitar els Hohenzollern-Sigmaringen, la nissaga que rivalitzava pel domini de la gran Alemanya amb els Habsburg austríacs. Prim els va plantejar la possibilitat que el príncep Leopold fos el nou rei d'Espanya. El fet que fos catòlic i que estigués casat amb Antònia de Portugal en va afavorir la seva elecció. La muller de Leopold era filla de Ferran de Saxònia-Coburg, rei consort de Portugal, i un altre dels candidats als quals Prim va oferir la corona espanyola. Però els lusitans van veure amb lògica preocupació aquestes maniobres orquestrades per les altes esferes espanyoles, que tenien la intenció d'integrar Portugal dins d'una Espanya peninsular a l'estil de la Itàlia de Garibaldi.

Alhora, la població espanyola es va dedicar a castellanitzar els impronunciables cognoms del príncep Leopold Hohenzollern-Sigmaringen, tot rebatejant-lo de manera burlesca com 'Leopoldo OléOlé-Simeeligen'.

El candidat de Prim no va complaure Napoleó III

Però l'elecció de Leopold per part de Prim tampoc va caure bé a la França de Napoleó III, que temia que una mena de pinça entre Espanya i la nova potència emergent, Prússia, els ofegués. Els francesos van fer mans i mànigues per evitar que Leopold acceptés la corona espanyola, i ho van aconseguir. Però la simple renúncia que havia fet el pare de Leopold, príncep de Hohenzollern i primer ministre de Prússia, no va ser suficient per a Napoleó III. Aquest, de fet, va demanar un escrit oficial on tots els membres de la família Hohenzollern-Sigmaringen renunciessin al tron espanyol per sempre.

L'exigència de Napoleó III va ser mal rebuda a Prússia, especialment pel bel·licós canceller Otto von Bismarck, qui va manipular l'escrit de renúncia del rei Guillem de Prússia per convertir-lo en una "ofensa insuportable per al poble francès", fet que va dur a la posterior declaració de guerra de Napoleó III contra Prússia el juliol de 1870. Napoleó III va pagar car el seu atreviment. En menys de sis mesos, el potent exèrcit prussià va aconseguir la victòria amb el resultat final de la unificació d'Alemanya sota el domini de Prússia i la incorporació de les riques regions d'Alsàcia i Lorena a Alemanya.

Berlín, capital de la Prússia Occidental, va esdevenir la capital d'Alemanya i els colors blanc i negre de la bandera de Prússia i dels Hohenzollern són encara avui els de les seleccions nacionals esportives germàniques. Per a Napoleó III, la derrota va significar el final del seu regnat i l'inici de la tercera república, així com el pagament d'una forta indemnització. Menys de 50 anys després, i tot coincidint amb el final de la primera guerra mundial, els francesos van tornar la pilota als alemanys, van recuperar Alsàcia i Lorena i van exigir una quantiosa indemnització que va provocar la ruïna d'Alemanya i el posterior ascens de Hitler al poder.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics