Dimarts, 20 d'Abril de 2021

Cròniques del Quetzal (12): Chimbán i els antics costums dels maies akatekos

En aquesta comunitat indígena de San Miguel Acatán, al nord de Guatemala, hi ha un centre cerimonial on es mantenen les tradicions de l’espiritualitat maia

29 de Gener de 2021, per Enric Garcia Jardí
  • El lloc de residència de l''alkal txa', a Chimbán

    EGJ

  • Façana de l'església de Chimbán

    EGJ

  • El president de la secció de l'akateko en l'Academia de las Lenguas Mayas sosté el bastó que ostenta amb el càrrec

    EGJ

A la comunitat de Chimbán, en una esplanada una mica apartada, s’alcen dues construccions idèntiques, situades l’una al costat de l’altra, que per als maies d’aquests rodals representen una reminiscència dels orígens, un reducte d’allò que anomenen “la costumbre”. De planta rectangular, estan fetes a la manera tradicional, i són d’una senzillesa extraordinària. El sostre, que té forma de trapezi, està cobert de palla, mentre que les parets s’han bastit per mitjà de la tècnica del ‘bajareque’, que combina una estructura de canyes o pals entreteixits, que conformen l’esquelet de l’edificació, amb diverses capes de fang. Davant de la façana principal, senyoreja un arc decorat amb vegetació, diria que amb fulles de palmera seques. Els nostres acompanyants, un grup de joves de San Miguel Acatán, ens insisteixen que no hem de passar, en cap cas, per sota d’aquest arc. “És sagrat, i només el pot travessar el sacerdot”.

Ells en diuen sacerdot, però crec que no és ben bé un sacerdot. L’home d’edat avançada que ens rep, en una cadira de fusta diminuta, exerceix les funcions d’‘alkal txaj’, una mena de guia espiritual maia que disposa també d’autoritat per intervenir en les qüestions comunitàries, a excepció, tan sols, dels delictes judicials més greus. Al seu costat, hi ha tota la família —l’esposa, la filla, que alleta un nadó, i el gendre—, i al marge dret, un altre home ens fita des d’un llit, ajagut. Aquest darrer podria ser el majordom, o l’agutzil, pel que he pogut llegir en les tesis d’alguns antropòlegs locals i estrangers que han estudiat les particularitats de Chimbán. Ens asseiem tots plegats al voltant d’una petita llar de foc, on la dona de l’‘alkal txaj’ prepara, en una olla vermella de grans dimensions, un beuratge.

La tasca de l’‘alkal txaj’, com a mitjancer entre el cel i la terra, consisteix a resar pel bé del poble, això és, per la salut, pels aliments, per les collites, pel bestiar i pels diners, entre d’altres. Els ‘alkal txaj’ són sempre ancians (‘mamin’, que vol dir ‘avi’). En la cultura maia, per norma general, els ‘abuelos’ són molt respectats, i mantenen una participació activa en el sistema d’organització social. Aquesta concepció de la vellesa és a les antípodes de la del nostre país, on només és equiparable, em sembla, a la del poble gitano. Cal tenir en compte que a banda de la sapiència atribuïda pels maies als més grans, l’‘alkal txa’ i la seva dona, durant l’any que assumeixen aquest règim de vida, han de fer un vot de castedat.

A l’interior de la casa només ens il·luminen el foc i unes poques candeles. Se’m fa difícil, en la fosca, captar segons quins detalls. Tampoc no ens és permès prendre fotografies. Som en un centre cerimonial maia, i treure-hi la càmera seria una ofensa. Així, doncs, intento que la meva memòria, en la qual tinc ben poca confiança, em traeixi el mínim possible. M’esforço a examinar-ho tot, però amb prou feines m'hi guipo. El fum i l’encens emboiren l’ambient, ventilat tan sols per les dues portes d’accés, de tal manera que em costa discernir els objectes fins i tot en les distàncies curtes.

Després d’una salutació en què es percep la incomoditat entre totals desconeguts, un dels nostres acompanyants explica qui som i què hem vingut a fer. Sense ell no ens podríem entendre, amb mots. Els membres de la família de l’‘alkal txaj’ deuen ser dels pocs maies akatekos monolingües que queden a la regió. L’akateko, amb uns 58.000 parlants, és l’idioma del poble indígena homònim, i es parla, sobretot, a San Miguel Acatán i San Rafael La Independencia. Fins fa poc, no rebia, ni tan sols, l’estatus de llengua, per les seves similituds amb el q’anjob’al.

L’home comenta que la figura de l’‘alkal txaj’ no és vitalícia, sinó que es renova sempre, per votació popular, cap a finals d’any. Mentre custodia aquesta pretèrita institució, a part d’orar, però, també respon les consultes i els precs de la gent, i intervé en possibles desavinences i conflictes. Algunes de les cerimònies, així com les ofrenes als déus maies, les celebra a les muntanyes. Ell també és l’encarregat de vetllar del “cor del poble”, un misteriós tresor dipositat dins d’un cofre de fusta que ningú no té potestat per obrir.

Tots aquests rituals maies són seguits, a Chimbán, per unes 300 o 400 persones, segons l’‘alkal txa’, que tem, amb tot, que en un futur no gaire llunyà es perdin per sempre més. Si alguns aspectes nuclears de la cultura maia, com la vestimenta, ja decauen, davant de la denominada ‘occidentalització’, les manifestacions espirituals es troben, directament, en perill d’extinció. L’‘alkal txa’, de qui no se’ns revela el nom, es mostra agraït amb Xammar per la seva deferència i cordialitat, i fins i tot li somriu. Assegura que no pot jutjar els catòlics, i tot i ser conscient de les conseqüències, des del punt de vista religiós, de la colonització, i de les disputes viscudes en un passat no tan remot, diu que no els guarda cap rancor. Ara feia temps, a més a més, que no els venia a veure ningú d'una altra confessió.

Abans d’anar-nos-en, tastem un ‘atol’ de cacau i arròs, un suc de gust molt fort, però que, segons ens diuen, no podem refusar, perquè si no ens l’acabem ens portarà malastrugança. També ens demanen, per acabar, que escrivim els nostres noms complets en un paper, perquè l’‘alkal txa’ resi per nosaltres. A l'hora d'acomiadar-nos ens hi acostem, un per un, inclinant lleugerament el cap, en senyal reverencial, perquè ens beneeixi, amb el palmell de la mà. Nosaltres, a canvi, li donem les gràcies en akateko: “’Yuwal yos’”.

Al centre de Chimbán, reflexiono sobre la importància del calendari, que marca els cicles en què el mèdium ha de prioritzar unes oracions o unes altres. El president de la secció akateka de l’Academia de las Lenguas Mayas, Cristóbal Andrés Francisco, ja ens n’havia parlat, hores abans, a San Miguel Acatán. També ens havia contat que érem en el ‘haab’ 5135 (el ‘haab’ o ‘ab’’ és la mesura que més s’aproxima a la durada d’un any), i ens havia obsequiat amb una fitxa del nostre nahual, que en la cosmovisió maia simbolitza una energia que connecta i “equilibra” les persones amb un animal protector. En el fons, l’‘alkal txa’, garant de l’ordre social, també s’entén com una forma de preservar els equilibris —amb les divinitats, amb la natura i entre els humans—, tant transcendentals, per als maies.

L’església de Chimbán, erigida en el punt neuràlgic de la població, per contra, podríem argüir que és, precisament, el resultat del desequilibri de forces i les tensions que es van desencadenar a San Miguel Acatán a partir del 1946, quan segons els estudiosos van arribar els primers sacerdots estatunidencs de Mary Knoll. Les seves imposicions van anar escalfant, progressivament, els ànims dels partidaris de “la costumbre”. Tant els catòlics que respectaven, dins l’església, els antics costums, com els tradicionalistes maies, rebutjaven aquelles intromissions estrangeres, que pretenien combatre “hàbits pagans”, i per aquesta raó havien prohibit que s’encenguessin candeles al terra i havien canviat el sostre de palla. “El ‘gringo’ no és l’amo del nostre patró”, van sentenciar, alguns ‘migueleños’. El conflicte es va agreujar fins al punt que, un bon dia, la imatge del sant va aparèixer a Chimbán, on els catòlics més pròxims a les tradicions maies van establir-se, juntament amb els tradicionalistes, i van construir l’església i un mercat. Es deia que el propi sant Miquel havia fugit del poble, fart d’ingerències, i la història havia despertat l’interès de veïns de pobles com Todos Santos Cuchumatán, San Pedro Soloma, San Juan Ixcoy i fins i tot de la regió de Chiapas, amb l’impacte econòmic que tot això comportava. Uns homes vestits de militars, tanmateix, van penetrar a la comunitat durant el juliol de 1960 i es van endur la peça, d’època colonial, a un barranc dels afores, on la van cremar. Només les seves ales, de metall, es van deslliurar de ser cendra.

Jo no havia vist mai una església d’aquestes característiques. Com afirma Jan Kapusta, són comptats els elements que desvelin la condició cristiana del temple: no hi ha ni altar, ni púlpit, ni bancs. El seu aspecte, des de l’exterior —on sí que hi ha, al capdamunt de la façana, una única creu, ben visible—, tota blanca, d’un blanc desgastat, sutjós, i amb unes poques escultures de ressons primitius, a la façana, és d’una gran austeritat. A l’espai on se sol ubicar la rosassa hi ha dos forats imponents, i uns metres més amunt un medalló sense ornamentacions, amb la figura d’un bell quetzal, pintat amb les plomes verdes i el pit roig.

L’arc amb vegetació, davant de la portalada, ens obliga a entrar pel lateral. A dins, a mà dreta, s’hi exposen, en unes vitrines obscures, rere una petita tanca, una vintena de sants. Al fons, on trobaríem l’altar, hi ha Sant Miquel, amb unes cintes de colors i unes flors a les mans. Un home li prega, assegut en un tamboret, rodejat d’espelmes. Per les seves gesticulacions, sembla que li supliqui. En plena oració, un dels nostres cicerones s’atreveix il·luminar el sant amb la llanterna del mòbil, mentre parla en un to de veu alt i riu. No cal ser gaire espavilat per comprendre que aquest tipus d’actituds no deuen agradar gaire, per dir-ho d’alguna manera, als habitants locals. El feligrès l’avisa, sense mitges tintes: “Com facis això de nou et cremo el telèfon”. Desconec si ho fa amb mala bava, però el jove ‘migueleño’ se’n burla. La topada m’incomoda, i també em decep, després de la bona sintonia a la llar de l’‘alkal txaj’. Ni les cúmbies que sonaran al cotxe, durant la jornada, no aconseguiran deixondir-me. Estaré tota l'estona encaparrat, amb el pensament ennuvolat, com el dia. Si en les petites coses quotidianes ja som incapaços de respectar-nos, penso, no ens hauria de sorprendre pas que el món estigui assetjat, des de temps immemorials, per tantes hostilitats.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

guatemala chimbán centre cerimonial maia akateko diari reus digital
guatemala chimbán akateko centre cerimonial maia diari reus digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


    COMENTARIS (0)
    He llegit i accepto la clàusula de comentaris
    Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics