Xavier Guarque 14 de Novembre de 2022
a Algarrobo
A tothom se'ns veu el "plumero" quan ens expressem. O es creu que a vostè no se li veu ?. I ho hem de poder fer amb tota llibertat i respecte.
Des de fa uns anys talment sembla que si no estem etiquetats no som ningú, ni tenim drets, ni tenim dret a viure.
El dia de l'orgull LGTBI, la creació de ministeris i conselleries per la igualtat o els innumerables moviments feministes han actualitzat les etiquetes socials i polítiques que ja teníem assimilades, que identificaven la gent de dretes i d'esquerres, catòlics o protestants, creients o ateus, més enllà de les "naturals" com la gent blanca o de color, o moltes d'altres que hi poden haver.
Sembla que tot s'hagi de classificar i protegir, tret de quan es parla de les diferents ideologies que es poden tenir si topen amb unes d'estereotipades, que són les úniques que són ben vistes i acceptades a la graella de preferències i sentiments. El greu del cas és que identificar-se amb determinats sectors no és com mostrar-se simpatitzant o, fins i tot, fanàtic d'un club o d'un altre i, generalment, pot conduir a més d'un maldecap.
I encara, per vergonya de tothom, n'hi ha que utilitzen la seva condició per treure'n profit. Ho veiem en artistes de cine, teatre i televisió, en presentadors i reporters. Més que pels prospectes que detallen les característiques d'un producte, aquest ha d'entrar per la vista, i per la repetició d'una imatge que, com una evitable cançó d'estiu, fa caure en alguna cosa que, sense això, seria imperceptible. Tot plegat per voler reivindicar, fins i tot, exigir, una igualtat que hauria de ser vista des de tots els aspectes i costat com la cosa més normal, sense manifestacions ni paritats supeditades a la vàlua personal.
Com sempre i, en tot, el sentit d'aquesta reflexió es pot extrapolar per veure que passa exactament igual en el cas que o s'és "español" o s'és un traïdor i sospitós delinqüent, a vigilar i controlar. I s'utilitza l'etiqueta d'"español", a soles o amb la disfressa d'una excloent "unidad", per atacar impunement tot el que, sent també constitucionalment espanyol, pot tenir altres perfils, legítims i respectables. Hem vist que, amb aquesta excusa, es poden crear proves acusatòries falses, es poden escriure a primera plana notícies falses, es poden empresonar polítics electes sense permetre aportar proves fefaents, es poden mantenir encausades infinitat de persones amb presumptes indicis que després acaben sent proves insostenibles.
Es fa arreu i especialment amb malaltissa persecució del català a l'escola per part dels partits espanyolistes que treballen al Parlament perquè es vol fer creure que ensenyar la llengua pròpia va en contra de, i atempta, l'etiquetada d'única que, segons determinats sectors, hi ha d'haver. O quan, per poder existir com el que un se sent, es veu abocat a escollir entre catalanista, sobiranista o independentista, quan el més normal seria poder viure com a català sense justificar-se ni haver de demanar perdó a ningú per no compartir un altre sentiment imposat com únic. No caldria haver de mostrar-se o ser més o menys "español" pel fet de sentir-se més o menys català.
El dia de l'orgull LGTBI, la creació de ministeris i conselleries per la igualtat o els innumerables moviments feministes han actualitzat les etiquetes socials i polítiques que ja teníem assimilades, que identificaven la gent de dretes i d'esquerres, catòlics o protestants, creients o ateus, més enllà de les "naturals" com la gent blanca o de color, o moltes d'altres que hi poden haver.
Sembla que tot s'hagi de classificar i protegir, tret de quan es parla de les diferents ideologies que es poden tenir si topen amb unes d'estereotipades, que són les úniques que són ben vistes i acceptades a la graella de preferències i sentiments. El greu del cas és que identificar-se amb determinats sectors no és com mostrar-se simpatitzant o, fins i tot, fanàtic d'un club o d'un altre i, generalment, pot conduir a més d'un maldecap.
I encara, per vergonya de tothom, n'hi ha que utilitzen la seva condició per treure'n profit. Ho veiem en artistes de cine, teatre i televisió, en presentadors i reporters. Més que pels prospectes que detallen les característiques d'un producte, aquest ha d'entrar per la vista, i per la repetició d'una imatge que, com una evitable cançó d'estiu, fa caure en alguna cosa que, sense això, seria imperceptible. Tot plegat per voler reivindicar, fins i tot, exigir, una igualtat que hauria de ser vista des de tots els aspectes i costat com la cosa més normal, sense manifestacions ni paritats supeditades a la vàlua personal.
Com sempre i, en tot, el sentit d'aquesta reflexió es pot extrapolar per veure que passa exactament igual en el cas que o s'és "español" o s'és un traïdor i sospitós delinqüent, a vigilar i controlar. I s'utilitza l'etiqueta d'"español", a soles o amb la disfressa d'una excloent "unidad", per atacar impunement tot el que, sent també constitucionalment espanyol, pot tenir altres perfils, legítims i respectables. Hem vist que, amb aquesta excusa, es poden crear proves acusatòries falses, es poden escriure a primera plana notícies falses, es poden empresonar polítics electes sense permetre aportar proves fefaents, es poden mantenir encausades infinitat de persones amb presumptes indicis que després acaben sent proves insostenibles.
Es fa arreu i especialment amb malaltissa persecució del català a l'escola per part dels partits espanyolistes que treballen al Parlament perquè es vol fer creure que ensenyar la llengua pròpia va en contra de, i atempta, l'etiquetada d'única que, segons determinats sectors, hi ha d'haver. O quan, per poder existir com el que un se sent, es veu abocat a escollir entre catalanista, sobiranista o independentista, quan el més normal seria poder viure com a català sense justificar-se ni haver de demanar perdó a ningú per no compartir un altre sentiment imposat com únic. No caldria haver de mostrar-se o ser més o menys "español" pel fet de sentir-se més o menys català.
Etiquetes:
