Molt hauran de canviar els costums, els hàbits, per desterrar definitivament l'ús de les bosses de plàstic, del plàstic en general, l'any 2030, objectiu que va quedar consensuat, decidit i publicat, per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 25 de setembre del 2015.
En ben pocs establiments es percep la intenció i, com a molt, surt l’expressió “i com ho farem ?”. No fa la impressió que els envasos i les bosses de plàstic estiguin vivint els seus últims dies, o que corrin cap perill.
En general, tret de comptades excepcions, que n'hi ha, no es veu que s’ofereixin alternatives per substituir, en pocs anys, el seu ús. Per si l'adaptació de la humanitat, ara per ara, no semblés prou difícil d'assolir, tot plegat dependrà finalment dels interessos econòmics que ens envolten, i del quals depenen no pocs sectors.
I, encara, després haurem de superar les estratègies polítiques del moment que, com bé veiem dia sí i dia també, en tot tenen una incidència, una veu i, en massa ocasions, un vot decisiu. De fet, tot i que conformar-se és de ximples, ens hauríem d’alegrar que a diferència de les cimeres per actuar davant de l’imminent canvi climàtic, en el cas del plàstic hi va haver unes resolucions i un decàleg d’objectius… tot i que la seva implantació universal la marqués un organisme com ñes Nacions Unides, que en altres situacions i casos ja es veu quin és el seu paper.
El problema, com ho van ser la pandèmia de la Covid-19, o la gestió del canvi climàtic, és universal i no serveixen reunions, ni comissions, ni cimeres, si no van acompanyades d’accions contundents i immediates, també d’inexcusable abast internacional.
La sensibilització al respecte de tot el que parlem sembla que és ben present al carrer, i també quan es llegeixen manifestacions i s’escolten discursos dels polítics de torn quan els convé sortir en una foto, però perden convenciment en seure una taula per parlar i decidir com actuar per afrontar-ho.
En ben pocs establiments es percep la intenció i, com a molt, surt l’expressió “i com ho farem ?”. No fa la impressió que els envasos i les bosses de plàstic estiguin vivint els seus últims dies, o que corrin cap perill.
En general, tret de comptades excepcions, que n'hi ha, no es veu que s’ofereixin alternatives per substituir, en pocs anys, el seu ús. Per si l'adaptació de la humanitat, ara per ara, no semblés prou difícil d'assolir, tot plegat dependrà finalment dels interessos econòmics que ens envolten, i del quals depenen no pocs sectors.
I, encara, després haurem de superar les estratègies polítiques del moment que, com bé veiem dia sí i dia també, en tot tenen una incidència, una veu i, en massa ocasions, un vot decisiu. De fet, tot i que conformar-se és de ximples, ens hauríem d’alegrar que a diferència de les cimeres per actuar davant de l’imminent canvi climàtic, en el cas del plàstic hi va haver unes resolucions i un decàleg d’objectius… tot i que la seva implantació universal la marqués un organisme com ñes Nacions Unides, que en altres situacions i casos ja es veu quin és el seu paper.
El problema, com ho van ser la pandèmia de la Covid-19, o la gestió del canvi climàtic, és universal i no serveixen reunions, ni comissions, ni cimeres, si no van acompanyades d’accions contundents i immediates, també d’inexcusable abast internacional.
La sensibilització al respecte de tot el que parlem sembla que és ben present al carrer, i també quan es llegeixen manifestacions i s’escolten discursos dels polítics de torn quan els convé sortir en una foto, però perden convenciment en seure una taula per parlar i decidir com actuar per afrontar-ho.
Etiquetes:
