L'evolució de la política en els darrers temps està generant cada vegada més una dificultat per poder encaixar els conceptes de llibertat individual, drets humans i democràcia, amb les actuacions que diferents governs estan aplicant tant en la política interna com en l'àmbit internacional. No han estat poques les vegades que s'ha posat de manifest que votar, no és en si mateix sinònim de democràcia, òbviament exercir el dret a vot és el primer reflex d'una societat democràtica, tot i que aquest fet no és per si mateix garantia que es respecti la voluntat del poble.
Aristòtil definia, en contrapartida a la democràcia, unes formes que anomenava injustes de govern i que eren la tirania, l'oligarquia i la demagògia. Avui sembla que s'està teixint un nou estil de govern, en què aquestes tres formes injustes s'impliquen i s'uneixen per establir un nou sistema d'actuar. La tirania, en un concepte modern, no confondre amb la dictadura, la podem veure en molts governs que, en guanyar les eleccions, consideren que per aquest motiu estan amb el dret d'imposar, que no establir, els seus criteris i interessos sense tenir en compte que hi ha un conjunt de la població que pot pensar de manera diferent. A títol d'exemple, podríem fer esment a l'increment de 4.500 MM € que l'actual govern espanyol ha fet al pressupost de l'exèrcit, sense passar pel Congrés, per tant, sense ser supervisat, abans de la cimera de l'OTAN, al que s'ha d'afegir el compromís del 2% del PIB aplicable a "defensa" sense consultar-ho amb ningú.
Se li afegeixen, a aquestes tendències, formes d'actuar impregnades d'actes de clars oligarquies, és a dir, donar suport a una part de la societat i defensar certs interessos en contra dels de la majoria. Com es pot definir, si no és així, el suport que actualment tenen les empreses subministradores d'energia, provocant la cancel·lació del contracte de gas amb Algèria, per signar un amb els Estats Units, fet que comporta un increment superior al 25% del seu preu? Donar suport al Marroc en enfront dels interessos del Sàhara, és clarament un acte de tirania (actuar segons voluntat pròpia) en contra de les resolucions de l'ONU, a la vegada que afavorint interessos de certes empreses i de països tercers.
Parlar de demagògia és quasi presentar el procediment estàndard que s'aplica a la política per intentar justificar actuacions, preses de decisions o la manca d'aquestes. Podríem parlar de la famosa llei mordassa, que el PSOE es va comprometre a derogar, o la recent llei de memòria històrica, que, fins i tot Joan Tardà, s'ha vist en la necessitat de fer unes declaracions en les quals acusa ERC de trair als seus afiliats quan diu que "no mereixen aquest final mentider blanquejat per nosaltres" o la revisió de les pensions i tantes d'altres promeses, que potser caldria definir com eslògans publicitaris.
No és tan sols aquí, que hi ha un procés de deteriorament de la democràcia, podríem parlar del CatalanGate, sobre que ningú té interès a saber qui ho havia fet, ni les ja famoses converses del "comissari" Villarejo o la policia patriòtica, la persecució prospectiva de certs jutges en relacions a persones vinculades al moviment independentista. Des de fa anys que s'han estat vivint unes guerres molt cruentes: Líbia, Sirià, Afganistan (per anomenar-ne tan sols algunes) en què sempre d'una manera o altra han estat implicats els Estats Units i/o Rússia, que han comportat el desplaçament de milions de persones que cercaven tan sols un lloc on poder viure en pau.
La Unió Europea, atenent al seu esperit de solidaritat, drets humans i democràcia, va establir un acord amb Turquia, pressuposo que deu ser una democràcia a l'estil de les que imperen a la UE, si no, com s'entendria aquest acord amb un país no prou democràtic. Perquè fes de guardià i impedís l'entrada d'immigrants a la UE podem recordar la gent morint, encara avui, en campaments improvisats o els vaixells que s'han trobat sense port on poder desembarcar centenars de persones necessitades d'ajuda. Cal recordar Open Arms? Entenc que la defensa de la UE i la salvaguarda dels seus drets, inclosa la democràcia, obligava a establir aquests estats bloquejadors d'immigrants que venen de països del tercer món. Òbviament que han de fer al primer món? Suposo que alguns s'ho preguntaven.
Aquesta actuació, barreja dels diferents estils, és el que avui ens trobem d'una manera més generalitzada en les polítiques dels països democràtics. Mostres d'aquesta manera d'actuar, en tenim cada dia. Pot ser ara, amb la guerra d'Ucraïna i Rússia, s'han mostrat d'una manera més descarada la realitat dels valors que la UE defensa. No és el moment de parlar de la democràcia d'Ucraïna, tot i que ha estat el revulsiu pel qual una part dels països, bàsicament els occidentals, de la mà de l'OTAN, que al seu torn va de bracet amb els Estats Units, reconeguin que cal defensar els drets humans, la democràcia i la llibertat. La manera de fer-ho, al marge de les actuacions econòmiques que tots patim, imagino que també Rússia, ha estat una actuació diferent amb els seus ciutadans, a com s'ha fet fins ara a la UE, és a dir, obrir les fronteres i facilitar l'accés dels ciutadans d'aquest estat.
Diríem que s'ha despertat la consciència de la Unió Europea, si no fos perquè al mateix temps es maten immigrants que volen travessar la frontera de Melilla, fugint també de guerres i de la fam. La mesura? El president Pedro Sánchez ha establert un altre país policial per evitar l'entrada d'immigrants a Espanya, això sí, amb el vistiplau de la UE. Si aquesta feina comporta, en un moment donat, que es produeixin un nombre de morts, que a hores d'ara resulta impossible de saber, no ens hem de preocupar: s'han produït fora de les nostres fronteres i, a més, se'ls agraeix la feina feta, com va fer el president Sánchez, perquè també defensava amb aquest acte "la unidad nacional". Fa 33 anys es varen omplir tots la boca demanant la caiguda del mur de Berlín, uns anys després Aznar va posar un mur a les ciutats del nord d'Àfrica. Clar que alguns podrien dir que va ser la dreta, certament, però va ser el Sr. Zapatero qui va posar les concertines (eines preparades per destruir el cos de qualsevol persona que intenti passar-hi) i que avui aplaudeixen des del govern la seva col·locació.
En aquest context, potser ha arribat el moment de fer-nos una pregunta: aquests tipus de govern són realment una democràcia? Com que tant s'omplen la boca, sobretot aquí, quan parlen d'Espanya, o estem en una deriva que porta a un deteriorament progressiu d'aquest concepte i tot el que representa. Potser estem, d'una manera poc conscient, caient en l'altre estil que també deia Aristòtil, tot i que en aquells moments ho considerava un bon sistema de govern, i que és l'aristocràcia: el govern dels elegits pels de millor llinatge entre ells mateixos. Passant del govern del poble per al poble, al govern dels polítics, pels polítics.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i politòleg
Aristòtil definia, en contrapartida a la democràcia, unes formes que anomenava injustes de govern i que eren la tirania, l'oligarquia i la demagògia. Avui sembla que s'està teixint un nou estil de govern, en què aquestes tres formes injustes s'impliquen i s'uneixen per establir un nou sistema d'actuar. La tirania, en un concepte modern, no confondre amb la dictadura, la podem veure en molts governs que, en guanyar les eleccions, consideren que per aquest motiu estan amb el dret d'imposar, que no establir, els seus criteris i interessos sense tenir en compte que hi ha un conjunt de la població que pot pensar de manera diferent. A títol d'exemple, podríem fer esment a l'increment de 4.500 MM € que l'actual govern espanyol ha fet al pressupost de l'exèrcit, sense passar pel Congrés, per tant, sense ser supervisat, abans de la cimera de l'OTAN, al que s'ha d'afegir el compromís del 2% del PIB aplicable a "defensa" sense consultar-ho amb ningú.
Se li afegeixen, a aquestes tendències, formes d'actuar impregnades d'actes de clars oligarquies, és a dir, donar suport a una part de la societat i defensar certs interessos en contra dels de la majoria. Com es pot definir, si no és així, el suport que actualment tenen les empreses subministradores d'energia, provocant la cancel·lació del contracte de gas amb Algèria, per signar un amb els Estats Units, fet que comporta un increment superior al 25% del seu preu? Donar suport al Marroc en enfront dels interessos del Sàhara, és clarament un acte de tirania (actuar segons voluntat pròpia) en contra de les resolucions de l'ONU, a la vegada que afavorint interessos de certes empreses i de països tercers.
Parlar de demagògia és quasi presentar el procediment estàndard que s'aplica a la política per intentar justificar actuacions, preses de decisions o la manca d'aquestes. Podríem parlar de la famosa llei mordassa, que el PSOE es va comprometre a derogar, o la recent llei de memòria històrica, que, fins i tot Joan Tardà, s'ha vist en la necessitat de fer unes declaracions en les quals acusa ERC de trair als seus afiliats quan diu que "no mereixen aquest final mentider blanquejat per nosaltres" o la revisió de les pensions i tantes d'altres promeses, que potser caldria definir com eslògans publicitaris.
No és tan sols aquí, que hi ha un procés de deteriorament de la democràcia, podríem parlar del CatalanGate, sobre que ningú té interès a saber qui ho havia fet, ni les ja famoses converses del "comissari" Villarejo o la policia patriòtica, la persecució prospectiva de certs jutges en relacions a persones vinculades al moviment independentista. Des de fa anys que s'han estat vivint unes guerres molt cruentes: Líbia, Sirià, Afganistan (per anomenar-ne tan sols algunes) en què sempre d'una manera o altra han estat implicats els Estats Units i/o Rússia, que han comportat el desplaçament de milions de persones que cercaven tan sols un lloc on poder viure en pau.
La Unió Europea, atenent al seu esperit de solidaritat, drets humans i democràcia, va establir un acord amb Turquia, pressuposo que deu ser una democràcia a l'estil de les que imperen a la UE, si no, com s'entendria aquest acord amb un país no prou democràtic. Perquè fes de guardià i impedís l'entrada d'immigrants a la UE podem recordar la gent morint, encara avui, en campaments improvisats o els vaixells que s'han trobat sense port on poder desembarcar centenars de persones necessitades d'ajuda. Cal recordar Open Arms? Entenc que la defensa de la UE i la salvaguarda dels seus drets, inclosa la democràcia, obligava a establir aquests estats bloquejadors d'immigrants que venen de països del tercer món. Òbviament que han de fer al primer món? Suposo que alguns s'ho preguntaven.
Aquesta actuació, barreja dels diferents estils, és el que avui ens trobem d'una manera més generalitzada en les polítiques dels països democràtics. Mostres d'aquesta manera d'actuar, en tenim cada dia. Pot ser ara, amb la guerra d'Ucraïna i Rússia, s'han mostrat d'una manera més descarada la realitat dels valors que la UE defensa. No és el moment de parlar de la democràcia d'Ucraïna, tot i que ha estat el revulsiu pel qual una part dels països, bàsicament els occidentals, de la mà de l'OTAN, que al seu torn va de bracet amb els Estats Units, reconeguin que cal defensar els drets humans, la democràcia i la llibertat. La manera de fer-ho, al marge de les actuacions econòmiques que tots patim, imagino que també Rússia, ha estat una actuació diferent amb els seus ciutadans, a com s'ha fet fins ara a la UE, és a dir, obrir les fronteres i facilitar l'accés dels ciutadans d'aquest estat.
Diríem que s'ha despertat la consciència de la Unió Europea, si no fos perquè al mateix temps es maten immigrants que volen travessar la frontera de Melilla, fugint també de guerres i de la fam. La mesura? El president Pedro Sánchez ha establert un altre país policial per evitar l'entrada d'immigrants a Espanya, això sí, amb el vistiplau de la UE. Si aquesta feina comporta, en un moment donat, que es produeixin un nombre de morts, que a hores d'ara resulta impossible de saber, no ens hem de preocupar: s'han produït fora de les nostres fronteres i, a més, se'ls agraeix la feina feta, com va fer el president Sánchez, perquè també defensava amb aquest acte "la unidad nacional". Fa 33 anys es varen omplir tots la boca demanant la caiguda del mur de Berlín, uns anys després Aznar va posar un mur a les ciutats del nord d'Àfrica. Clar que alguns podrien dir que va ser la dreta, certament, però va ser el Sr. Zapatero qui va posar les concertines (eines preparades per destruir el cos de qualsevol persona que intenti passar-hi) i que avui aplaudeixen des del govern la seva col·locació.
En aquest context, potser ha arribat el moment de fer-nos una pregunta: aquests tipus de govern són realment una democràcia? Com que tant s'omplen la boca, sobretot aquí, quan parlen d'Espanya, o estem en una deriva que porta a un deteriorament progressiu d'aquest concepte i tot el que representa. Potser estem, d'una manera poc conscient, caient en l'altre estil que també deia Aristòtil, tot i que en aquells moments ho considerava un bon sistema de govern, i que és l'aristocràcia: el govern dels elegits pels de millor llinatge entre ells mateixos. Passant del govern del poble per al poble, al govern dels polítics, pels polítics.
Joan Bermúdez i Prieto
Advocat i politòleg
Etiquetes:
