Cròniques del Quetzal (4): Una dona de Wixaj

A l’Hospital Diocesano de Jacaltenango, gestionat per les monges de las Siervas del Sagrado Corazón de Jesús y de los Pobres, l’activitat no s’atura. Durant el matí, el doctor Miquel Biarnés hi atén consultes de medicina general, i a les urgències del centre, l'especialista en tècniques de cura d'infermera Juana Caballero treballa en torns que, si la cosa es complica, es poden prolongar fins a la mitjanit. El pare Francesc Xammar i jo som, doncs, els integrants de l’expedició que disposem d’un horari més flexible i lliure. En el meu cas, establir-me en un lloc em permet, per fi, passejar, observar, prendre notes amb calma i començar a trenar contactes.

Francisco Cruz, ‘Chico’, és un dels assistents al taller de periodisme que imparteixo, el segon dia, a la parròquia del poble, davant d’una vintena de comunicadors de ràdios locals. Amb un bigoti espès, unes ulleres de sol fosques i un barret de feltre negre, se m’afigura, mentre parlo, com si fos una mena de ‘sheriff’ local que, més a la curta que a la llarga, desvetllarà a tothom la farsa dels meus suposats coneixements i se m’endurà emmanillat. Quan acabem el curs, me li acosto, amb el cos una mica encorbat pel respecte i la timidesa, i li pregunto si creu que tot plegat ha valgut la pena. La seva riallada ampla em tranquil·litza. Encara la sento ara, quan reescric aquestes ratlles. Ens farem amics, amb en ‘Chico’, i en qüestió de dies ja anirà dient que soc “don Pedro de Alvarado”, conqueridor espanyol, i riurem, tot i que al principi jo m’afanyaré a matisar, de seguida, que no, que no soc Alvarado, i que no hi vull tenir res a veure. També em preguntarà, amb sornegueria, si els espanyols són impuntuals, amb l’objectiu de carregar-los les culpes de la laxitud d’alguns guatemalencs amb els compromisos horaris, i tornarem a riure. Amb en ‘Chico’ és difícil no riure. Els seus ulls petits i aixinats, que s’entreveuen a través dels vidres tintats, semblen advertir, tanmateix, de la duresa d’una vida esforçada, en la qual no tot han estat, ni de bon tros, flors i violes. Per què no es treu mai les ulleres de sol?

José Francisco Morales, ‘Panchito’, és el diaca. Gens avesat com estic als càrrecs eclesiàstics, el tracto de “padre” abans que l’ordenin sacerdot, i confesso que és una mica estrany, això de dir-li pare, a algú que és jove i que té la mateixa edat que tu. En Francisco, fent honor a l’etimologia grega del mot diaca, és un servidor de cap a peus. Amb ell començo a veure que la meva imatge dels sacerdots no s’havia ajustat prou, fins al moment, a la realitat, sempre complexa. Aquí el capellà assumeix funcions de psicòleg i de treballador social, i, si ho vol, es pot fer un fart de treballar pel bé de la comunitat, més enllà de les funcions litúrgiques i eucarístiques. Si bé n’hi ha que aprofiten la carrera eclesiàstica com un ascensor social gens dissimulat, en ‘Panchito’ abraça la vocació d’ajudar els altres amb abnegació, i tot i que és molt de la conya, quan conversem sobre temes, diguem-ne, seriosos, com la pobresa, el seu semblant canvia.

Amb en ‘Chico’, en ‘Panchito’, el pare Xammar i el doctor Biarnés acordem visitar la comunitat indígena de Wixaj. Ens hi desplacem en un tot terreny blanc. En aquestes terres muntanyoses i oblidades per les autoritats polítiques centrals, ningú no es planteja les bondats del vehicle utilitari, perquè en quatre dies acabaria en un taller, amb els baixos destrossats. Les sotragades durant el trajecte, que dura aproximadament una hora, per camins tortuosos de “pura terracería”, aguditzen els mals de panxa que d’uns dies ençà arrossego. Per si no fora suficient, la temperatura s'eleva uns quants graus. Tot i que Guatemala és considerada l’Eterna Primavera, pel seu clima moderat, Wixaj es troba en una de les zones més càlides. Això també comporta que la presència de mosquits —ells en diuen ‘zancudos’—, i en concret, del dengue, que ha rebrotat amb força, hi sigui més acusada.

Quan ens veuen arribar, els veïns de l’aldea, de prop d’un miler d’habitants, fan sonar les campanes de l’església, i surten a rebre’ns. Abans de baixar del cotxe, ens ruixem amb l’anti-mosquits. Els homes que ens saluden duen sandàlies empolsades i unes samarretes de màniga curta desgastades, i les dones, que procuren no mirar-nos als ulls quan ens encaixem les mans, porten la vestimenta tradicional maia. Entrem en una porxada sense quasi llum, on assistim a una reunió de la comunitat cristiana, durant la qual es manifesten certes divergències entre els veïns, amb motiu de la campanya de desobediència en el pagament de les factures de la llum que ha impulsat l’organització camperola Codeca per protestar pels preus que fixen les companyies privades del sector.

En ‘Chico’ em promet que, quan finalitzi la trobada formal, entrevistarem una dona que coneix bé la història de Wixaj. Ell parla, com els seus pares, el poptí o jakalteko, l’idioma maia de Jacaltenango i voltants, i és el torsimany del diaca, que és de Huehuetenango, i que es comunica amb tothom en espanyol. Ens escapem uns minuts, entre cases que són barraques de fusta i fang cobertes amb teules de zinc, i és aleshores quan en ‘Chico’ m’explica per què no se sol treure les ulleres. És cec d’un ull, a causa d’una cataracta que es podria operar, però que li costaria entre 15.000 i 20.000 quetzals, una quantitat econòmica que gira al voltant dels 2.000 euros i que no pot assumir de cap de les maneres, tot i que no perd l’esperança que algun dia l’intervinguin. També em conta que als divuit anys, en ple conflicte armat intern, l’exèrcit el va obligar a patrullar aquestes terres, en guàrdies de 24 hores seguides, i que no en guarda bons records, d’aquell període. “No tenia cap altra opció que obeir, si no volia morir”, confessa. I es fa el silenci, i penso que deu ser similar als silencis que a casa de la meva mare, en un pis vell del carrer de Sant Domènec de Tarragona, es devien imposar si algú de la família esmentava els mots guerra o exili.

Havent completat un primer tomb pels carrers sense asfaltar de l’aldea, i abans que el sol comenci a caure, s’incorpora a la conversa l’entrevistada, de mitjana edat, que prefereix que no publiqui el seu nom. En ‘Chico’ em traduirà les seves reflexions del poptí. Veig, però, des d’un inici, que no serà gens fàcil guanyar-me la seva confiança, i no només per la barrera idiomàtica. La dimensió psicològica és fonamental, en qualsevol entrevista, i els gestos de la dona m’informen que no soc vist com algú de fiar. Ho comprenc. En algunes comunitats indígenes, no han tingut gaire bones experiències amb els periodistes forasters, així com amb els antropòlegs, segons comprovaré al llarg del viatge.

Aconsegueixo, malgrat tot, que em reveli quina és la principal queixa dels veïns de Wixaj, que és, seguida de la manca d’una carretera en condicions, la necessitat de disposar d’aigua potable. Afirma que van tornar a demanar que els n’instal·lessin, amb motiu de les darreres eleccions, celebrades el 16 de juny de 2019, i que la resposta d’alguns polítics, el nom dels partits dels quals no gosa dir, va ser, ras i curt: “Si nos dan el voto, sí”. El clientelisme i la compra de vots seran temes que aniran sorgint, amb recurrència, a la cinquantena d’entrevistes que tindré ocasió de fer a diferents municipis i comunitats septentrionals. Les xifres sempre coincidiran: un vot val, aproximadament, entre 200 i 500 quetzals.

M'explica també que li hauria agradat exercir de mestra, però que en acabar 6è de Primària va haver d’abandonar els estudis, i que ara és mestressa de casa. El costum mana que les dones sàpiguen de cosir i de cuinar, i no de lletres. Quan li pregunto, per tant, d’una manera del tot intencionada, si les oportunitats són les mateixes per als homes i les dones, em contesta, secament, que a Guatemala no hi ha desigualtats per motius de gènere. Hi insisteixo, afitorant-la amb la vista, ignorant la violència del gest, tenint en compte que cap dona no m’ha mirat, al principi, quan ens saludàvem. La tensió no es verbalitza, però el diàleg s’enrareix i es refreda, i dediquem una estona a refer el fil examinant els fruits autòctons, com el zapote, que és com una mena de pruna, el guineo, que em sembla que és la banana, i el chipilín, de fulles grosses, que és una planta que ajuda a agafar el son. En ‘Chico’, que encara que faci 17 anys que col·labora amb la parròquia, abans havia treballat com a camperol, m’ajuda, amb les seves dissertacions sobre la flora i l'agricultura locals, a redreçar la situació. Amb el seu caràcter sociable, d’home que ha crescut al carrer i que és hàbil en la “plática”, es convertirà en un dels meus principals còmplices, a Jacaltenango, un home de cor gegant a qui sempre permetré que em digui 'Quique', i si convé, per riure, “don Pedro de Alvarado”.

Abans de sopar brou de pollastre junts, i que una tempesta i un aiguat passatgers però espantosos destorbin encara més la nostra tornada a Jacaltenango, plantejo una darrera pregunta a l’entrevistada:

— Quants joves de Wixaj han emigrat als Estats Units?

Em fixo com els compta amb els dits de les mans, que es queden curts abans d’assolir la xifra definitiva. Els primers són ràpids d’enumerar, perquè són familiars. N’hi surten una quinzena. Tal com m’havia advertit Xammar, des del seu pis modest del barri de la Floresta, l’adolescència és l’edat més conflictiva, perquè és quan els joves topen amb un futur sense al·licients. El jesuïta m’assegura, fins i tot, que els desapareix el somriure d’innocència, i els rostre se’ls apaga. La manca d’oportunitats els llença a una perillosa aventura, a la caça d’un somni que és lluminós i encegador com els anuncis de Times Square, però que, la immensa majoria de les vegades, és ple de malsons.