El 12 de febrer de 2023, a les 13:44 h, Roc Milà publicava, al seu compte de Twitter, @rocmilac, el tuit següent: "La memòria amb la història (not mine, però és fresquíssima)", un text que formava part d'un fil de coses que caldria no confondre mai.
En acabat, gràcies al mateix Roc Milà, he pogut confirmar que l'autor de la frase és el filòsof català Abel Cutillas, que estableix la diferència entre Filosofia i Història i entre Història i Memòria en aquest interessant i punyent article:
"La història i la memòria no són ben bé el mateix, més aviat són el contrari, i serveixen per a coses diferents. L'holocaust que ens expliquen els historiadors és més cru, sense tant argument, amb un guió menys previsible i amb uns personatges no tan ben definits. Un holocaust sense metàfores i, sobretot, sense aquell verí que conté sempre el relat que ens fa sentir en el bàndol correcte de la història. Els filòsofs no volen saber història, i fan bé perquè podrien perdre la feina i alguna cosa més. The Arednt syndrome consisteix en això també, en aquesta autoimmunitat adquirida. A no sentir-se interpel·lats pels esdeveniments ni per les explicacions dels fets. Una filosofia del relat, sí, efectivament. El problema és que els efectes de tot això han anat molt més enllà de la filosofia i dels seminaris, i aquí s'ha de tornar a preguntar per a què ha servit. Vaig intentar donar-hi una resposta parcial en un llibre, amb un capítol dedicat a la dicotomia entre memòria i història. És tota la història de la segona meitat del segle xx la que ha de ser, perdonin l'ús de la metàfora, desinfectada".
De fet, sobre aquesta qüestió, també hi ha les aportacions de Júlia Moncasí Borras. I també de Pierre Nora. Al Xavier Amorós Solà (Reus, 7 d'abril de 1923- 18 de juliol de 2022), li passa com al Gabriel Ferrater (Reus, 20 de maig de 1922- Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972): tots dos fan memòria, però no fan ben bé història, més ben dit: Història amb majúscula inicial, que indica disciplina científica.
D'una banda, els volums 3 i 4 de l'Obra Completa d'Amorós contenen la primera part i la segona part de L'agulla en un paller, les memòries seves des de l'any del naixement, 1923, fins a l'any 1975, any de la mort del dictador Franco. D'altra banda, podem resseguir les vivències i les reflexions del jove Gabriel Ferrater dels 14 anys fins ben bé als 30 al llarg poema narratiu In Memoriam: aquests anys han estat biografiats, ara sí, amb criteri d'investigació històrica rigorosa, per Ramon Gomis al llibre El Gabriel Ferrater de Reus (Proa, 1998) a la col·lecció de biografies Perfils.
Una altra cosa que comparteixen Amorós i Ferrater és que se'ls considera, sobretot, bons poetes, però també són grans assagistes: Xavier Amorós, com a articulista i memorialista; Gabriel Ferrater, com a crític literari i d'art i també com a lingüista, traductor i professor prescriptor i jerarquitzador sense contemplacions de Literatura Comparada.
De Ferrater, en vam commemorar el centenari del naixement i el cinquantenari de la mort per suïcidi l'any passat mitjançant l'Any Gabriel Ferrater, d'abast nacional; de Xavier Amorós, en celebrem enguany el centenari del naixement mitjançant l'Any Xavier Amorós, dissortadament sense la seua presència física perquè va traspassar ara fa un any, comissariat per la filla, professora i escriptora, Maria Lluïsa Amorós Corbella: fins aleshores, compartia el fet ser el degà de les lletres catalanes amb el lleidatà Josep Vallverdú, que enguany serà homenatjat amb un merescudíssim Any Josep Vallverdú, d'abast nacional, el caràcter nacional de la qual celebració li ha estat negada al reusenc per la Institució de les Lletres Catalanes del Departament de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, com va passar també injustament l'any passat amb l'escriptor prolífic i creador polifacètic d'Agramunt Guillem Viladot.
Amorós, la farà, la memòria, sobretot amb una prosa narrativa contrapoètica, magnífica literatura del jo, memorialisme del millor, difós a Reus i arreu, per exemple, per @sol_rogent en aquest peu d'Instagram que reprodueixo tot seguit aquí:
"Mesos després, cap al final de la guerra, vaig saber que la Mercè havia mort en un d'aquells furiosos atacs de l'aviació franquista que es va prodigar tant en aquell funest 1938'. (El 26 de març de 1938, a un quart i mig de nou del matí, sis bombarders S-79 amb quaranta-vuit bombes de cent quilos, explosives, i vint-i-quatre més, de vint, incendiàries- van tornar assolar la ciutat de Reus de punta a punta.)".
Fixem-nos, si us plau, en la mesurada adjectivació planiana d'Amorós. Ferrater, la farà, la memòria, amb una poesia narrativa volgudament prosaica o, potser més ben dit, procaç: "Vam descobrir les putes i el robar. / Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls, / se'ns haurien obert ben aviat / però vam guanyar uns mesos. El primer / bombardeig ens el vam passar al refugi / de ca la Sol, i tots teníem por / que ens hi pleguessin. Molt disminuïts, / els pares eren al poder, encara".
Però per a una introducció a la Història dels prostíbuls reusencs de tota mena i preu, vegeu, de Marc Busquets, El negoci del sexe a Reus als anys 30; també, d'Isabel Martínez, Pagar per pecar: referències històriques de la prostitució a Reus (1). En la segona part, s'hi esmenta el carrer de Sant Miquel de la ciutat de Reus com un dels indrets amb més concentració de prostíbuls, talment un barri roig d'Amsterdam durant la Segona República (espanyola), amb salut pública, ordre social i higiene íntima.
Alhora, sabem que no hem de confondre mai la literatura històrica científica i la novel·la històrica. És clar que, de vegades, la historiografia es basa en fonts manipulades que són veritables constructes de ficció com el que va obrar Felip II (i els seus successors) per tal de construir una Història d'Espanya inventada mitjançant la Inquisició, que reprimia, i els historiadors orgànics, pagats per tal d'escriure fets favorables a Castella i en detriment de Catalunya.
Per això l'Institut Nova Història porta anys i panys rescatant la Història de Catalunya de la censura a què ha estat sotmesa i que ha estat reproduïda acríticament per l'acadèmia de casa nostra. Les ucronies, com la magnífica novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, són casos extrems d'història-ficció, en què es desenvolupa literàriament un fet històric de l'avior de manera alternativa com si hagués tingut lloc realment (talment, a l'inrevés, la ciència-ficció, de l'avenir).
Les característiques de la novel·la històrica, les va resumir molt bé Albert Sánchez Piñol, a Victus: "Alguns lectors de l'esborrany m'han demanat per la historicitat dels fets. A això només puc respondre que m'he basat en les convencions habituals de la novel·la històrica, que estipulen atenir-se a les dades constatades al mateix temps que es tolera la ficció en l'apartat privat".
I també les aplicarà a Vae Victus, especialment interessant en el cas de la narració dels darrers dies del guerriller Pere Joan Barceló, (a) Carrasclet. Dos dels títols apareguts fa poc de novel·la històrica que vull citar són, d'una banda, La pensió d'alemanys, de Montserrat Corretger, centrada entre els anys 1922 i 1939, en què els traductors alemanys i suïssos de les empreses de fruits secs ocupen un lloc de privilegi al Reus florent dels anys 30, amb el creixement del nazisme com a teló de fons; d'altra banda, La diligència, de Marta Magrinyà, situada al segle XIX i que s'inicia un dijous de maig de 1841, quan sis persones emprenen un viatge en diligència de Reus a Barcelona, la segona ciutat i la primera urbs d'aleshores del Principat de Catalunya.
Totes dues són a la tauleta de nit esperant el torn de lectura. El cas és que, els darrers mesos, m'han arribat a les mans uns quants originals inèdits o autoeditats que responen a la idea de les memòries. Pel que fa als originals inèdits, puc esmentar Les meves memòries. Una aportació a la Història col·lectiva, d'Antoni Vallverdú i Alsina, impressor i escriptor reusenc, estudiades i amb projecte editorial elaborat per les seves besnetes, Patrícia i Núria Vallverdú Martín, mitjançant dos interessants Treballs de Recerca de Batxillerat a l'institut Gabriel Ferrater de Reus; Impressions i records d'una derrota, memòries inèdites d'Antoni Batlle i Mas, militant reusenc d'Estat Català; el recull de textos autobiogràfics del patriota i mestre jubilat Joan Ramon Llaó Solé, de Puigverd de Lleida, que tal vegada s'intitularan, si troben editor, Des d'un puig verd. Memòries i històries i desmemòries: tots aquests originals cerquen editor.
Pel que fa a les autoedicions que es mereixerien també trobar un editor interessat a fer-ne una reedició amb la difusió, haig de comentar la magnífica tasca de Montserrat Pérez Martínez, que ha escrit i autoeditat dues biografies esplèndides: L'avi era roig i va morir a la guerra, un treball sobre el parador de l'avi, Arturo Martínez Aura (Barcelona, 1897 – Lleida, 1938); i Pantaleon, un recorregut per la història familiar des dels besavis fins ara mateix.
I encara em resta esmentar les memòries en curs de redacció de l'escriptora Maria Dolors Vallverdú i Torrents, que seran, un cop enllestides i publicades, la continuació de les memòries del seu pare, Tomàs Vallverdú, que van sortir a la llum pública després de molts anys amb el títol Blava aparença 1936-1982 (Quorum llibres, 2015). L'historiador Pierre Nora en defensa el legítim exercici: "[...] en el deure de memòria es pot dir que s'ha produït una democratització del procés de coneixement històric, en què cada un pot convertir-se en l'historiador de si mateix [...]".
El darrer assaig de Xavier Pla en parla, d'aquest arxipèlag de gèneres relacionats amb el passat narrat en primera persona: El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d'autoficció (el tinc pendent de llegir, és a dir, l'he afegit a la llista de llibres pendents de comprar i de devorar). En fa la taxonomia argumentada i l'anàlisi entenimentada: "estira els fils de la relació entre realitat i ficció i fa una proposta (inevitablement fracassada) de definició de l'autoficció per defugir aquesta mena de calaix de sastre en què s'ha convertit (ple de tota mena de dols, penes, divorcis, separacions...) i que n'oblida la hibridesa interrogativa". N'he vist i escoltat amb atenció la presentació al programa Més 3/24.
El debat sobre la realitat i la ficció, el realisme tan incert i la ficció suposadament basada en fets reals, resta obert. Gabriel Ferrater ja n'hi va dir la seva, de sàvia opinió polèmica, com sempre, en aquest debat, al seu poema escrit a manera d'assaig en vers Poema inacabat: "L'atmosfera de la desena / te la dona molt bé el poema / primer d'On he deixat les claus: / el superrealisme, usat / amb talent, és més realista / que el realisme academista".
Ferrater es referia al poema de J. V. Foix intitulat així: "Vaig arribar en aquell poble, tothom me saludava i jo no coneixia ningú; quan anava a llegir els meus versos, el dimoni, amagat, darrere un arbre, em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris". Talment l'Elogi de la Follia, del nostre Erasme de Rotterdam (que no es deia Erasme ni era de Rotterdam), una al·legoria de Joana dita la Boja i el seu pare, Ferran el Catòlic: la malaurada reina no era boja ni estava gelosa del seu marit, sinó més aviat era al contrari. I talment també Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, una obra escrita en clau que critica la desorientació del catalanisme polític d'aleshores, com explica Diana Coromines, i que encara persisteix a hores d'ara.
En acabat, gràcies al mateix Roc Milà, he pogut confirmar que l'autor de la frase és el filòsof català Abel Cutillas, que estableix la diferència entre Filosofia i Història i entre Història i Memòria en aquest interessant i punyent article:
"La història i la memòria no són ben bé el mateix, més aviat són el contrari, i serveixen per a coses diferents. L'holocaust que ens expliquen els historiadors és més cru, sense tant argument, amb un guió menys previsible i amb uns personatges no tan ben definits. Un holocaust sense metàfores i, sobretot, sense aquell verí que conté sempre el relat que ens fa sentir en el bàndol correcte de la història. Els filòsofs no volen saber història, i fan bé perquè podrien perdre la feina i alguna cosa més. The Arednt syndrome consisteix en això també, en aquesta autoimmunitat adquirida. A no sentir-se interpel·lats pels esdeveniments ni per les explicacions dels fets. Una filosofia del relat, sí, efectivament. El problema és que els efectes de tot això han anat molt més enllà de la filosofia i dels seminaris, i aquí s'ha de tornar a preguntar per a què ha servit. Vaig intentar donar-hi una resposta parcial en un llibre, amb un capítol dedicat a la dicotomia entre memòria i història. És tota la història de la segona meitat del segle xx la que ha de ser, perdonin l'ús de la metàfora, desinfectada".
De fet, sobre aquesta qüestió, també hi ha les aportacions de Júlia Moncasí Borras. I també de Pierre Nora. Al Xavier Amorós Solà (Reus, 7 d'abril de 1923- 18 de juliol de 2022), li passa com al Gabriel Ferrater (Reus, 20 de maig de 1922- Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972): tots dos fan memòria, però no fan ben bé història, més ben dit: Història amb majúscula inicial, que indica disciplina científica.
D'una banda, els volums 3 i 4 de l'Obra Completa d'Amorós contenen la primera part i la segona part de L'agulla en un paller, les memòries seves des de l'any del naixement, 1923, fins a l'any 1975, any de la mort del dictador Franco. D'altra banda, podem resseguir les vivències i les reflexions del jove Gabriel Ferrater dels 14 anys fins ben bé als 30 al llarg poema narratiu In Memoriam: aquests anys han estat biografiats, ara sí, amb criteri d'investigació històrica rigorosa, per Ramon Gomis al llibre El Gabriel Ferrater de Reus (Proa, 1998) a la col·lecció de biografies Perfils.
Una altra cosa que comparteixen Amorós i Ferrater és que se'ls considera, sobretot, bons poetes, però també són grans assagistes: Xavier Amorós, com a articulista i memorialista; Gabriel Ferrater, com a crític literari i d'art i també com a lingüista, traductor i professor prescriptor i jerarquitzador sense contemplacions de Literatura Comparada.
De Ferrater, en vam commemorar el centenari del naixement i el cinquantenari de la mort per suïcidi l'any passat mitjançant l'Any Gabriel Ferrater, d'abast nacional; de Xavier Amorós, en celebrem enguany el centenari del naixement mitjançant l'Any Xavier Amorós, dissortadament sense la seua presència física perquè va traspassar ara fa un any, comissariat per la filla, professora i escriptora, Maria Lluïsa Amorós Corbella: fins aleshores, compartia el fet ser el degà de les lletres catalanes amb el lleidatà Josep Vallverdú, que enguany serà homenatjat amb un merescudíssim Any Josep Vallverdú, d'abast nacional, el caràcter nacional de la qual celebració li ha estat negada al reusenc per la Institució de les Lletres Catalanes del Departament de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, com va passar també injustament l'any passat amb l'escriptor prolífic i creador polifacètic d'Agramunt Guillem Viladot.
Amorós, la farà, la memòria, sobretot amb una prosa narrativa contrapoètica, magnífica literatura del jo, memorialisme del millor, difós a Reus i arreu, per exemple, per @sol_rogent en aquest peu d'Instagram que reprodueixo tot seguit aquí:
"Mesos després, cap al final de la guerra, vaig saber que la Mercè havia mort en un d'aquells furiosos atacs de l'aviació franquista que es va prodigar tant en aquell funest 1938'. (El 26 de març de 1938, a un quart i mig de nou del matí, sis bombarders S-79 amb quaranta-vuit bombes de cent quilos, explosives, i vint-i-quatre més, de vint, incendiàries- van tornar assolar la ciutat de Reus de punta a punta.)".
Fixem-nos, si us plau, en la mesurada adjectivació planiana d'Amorós. Ferrater, la farà, la memòria, amb una poesia narrativa volgudament prosaica o, potser més ben dit, procaç: "Vam descobrir les putes i el robar. / Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls, / se'ns haurien obert ben aviat / però vam guanyar uns mesos. El primer / bombardeig ens el vam passar al refugi / de ca la Sol, i tots teníem por / que ens hi pleguessin. Molt disminuïts, / els pares eren al poder, encara".
Però per a una introducció a la Història dels prostíbuls reusencs de tota mena i preu, vegeu, de Marc Busquets, El negoci del sexe a Reus als anys 30; també, d'Isabel Martínez, Pagar per pecar: referències històriques de la prostitució a Reus (1). En la segona part, s'hi esmenta el carrer de Sant Miquel de la ciutat de Reus com un dels indrets amb més concentració de prostíbuls, talment un barri roig d'Amsterdam durant la Segona República (espanyola), amb salut pública, ordre social i higiene íntima.
Alhora, sabem que no hem de confondre mai la literatura històrica científica i la novel·la històrica. És clar que, de vegades, la historiografia es basa en fonts manipulades que són veritables constructes de ficció com el que va obrar Felip II (i els seus successors) per tal de construir una Història d'Espanya inventada mitjançant la Inquisició, que reprimia, i els historiadors orgànics, pagats per tal d'escriure fets favorables a Castella i en detriment de Catalunya.
Per això l'Institut Nova Història porta anys i panys rescatant la Història de Catalunya de la censura a què ha estat sotmesa i que ha estat reproduïda acríticament per l'acadèmia de casa nostra. Les ucronies, com la magnífica novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, són casos extrems d'història-ficció, en què es desenvolupa literàriament un fet històric de l'avior de manera alternativa com si hagués tingut lloc realment (talment, a l'inrevés, la ciència-ficció, de l'avenir).
Les característiques de la novel·la històrica, les va resumir molt bé Albert Sánchez Piñol, a Victus: "Alguns lectors de l'esborrany m'han demanat per la historicitat dels fets. A això només puc respondre que m'he basat en les convencions habituals de la novel·la històrica, que estipulen atenir-se a les dades constatades al mateix temps que es tolera la ficció en l'apartat privat".
I també les aplicarà a Vae Victus, especialment interessant en el cas de la narració dels darrers dies del guerriller Pere Joan Barceló, (a) Carrasclet. Dos dels títols apareguts fa poc de novel·la històrica que vull citar són, d'una banda, La pensió d'alemanys, de Montserrat Corretger, centrada entre els anys 1922 i 1939, en què els traductors alemanys i suïssos de les empreses de fruits secs ocupen un lloc de privilegi al Reus florent dels anys 30, amb el creixement del nazisme com a teló de fons; d'altra banda, La diligència, de Marta Magrinyà, situada al segle XIX i que s'inicia un dijous de maig de 1841, quan sis persones emprenen un viatge en diligència de Reus a Barcelona, la segona ciutat i la primera urbs d'aleshores del Principat de Catalunya.
Totes dues són a la tauleta de nit esperant el torn de lectura. El cas és que, els darrers mesos, m'han arribat a les mans uns quants originals inèdits o autoeditats que responen a la idea de les memòries. Pel que fa als originals inèdits, puc esmentar Les meves memòries. Una aportació a la Història col·lectiva, d'Antoni Vallverdú i Alsina, impressor i escriptor reusenc, estudiades i amb projecte editorial elaborat per les seves besnetes, Patrícia i Núria Vallverdú Martín, mitjançant dos interessants Treballs de Recerca de Batxillerat a l'institut Gabriel Ferrater de Reus; Impressions i records d'una derrota, memòries inèdites d'Antoni Batlle i Mas, militant reusenc d'Estat Català; el recull de textos autobiogràfics del patriota i mestre jubilat Joan Ramon Llaó Solé, de Puigverd de Lleida, que tal vegada s'intitularan, si troben editor, Des d'un puig verd. Memòries i històries i desmemòries: tots aquests originals cerquen editor.
Pel que fa a les autoedicions que es mereixerien també trobar un editor interessat a fer-ne una reedició amb la difusió, haig de comentar la magnífica tasca de Montserrat Pérez Martínez, que ha escrit i autoeditat dues biografies esplèndides: L'avi era roig i va morir a la guerra, un treball sobre el parador de l'avi, Arturo Martínez Aura (Barcelona, 1897 – Lleida, 1938); i Pantaleon, un recorregut per la història familiar des dels besavis fins ara mateix.
I encara em resta esmentar les memòries en curs de redacció de l'escriptora Maria Dolors Vallverdú i Torrents, que seran, un cop enllestides i publicades, la continuació de les memòries del seu pare, Tomàs Vallverdú, que van sortir a la llum pública després de molts anys amb el títol Blava aparença 1936-1982 (Quorum llibres, 2015). L'historiador Pierre Nora en defensa el legítim exercici: "[...] en el deure de memòria es pot dir que s'ha produït una democratització del procés de coneixement històric, en què cada un pot convertir-se en l'historiador de si mateix [...]".
El darrer assaig de Xavier Pla en parla, d'aquest arxipèlag de gèneres relacionats amb el passat narrat en primera persona: El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d'autoficció (el tinc pendent de llegir, és a dir, l'he afegit a la llista de llibres pendents de comprar i de devorar). En fa la taxonomia argumentada i l'anàlisi entenimentada: "estira els fils de la relació entre realitat i ficció i fa una proposta (inevitablement fracassada) de definició de l'autoficció per defugir aquesta mena de calaix de sastre en què s'ha convertit (ple de tota mena de dols, penes, divorcis, separacions...) i que n'oblida la hibridesa interrogativa". N'he vist i escoltat amb atenció la presentació al programa Més 3/24.
El debat sobre la realitat i la ficció, el realisme tan incert i la ficció suposadament basada en fets reals, resta obert. Gabriel Ferrater ja n'hi va dir la seva, de sàvia opinió polèmica, com sempre, en aquest debat, al seu poema escrit a manera d'assaig en vers Poema inacabat: "L'atmosfera de la desena / te la dona molt bé el poema / primer d'On he deixat les claus: / el superrealisme, usat / amb talent, és més realista / que el realisme academista".
Ferrater es referia al poema de J. V. Foix intitulat així: "Vaig arribar en aquell poble, tothom me saludava i jo no coneixia ningú; quan anava a llegir els meus versos, el dimoni, amagat, darrere un arbre, em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris". Talment l'Elogi de la Follia, del nostre Erasme de Rotterdam (que no es deia Erasme ni era de Rotterdam), una al·legoria de Joana dita la Boja i el seu pare, Ferran el Catòlic: la malaurada reina no era boja ni estava gelosa del seu marit, sinó més aviat era al contrari. I talment també Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, una obra escrita en clau que critica la desorientació del catalanisme polític d'aleshores, com explica Diana Coromines, i que encara persisteix a hores d'ara.
Etiquetes:
