Cròniques del Quetzal (14): El somni guatemalenc de Marcos Antil

Marcos Andrés Antil és fill de Marcos Andrés, net de Marcos Andrés i besnet de Marcos Andrés. Va néixer l’any 1976 en una casa de fang de Nancultac, una aldea de Santa Eulalia, ciutat que porta el nom de la patrona de Barcelona perquè va ser fundada, al segle XVI, pels colonitzadors. Abans que ells s’hi assentessin, però, ja feia segles que en aquestes terres hi vivien els maies. Antil, de fet, llueix, al damunt d’una camisa blanca impecable, el seu 'capixay', una espècie de ponxo de llana negra, decorat amb uns brodats de colors al coll i a les vores, que tradicionalment duen els homes maies q’anjob’als. És la mateixa indumentària que vestia quan era un patojo i caminava descalç pels carrers sense pavimentar de Nancultac, i a la qual no ha renunciat, ara que és el responsable d’una empresa que va crear l’any 2004 als Estats Units i que ha arribat a facturar 13 milions de dòlars en un any.

Antil rememora els seus orígens en una conferència davant un centenar d’estudiants universitaris que l’escolten en un respectuós silenci a Santa Eulalia. Ens hi aturem expressament, després de travessar els Cuchumatanes des de Huehuetenango, pujats a la part posterior d’una 'pick-up', des d’on els clots de la carretera ens sacsegen com si estiguéssim posseïts. Tothom em diu meravelles d’aquest emprenedor d’èxit, i em considera un afortunat, per poder-lo entrevistar. En els ulls dels qui se li atansen abans que jo, en una llarga cua de signatura de llibres, i li balbucegen una salutació, hi veig, amb tota claredat, un profund enlluernament. L’admiren molt, a Guatemala, perquè és l’exemple que el miracle americà, malgrat tot, de vegades, i encara que sigui només en comptades ocasions, s’acompleix. La prova fefaent que un q’anjob’al pot ser citat a la revista 'Forbes'.

Les matemàtiques, primer, i la informàtica, després, li van canviar la vida. De menut, però, abans d’obrir-se pas en el món de les noves tecnologies, els números constituïen, per a ell, la base d’un joc bàrbarament entretingut. Amb els amics, en ple conflicte armat intern, calculaven els segons que trigarien a ressonar les bombes des de l’instant precís que l’Exèrcit les llançava, des de l’aire. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set... L’esclat, per a ells un simple soroll, semblant al tro, aclaria si algú havia endevinat el temps de caiguda. "Veus? T’ho havia dit!". Encara no entenien ben bé què passava, al seu voltant, ni per què hi havia uns senyors armats que irrompien a les llars. Des de la finestra, expectant, Antil confonia els uniformes dels soldats i els dels guerrillers.

Un dia, en una excursió fins a la comunitat de Payconob, el petit Marcos, amb els seus germans grans i el seu pare, caminant entre pins i xiprers, i coberts d’una boira espessa, en sec van entreveure, eslgaiats, que dels arbres penjaven els cadàvers ensangonats d’uns desconeguts als qui, de la pallissa que els havien propinat, se’ls havia desfigurat el rostre. Eren víctimes de la guerra, però a primer cop d’ull no es podia dilucidar de quin bàndol.

A mesura que Antil creixia, la guerra també s’enduria, i l’horror ho anava envaint tot, sense escrúpols. A la classe del seu germà Leonardo, amb onze anys, els militars van portar un home amarrat, en un aspecte deplorable, amb la roba esquinçada. El van fer agenollar al terra, i abans que l’oficial accionés el gallet a la templa del malaurat presoner, va voler intimidar la canalla: "El que li succeirà a aquest traïdor és el que us succeirà a tots vosaltres si us allisteu a la guerrilla". Ni l’escola deixaven tranquil·la, els adults. L’odi esquitxava el país sencer, amb especial virulència en els departaments occidentals de Chimaltenango, Quiché, Sololá, Totonicapán i Huehuetenango, de majoria indígena i camperola.

La situació familiar es va embrollar quan el pare va ser amenaçat de mort per la guerrilla. No li perdonaven que fos un dels vicealcaldes de Santa Eulalia, encara que hagués insistit als de la patrulla d’autoprotecció civil que no es consumessin crims ni abusos contra ningú. Un bon amic guerriller el va avisar dos dies abans que l’anessin a encalçar, perquè pogués salvar la pell. Havien rebut l’ordre de cremar la municipalitat, els jutjats i l’escola, i de matar tots els qui tenien càrrecs polítics. Després, doncs, de salvaguardar, en una falsa paret, els llibres de naixements i defuncions, els títols de terres, els expedients de justícia i altres papers que registraven la memòria del poble, el seu pare es va refugiar a Nancultac, des d’on va iniciar la seva ruta fins als Estats Units. Escapar o morir, no hi havia més opcions. Corria el 1987.

A Los Ángeles hi havia feina per a tots, així que, d’una manera progressiva, la mare i els germans van seguir el mateix camí. L’últim de la família a passar la frontera va ser el jove Marcos, de 14 anys, el novembre de 1990. La travessia amb el coyote i un grup de centreamericans va durar 12 dies, en gran mesura per carretera, i en alguns trams puntuals en avioneta. Telèfons memoritzats per si l’enxampava "la Migra", bitllets repartits a diferents parts del cos per pagar ‘mordidas’ als policies corruptes, solitud, enyorança, gana, por. El seu relat recorda els de 'Yo tuve un sueño', el llibre en què l’escriptor mexicà Juan Pablo Villalobos va reconstruir, amb perícia literària, el tràngol de diferents nens i adolescents centreamericans forçats a emigrar, indocumentats.

A l’institut dels Estats Units, Antil no s’hi va trobar gens còmode. Se sentia com un arbre trasplantat, amb les arrels a milers de quilòmetres de distància, que havia d’adaptar-se a una nova terra i unes altres condicions. Encara rai de les matemàtiques, que eren un llenguatge universal que superava la pesada barrera idiomàtica. Només sabia dir 'ok', 'thank you' i 'i’m sorry', expressions apreses a Guatemala, i només pensava a desertar de l’ensenyament secundari per posar-se a treballar. En aquelles aules s’havia imposat un sistema de jerarquies del més fort, i els immigrants, ja fossin coreans, tailandesos, llatins, xinesos o japonesos, més que col·laborar, es feien la guitza. Davant dels episodis de 'bullying', es va plantejar, amb el seu millor amic, Óscar, un mexicà, d’enrolar-se a les files d’alguna mara, com la Salvatrucha o La 18, que els oferien protecció contra els assetjadors a canvi d’incorporar-se en una d’aquestes estructures criminals. El suposat remei, esclar, era pitjor que la malaltia. Bondadós, intel·ligent, l’Óscar volia ser arquitecte, però la 18 el va temptar i es va fer 'pandillero'. L’últim cop que el va veure viu, Antil ja cursava Computer Sciences a la universitat.

La tenacitat dels seus professors, que l’instaven a prosseguir amb els estudis, i l’accident laboral que va patir, un estiu, en una fàbrica tèxtil del downtown de Los Ángeles, amb una planxadora de vapor, el van convèncer de lluitar per poder inscriure’s a la universitat. Ho tenia pelut, perquè no era ni ciutadà ni resident, sinó que només se li havia concedit un permís de treball sota la qualificació d’asil polític temporal, a causa del conflicte armat intern. El préstec que va sol·licitar per pagar la matrícula li va ser denegat "per estatus migratori irregular". Al darrere d’aquesta decisió, hi havia un fons de xenofòbia que s’havia accentuat. Els republicans havien arribat a presentar, l’any 1994, una iniciativa legislativa, la proposta 187, que vetava els immigrants a tots els serveis públics, i que s’havia fet famosa amb el nom de Save Our State (SOS). Un jutge l’havia revocat, al cap de pocs dies, per inconstitucionalitat, però de totes maneres el racisme institucional continuava tancant moltes portes.

Amb la dotació econòmica —uns 500 dòlars— d’un assaig que el va fer mereixedor d’un premi de la United Automobile Workers, Antil va ser acceptat, l’any 1995, a la Universitat Estatal de California a Bakersfield (CSUB). Els pares perdien mà d’obra, però s’omplien d’orgull perquè un dels seus fills cursaria una carrera. Aleshores, Internet era un mercat creixent, amb uns 25 milions d’usuaris arreu dels Estats Units, i Antil va augurar, amb bon ull, que la programació informàtica li garantiria una bona qualitat de vida. Fins que no es va graduar, tanmateix, es va sotmetre a un ritme exigent: treballava, anava a classe i després estudiava fins a la matinada. De dilluns a divendres, es limitava a dormir 165 minuts diaris. A fi d’estalviar, de vegades es comprava una hamburguesa Whopper de 99 centaus, i la dividia en tres racions: l’esmorzar, el dinar i el sopar.

El febrer de 2004, després d’haver-se introduït en el llenguatge java, i d’haver guanyat experiència en diferents companyies, va fundar el seu propi negoci de projectes digitals i creació de llocs web. A l’hora d’emprendre el vol com el quetzal, Antil va remembrar les seves arrels i va determinar que l’empresa es diria XumaK, que significa 'aflorar' en q’anjob’al. L’aflorament de XumaK va prosperar fins al punt de treballar en més de 26 països, acumular beneficis milionaris, i ser adquirida per la multinacional WWP. El diari 'Prensa Libre' el va distingir com el Personatge de l’any 2014, per la seva inspiradora trajectòria, i per les seves aportacions, com a filantrop, al sistema d’ensenyament.

Marcos Andrés Antil, que ha escrit 'Migrante', un llibre de memòries, encara té un somni. No és el somni americà, de l’home fet a si mateix, que ell ha abastat però que tantes vides arrabassa. És un somni guatemalenc. "Aquí tenim tants reptes que només hi veig oportunitats perquè les nostres societats progressin", m’assegura. Antil, amb el front solcat de tènues arrugues, aglutina complicitats per treballar per un futur millor: "Vull que la gent del meu país no hagi d’emigrar i passar pel que a mi, com a tants centreamericans, em va tocar de viure".