Primer d’Octubre a Reus, el dia que durarà anys

Èpica i fang. Aquesta era la visió que oferia, fa uns mesos, el periodista Andreu Pujol Mas sobre l’1-O en el transcurs de la presentació, a Reus, del seu llibre ‘Vam fer un referèndum’, tan sols una de les múltiples cròniques periodístíques i assajos que aquella jornada ha generat (i continuarà generant). Amb l’objectiu que les vivències locals de diferents persones romanguin pel futur, la jornada electoral ha propiciat també en clau reusenca la creació del llibre ‘L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat’, una edició a cura d’Agnès Toda, Txell Granados i Aureli Ruiz on 26 autors “transversals” hi reflecteixen episodis viscuts aquell dia o pensaments personals.

No necessàriament tots els signants són partidaris de la independència i no tots han volgut signar els escrits elaborats per aquesta edició, malgrat que un lector mínimament avisat pot deduir-ne autories sense complicacions. Un volum que també compta amb la il·lustració, collage o fotografia de 13 artistes que aporten la seva mirada sobre el referèndum que no havia de ser i, finalment, va ser. A efectes d’inventari, cal dir que el primer d’octubre de 2017 la ciutadania va poder votar en 13 escoles de Reus (Cèlia Artiga, Ciutat de Reus, General Prim, Joan Rebull, Misericòrdia, Pompeu Fabra, Prat de la Riba, Rosa Sensat, Rubió i Ors, Teresa Miquel, Baix Camp, Salvador Vilaseca i Pavelló Olímpic) i el ‘Sí’ va guanyar amb el 90% dels vots emesos.

Malgrat els constants rumors del dia i les no poques escenes de tensió que es van viure als col·legis (sobretot, però no únicament) per la viralització de vídeos amb les entrades policials a altres llocs del país i de la comarca, la jornada es va viure a Reus amb tranquil·litat més enllà de l’esgotament dels voluntaris i els problemes informàtics que van ser la norma del dia. I és que, deixant de banda la massiva resposta ciutadana a la crida a votar, es pot dir que (per sort) l’èpica en majúscules no va ser necessària a la capital del Baix Camp a diferència d’altres municipis ben propers.

Amb voluntat de fer crònica del que van viure molts reusencs i reusenques ara fa un any i recollir les seves reflexions 365 dies després, Reusdigital.cat ha entrevistat quatre reusencs (Jordi Simó, Pau Aliagas, Agnès Toda i Gregorio Simon) que van participar activament l’1-O a peu de col·legi. Hi van dormir les nits anteriors?; Van passar por, es van emocionar?; Què destaquen d’aquella jornada?; Des de la distància dels intensos 12 mesos transcorreguts, com observen aquell dia i les posteriors conseqüències?...

Les setmanes prèvies a l’1-O

Amb l’objectiu de fer possible la votació, dos dels entrevistats, Aliagas i Toda, van ocupar els col·legis electorals Baix Camp i Prat de la Riba al llarg del cap de setmana. Això no vol dir que la implicació de Simon, agent electoral, i Simó, apoderat de Demòcrates de Catalunya, fos menor. Durant els mesos previs, Simon va assistir a reunions per preparar la jornada i va guardar a casa la documentació que feia possible l’operatiu al col·legi Baix Camp, del qual es responsabilitzava.

Com que s’havia demanat reserva i prudència als agents, Simon explica que va guardar-la “a la muntanya de papers que tinc i no ho vaig comentar a la família”, tot i que afegeix que el dia abans els va informar i “amb curiositat vam estar mirant els documents”, una informació que amb posterioritat ha cedit a l’Arxiu de Reus per la seva preservació futura. De forma similar, Simó va acompanyar pel territori a l’aleshores diputat Carles Prats durant la campanya a favor del ‘Sí’. “Li dèiem “El foraster” perquè vam anar a pobles que jo no sabia ni que existien”, una experiència que afirma va comptar amb “una receptivitat espectacular” a les destinacions visitades.

Per a Aliagas, el compromís popular per tal que se celebrés el referèndum va arrencar “com a mínim des de dos mesos abans” i opina que “hi va haver una mobilització popular sense precedents”.

Emocions des del primer moment

A parer majoritari dels entrevistats, la garantia que l’1-O fos un èxit va ser la conjura (ben entesa) de molts desconeguts anònims que van fer possible la celebració de les votacions. Gent que es trobava a les portes de les escoles i decidia entrar-hi per garantir el referèndum, persones que s’oferien per ocupar els càrrecs de les meses electorals, i multituds que rodejaven les escoles des de la matinada a l’espera de possibles actuacions policials. "El més emotiu de tot va ser que a l’espai on dormíem al Prat de la Riba era un lloc on no veies res però sí que sentíem sorolls” i, en obrir portes a les 5 de la matinada segons relata Toda, “va ser impressionant que hi hagués tanta gent al carrer i tothom aplaudint”.

Una situació que, asegura, li va fer sentir “una sensació de germanor, d’unitat, d’orgull de poble, increïble”. Esmorzars pels voluntaris, i cadires per passar l’estona. El cert és que tots defineixen els participants com a persones solidàries i molt cíviques. “Va ser impressionant: el sentiment no de pàtria sinó de ser dins d’alguna cosa, amb la gent” és el que recorda, amb claredat, Simó.

Un dia molt tens i ple de dificultats tècniques

Viscut per moltes persones amb entusiasme i, malgrat tot, com una jornada festivo-reivindicativa, el cert és que les persones entrevistades van patir força al llarg de la jornada. “Vam tenir molta tensió esperant a veure què passava” reconeix Aliagas, sobretot després que corressin els vídeos de les actuacions a diferents llocs del país. “La veritat és que van demostrar ser uns covards perquè només van anar als pobles petits, allà on no es podien defensar” recrimina aquest participant als cossos actuants. Hores eternes que es van viure a flor de pell a diferents indrets de la ciutat, tal i com reconeix Simon: “L'ambient estava molt exaltat, tots estàvem molt nerviosos i amb ganes de defensar els col·legis”, explica al respecte de la multitud que s’aplegava en col·legis grans com el Baix Camp de Reus.

Una radiografia que també comparteix Simó, que era al col·legi Misericòrdia, i qui narra que a mesura que es coneixien les càrregues en altres ciutats es va generar cert pànic entre els presents que “va començar a veure CNI i secretes per tot arreu”, com a la seva escola, on hi havia dos, i s’hi van adreçar “sense cap problema”. “Silenci”, aquesta és la paraula que empra Toda per explicar l’ambient que va generar l’arribada de les imatges de les actuacions policials als mòbils dels presents, una situació que interpreta que “en cap cas volia dir ens marxem” ben al contrari.

Malgrat el sentiment majoritari que considera que l’actuació dels Mossos va ser decisiva per a la celebració del referèndum tal com ha reconegut el Premi Vidal Llecha a l’aleshores màxim responsable, Josep Lluís Trapero, Aliagas jutja que, en el seu cas, hi va haver “zero col·laboració” per la seva part i que la Guàrdia Urbana i va actuar de manera “més aviat intimidatòria”. Les reiterades caigudes de les plataformes que possibilitaven el vot van convertir en una veritable epopeia col·lectiva el simple fet de col·locar la papereta en l'urna. “Vam posar en marxa l’operatiu i vam intentar començar i ens va caure la xarxa, no hi havia manera però la gent s'esperava fora” assenyala Simon.

“La gent feia cues eternes”, descriu Toda mentre recorda que “hi havia gent molt gran” o persones amb mobilitat reduïda a la qual, solidàridament, se la deixava pasar al davant per evitar l’espera. Una descripció en la qual coincideixen tots els entrevistats.

Estratègies col·lectives

Però, i si malgrat tots els esforços, al final es requisaven les urnes? Aquest va ser el dilema que més aviat que tard van haver d’afrontar tots els impulsors de l’1-O també a Reus, una situació que va generar “moments de tensió inclús entre nosaltres” explica Aliagas, qui determina que entre els participants “hi havia unitat d’acció però no hi havia uniformitat de pensament”, un fet que plantejava dificultats evidents. Majoritàriament, el consens va ser continuar les votacions però preservar els vots que ja s’havien efectuat en la mesura del possible reduint el nombre d’urnes i amagant les restants. Una decisió, per exemple, que es va prendre al Taller Baix Camp, com corrobora Simon.

Després dels fets viscuts a Mont-roig, Simó té clar que, de seguir les entrades violentes, el col·legi Misericòrdia podia haver estat el següent de la llista a Reus, un motiu pel qual van decidir actuar: “No haguessin trobat gaire cosa perquè vam prendre mesures respecte el vot popular” a partir de les 6 de la tarda, afirma. Aquesta incertesa generalitzada va ser la que va decidir a Toda “votar al final” perquè, segons explica, volia evitar que s’enduguessin el seu vot si acabaven entrant al col·legi. “En el moment d’acabar el recompte i de treure les urnes” narra Simó, “aquell passadís va ser molt bonic” mentre recorda com “la gent tapava la furgoneta fent castells perquè no és veiés”.

Més enllà de l’1-O

“No va passar per casualitat” assenyala Aliagas, qui rebutja “mitificar” l’1-O en el sentit d’aturar-se tan sols en aquest esdeveniment concret. Per ell, és important no treure importància “a allò que ens va conduir fins allà”, és a dir, a les persones mobilitzades que van participar en les encartellades massives, a les que es van autoorganitzar per obrir els col·legis, les que després van constituir els CDR... D’acord amb la idea d’Aliagas, la mobilització popular ha despertat molta gent que ha incorporat “una capa més a la ceba”. Un moviment, però, que ja existia amb una participació més reduïda, segons el seu parer.

De la seva banda, Simó coincideix en què “els fets han demostrat que l’1-O el va fer la ciutadania”, una data que defineix com “la passa més important que hem pogut fer”. Simó, però, no és tan positiu respecte al que va passar després d'un 3 d’octubre que veu també com “una altra victòria”. “A partir d’aquell moment, el 10 d’octubre i el 27 d’octubre han sigut derrotes”, afirma. Més clar, encara, defensa que “la ciutadania ha d’avançar per la dreta i l’esquerra la classe política actual i derrotar-la” per garantir que el procés assoleixi els objectius marcats.

Un any després, Toda està molt implicada emocionalment en tot el que va passar per motius, també, familiars. Des d’un sentit de convicció i fermesa, opina, però, que “la gent té molt clar el que vol i que no pensa renunciar-hi” malgrat totes les situacions viscudes en aquest període. “Ningú va dir que aquest camí seria fàcil però el poble ha demostrat que va a totes”, afirma, després de reconèixer que la declaració d’independència suspesa va caure “com un gerro d’aigua freda” perquè representava que el que “s’havia aconseguit l’1-O no s’havia aconseguit”.

Fent una comparativa amb la història contemporània recent de Catalunya i l’Estat espanyol, Simon afirma que “la unitat de les forces republicanes ha de ser el principal tema per aconseguir el triomf final” i que “els polítics han d’anar un pas al costat” del poble i deixar “els temes col·laterals” a banda per aconseguir l’objectiu compartit.