Resistir és vèncer

“Resistir és vèncer”. Dubto molt que aquesta frase vinculada al president del govern espanyol durant la Guerra Civil, Juan Negrín, formi part del corpus de cites de l’alcalde reusenc Carles Pellicer però, sens dubte, la seva literalitat reprodueix encertadament la situació política reusenca mig any després de les eleccions municipals. Anticipant-se a una tendència que s’ha reproduït a nivell estatal, el resultat dels comicis del 24M  a la capital del Baix Camp va originar un complicat trencaclosques en què qualsevol possible majoria de govern involucrava de manera obligada a una plèiade de partits, alguns d’ells enfrontats no només programàticament sinó també per causes personals i judicials.

Malgrat que per primer cop en 36 anys de democràcia municipal CiU podia presumir d’haver complert el seu repte històric d’ocupar l’alcaldia reusenca, els resultats no es podien jutjar -ni de bon tros- com a positius. Per a CiU, passar dels 10 regidors del 2011 als set actuals no només representava un mal resultat sinó que els complicava -i de quina manera- l’assoliment de qualsevol acord sobretot després de l’espectacular ascens dels cupaires que van passar d’un regidor a sis i que en cap cas eren una opció seriosa de suma al seu projecte. La fragmentació del vot entre la resta de forces ( C’s, quatre; PSC, quatre; ERC, dos; Ara Reus, dos i PP, dos) impedia governs alternatius matemàticament senzills.

Deixats enrere els primers moments de desconcert generalitzat i les primeres temptatives de bandejar el plausible govern convergent, auspiciades pel partit municipalista Ara Reus, la realitat va fer que el pragmatisme s’imposés i Pellicer decidís governar en solitari amb els seus set regidors. Necessitat de set vots més fins assolir la majoria, l’alcalde de Reus va tenir en els primers mesos de mandat dos avisos importants al plenari: la votació que va aconseguir iniciar el procés de derogació de l’ordenança de civisme (juliol de 2015) en què CiU va perdre davant l’oposició i la impossibilitat de poder aprovar les ordenances fiscals (novembre de 2015). De manera prudent, va ajornar l’aprovació dels pressupostos i va incrementar els contactes per trobar una sortida a la seva solitud política.

Definitivament, l’aïllament de CiU s’ha trencat aquesta setmana amb l’entrada d’Ara Reus en el govern municipal després de mesos de negociacions i solucionada la petita crisi interna que va motivar el trencament del tàndem Cervera-Fargas. La minoria de govern, doncs, ja no és tan minoria en sumar 2 nous regidors i l’equip de govern es veu reforçat amb nous actius que podran fer de pont amb la resta de membres del consistori i alleugerir les responsabilitats de l’exigu govern, alhora que donar la cara en determinats conflictes.

Assolida aquesta primera etapa, Pellicer ha estat àgil en la realització del següent moviment en el tauler: l’anunci públic d’unes converses amb ERC en què pràcticament tot fa preveure un acord a curt termini, a tot estirar a finals de febrer. La rapidesa del moviment, fins i tot, podria haver descol·locat al flamant nou soci. D’altra banda, tant les formes de presentació dels contactes oficials com un repàs històric dels diferents posicionaments republicans respecte el govern de la ciutat fan molt difícil que l’acord acabi descarrilant malgrat les diferents sintonies de cadascun dels grups.

De forma que Pellicer podrà sumar dos nous vots als seu govern a curt termini, fet que pràcticament el farà acaronar la majoria. I amb ERC –ara sí- els comptes de Pellicer (11 regidors de 27) ja comencen a sortir a la sala de plens sobretot si es té en compte que els grups que romanen a l’oposició (C’s, PP, PSC i la CUP) trobaran difícils punts de coincidència entre ells. En tot cas, aquesta serà l’espasa de Damocles que Pellicer haurà d’entomar sempre i quan no es produeixi cap gran daltabaix que pogués canviar la situació, una possibilitat que tampoc es pot descartar tenint en compte la trajectòria dels quatre darrers anys.

Tot plegat, fa reflexionar sobre l’innegable habilitat d’un polític que ha estat capaç de gestionar un pacte amb un més que acèrrim opositor al seu lideratge a CiU fa uns anys i que, previsiblement, acabarà sumant al seu projecte a una ERC que tem a una CUP molt reforçada. Qui sap si aquesta majoria relativa donarà més tranquil·litat i estabilitat a un govern que no la va tenir amb majoria absolutíssima fa quatre anys. I és que ja ho deia Negrín: resistir és vèncer. Almenys, a Reus.