Protagonistes reusencs del 23-F

Passen set minuts de d'un quart de 7 del vespre del 23 de febrer de 1981. Segona sessió d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern central, en substitució d’Adolfo Suárez, que havia dimitit el 29 de gener d’aquell any. Acompanyat de 200 guàrdies civils, el tinent coronel Antonio Tejero assalta el Congrés i segresta els diputats. A València, el general Milans del Bosch ocupa la ciutat amb carros de combat. Ha començat el cop d’estat del 23-F que posarà l’ai al cor de la tendra democràcia espanyola i acabarà transformant el que ara es coneix com a transició i el seu desenvolupament futur.

Protagonistes reusencs

En clau reusenca, aquelles hores d’incertesa també es van viure intensament a través dels protagonistes que participaven en la primera línia política del moment. En deixa testimoni, per exemple, Jordi Escoda, portaveu convergent al consistori reusenc i aleshores senador pel Parlament de Catalunya, qui ho va explicar fa uns anys en el llibre ‘Memòria històrica d’un reusenc. La transició’ (2007). “En assabentar-me del cop d’estat, vaig telefonar a la secretària del grup parlamentari a Barcelona i se’m va comunicar que estigués localitzable, mentre el govern de Catalunya estava reunit a la Generalitat, seguint els esdeveniments”, relatava Escoda.

Al llibre ‘100 anys de socialisme a Reus (1905-2005)’, l’exregidora Misericòrdia Vallès, en aquell moment primera secretària de l’agrupació del PSC a Reus, també explicava que “després de sentir-ho per la ràdio i passar per casa un moment”, va anar al local del partit que es trobava a la plaça de Sant Francesc. A la seu de la formació socialista, Vallès recordava haver trobat Ignasi Carnicer i la seva dona i Lluís Miquel Pérez, entre d’altres companys. Segons explicava, es van “fer paquets i el Carnicer ho va prendre a La Selva del Camp per amagar-ho”.

Segons el testimoni de Ramon Llop, aleshores militant del PSUC, de forma similar van actuar alguns membres d’aquest partit com Ramon Ferran, Antoni Nomen, Jeremies Lis, ell mateix i Francesc Xavier Panadès, de les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC). Enlloc de dur-se les dades essencials a un altre municipi, l’amagatall dels comunistes es trobava a “l’escola de teatre de La Palma” on hi havia un espai que era de l’ajuntament i una altra part que encara mantenia les restes del celler dels Ferrater. “Allí hi havia un túnel ple de garrafes i vidres que et podies tallar i entre els vidres vaig amagar els arxius”, explicava Llop sobre la solució que es va idear en aquelles hores plenes d’incertesa.

En una entrevista realitzada sobre la seva trajectòria al PSUC, l’exmilitant afirmava que aquella informació no es va recuperar fins que Lis va donar l’ordre de retorn dels materials a la seu del carrer de Sant Vicenç. Marcat per les seves responsabilitats polítiques forànies que el convertien en senador, l’aleshores alcalde, Carles Martí, va viure les primeres hores dels esdeveniments fora de la vila. En qualitat de tinent d’alcalde, Francesc Campoy recorda haver anat al consistori a l’espera que tornés el batlle. “Parlo amb el Colomé” explicava, en una entrevista el 2017, en referència a la conversa que va mantenir amb el secretari local del PSUC i “li vaig dir que el meu lloc era a l’ajuntament”, comentava respecte la distribució de tasques que es va decidir en aquella conversa.

Segons la seva memòria, Campoy afirmava que Martí “va arribar que devien ser quarts de 10 o les 10” de la nit i es va fer “una mica de reunió amb els que hi érem”, entre els quals recorda també Escoda, tot i que aquest no ho esmenta a les seves memòries. Després d’un contacte a alt nivell probablement amb el president Jordi Pujol, el batlle va afirmar-los que “la cosa estava més o menys controlada” i que els reunits ja podien marxar cap a casa. Tot i així, Campoy explica que Martí “li va dir al cap de la guàrdia urbana que estigués al cas i l’avisés” de qualsevol incident.

De la seva banda, Vallès afirmava en l’esmentat llibre que “algú del partit va criticar l’alcalde Carles Martí perquè no havia anat al local del partit, quan crec que ell va fer el que havia de fer, que era anar a l’Ajuntament”. Per a alguns amb responsabilitats a Madrid, la nit encara seria llarga. Aquest va ser el cas de Jordi Escoda, que va “ser avisat” d’agafar el pont aeri i anar al Senat de Madrid “que era l’única cambra legislativa que no estava en mans dels sediciosos”. Segons explicava a les citades memòries, en agafar “l’avió, ja deien que els guàrdies civils saltaven per les finestres”.

En arribar a l’edifici del Senat, va trobar-s’hi amb “el reusenc Emili Casals, que tenia un paper important a la Mesa” i que els va “comunicar que els fets ja s’havien acabat, que el Congrés s’havia alliberat i que anéssim tots els catalans a l’Hotel Palace”, des d’on en cotxe van ser retornats a Barajas i cap a Barcelona de nou.

Tomàs Barberà, a València

Molt diferent va ser la vivència d’un altre conegut reusenc, Tomàs Barberà, qui, per simple atzar, es trobava a un altre dels epicentres del cop d’estat: València. Al seu llibre de memòries ‘Més enllà del taulell’, Barberà explicava que era a la capital del País Valencià per assistir a una fira de joguines i de papereria i que, en arribar a l’estand d’un fabricant, el van informar del cop a Madrid. Juntament amb la seva germana, van agafar el cotxe per marxar cap a l’hotel i es van trobar un gran embús provocat per la circulació dels tancs del quarter de Paterna, per ocupar la ciutat. “Poques coses m'han fet a la vida tan mal efecte com veure les cadenes dels tancs, al nostre costat, trinxant l’asfalt de la carretera”, afirmava per afegir que, en arribar a l’hotel, van patir un nou sotrac visual en “veure enlairar-se els avions de guerra Phantom des de Manises”.

Des de l’establiment hoteler, el botiguer reusenc va intentar posar-se en contacte telefònic amb la seva dona, però va ser impossible inicialment. “Les línies estaven col·lapsades o intervingudes”, recordava sobre una anècdota que amb el pas del temps ha esdevingut més aviat simpàtica però que en aquell moment es devia viure amb gravetat.

Algunes reaccions locals davant del cop

En el marc d’un ple extraordinari que va tenir, segons la crònica periodística, una durada de 5 minuts i que va acabar amb visques a Catalunya i a la democràcia i amb el cant d’ ‘Els Segadors’, el consistori reusenc va aprovar, posteriorment, per unanimitat, una moció de condemna dels fets. L’ajuntament reusenc protestava “enèrgicament contra les forces faccioses que la tarda d’ahir ocuparen el Congrés maltractaren de paraula i d’obra la Institució, els Diputats, el govern de l’Estat i amb ells la democràcia i tot l’estat de Dret creats per la Constitució, exigint la qualificació penal dels fets i el càstig dels culpables” deia el text aprovat a la capital del Baix Camp.

De la seva banda, l’editorial de ‘Reus. Setmanari de la Ciutat’ descrivia l’ “angoixa que ens va colpir a tots” malgrat les ideologies individuals, segons s’explicava, especialment “a mesura que el temps passava i l’acció sediciosa” dels implicats “anava pujant de to”. L’editorial finalitzava amb el reconeixement “humà i polític” al Rei que titllava de “fautor indiscutible de la feliç solució al problema” alhora que expressava “la serenitat que tant Ell com el President de la Generalitat van sembrar en l’esperit dels ciutadans”.