-
Poyo, abans de volar cap a Doha
Cedida
Ningú em creia quan els deia que no estava nerviosa. Després d’un any sencer esperant el gran dia, com podia ser que no l’esperés amb ganes? No em malinterpreteu, les ganes eren presents. Molt, a més. Però no vaig notar nervis fins ben bé l’últim moment, fins a la nit abans de marxar.
12 hores abans d’agafar el vol cap a Doha, la nit de dissabte 14 de gener, vaig començar a fer la maleta i allà me’n vaig adonar: marxava, tot era real. En aquell moment, tots els pensaments intrusius que havia tingut de tant en tant anteriorment, tornaven amb forces multiplicades: estic fent bé? I si això no és per mi? I si al cap de sis mesos vull tornar? Tots els i si possibles rondaven pel meu cap lliurement.
Quan vaig plantejar aquest viatge, em vaig posar un objectiu: unir Singapur i Reus per terra, preferiblement amb mitjans de transport gratuïts. L’objectiu segueix en peu més que mai, però de vegades m’he plantejat què passaria si, per la raó que fos, no ho aconseguís. Raons de salut, econòmiques, problemes de fronteres o, fins i tot, si sento la necessitat de tornar.
[blockquote]"Considero tot el que hagi de venir com una victòria i i crec que soc una privilegiada per poder-ho viure"[/blockquote]
Fa un temps ho planejava com un fracàs, però a poc a poc m’he adonat que el veritable fracàs hauria estat no intentar-ho, quedar-me a casa presa de totes aquestes pors. La part més difícil, la de prendre la decisió i deixar-ho tot (en definitiva, fer el gran pas), ja l’he feta. A molta gent li agradaria fer el que jo estic fent, però per A o per B mai el fan, aquest pas. Així doncs, considero tot el que hagi de venir com una victòria i i crec que soc una privilegiada per poder-ho viure.
El que no et diuen quan marxes és com de complicats són els comiats. Sempre he estat una persona extremadament independent, però els últims dies a casa he vist com aquest tret principal de la meva personalitat es dissipava una mica. Al final, no és el mateix ser independent prop de casa que a l’altra banda de món. Dir adeu (o fins després) a les persones que estimes és sempre dur. Per molt que marxis a complir els teus somnis, que allà on vagis sigui millor.
Acomiadar família, amistats, l’amor… ningú està preparat, i menys quan estàs envoltada de persones brutals (com és el meu cas). Han estat dies frenètics, de reunir-los a tots, de buscar estones d’on no les tenia per veure a tothom ni que fos per una abraçada. Abans de començar a explicar les sensacions durant els primers dies de viatge, voldria posar-me una mica personal i agrair. Agrair a la meva família: la meva mare, el meu pare, el meu germà i la resta de tiets i cosins. Sé que no és fàcil, sé que costa d’entendre, però gràcies per confiar en mi i fer-me costat.
[blockquote]"Dir adeu (o fins després) a les persones que estimes és sempre dur. Per molt que marxis a complir els teus somnis, que allà on vagis sigui millor"[/blockquote]
Als meus amics, tots, però especialment a la Carla, l'Amèlia, la Marta i la Mariona per ser els meus pilars, per emocionar-se amb mi quan els vaig dir que marxava i per escoltar-me sempre. També a l’Anna Muñoz i al Raúl, us tinc a tots dos en un lloc especial del meu cor. I a la llei de Murphy o l’univers, per fer aparèixer a algú molt especial just abans de marxar i fer que tot trontollés per moments. De vegades la vida és així, però el viatge continua.
Ara sí: l’aventura comença! I ho fa a Doha, Qatar, durant unes intenses 48 hores on vaig visitar la ciutat, em vaig retrobar amb una bona amiga de la infància i vaig començar a experimentar el que buscava: la sensació de llibertat. No tenir plans i no haver de ser enlloc, però alhora voler ser a tot arreu i no perdre’m res. Voler aprofitar els dies i conèixer tot i tothom.
Des de Singapur, el primer destí del sud-est asiàtic i després d’estar-m’hi gairebé quatre dies, podria descriure aquest inici amb la paraula intensitat. Quan tot és nou i quan coneixes persones de tot el món constantment (algunes de vacances, altres amb plans similars als teus, altres immigrants que han viatjat per buscar-se la vida i d’altres locals).
Hi ha un concepte en anglès que em ve molt al cap aquests dies. Es defineix amb l’acrònim FOMO (Fear of missing out) i literalment vol dir “la por de perdre’s coses”. Crec que sempre he estat una mica així, per això poques vegades dic que no a un pla: el fervor de voler-ho viure tot, d’experimentar-ho tot, de no perdre’m res. Però viatjant, aquesta sensació s’ha multiplicat exponencialment. Ara per ara, la sensació és de vacances.
Suposo que, amb el temps, m’adaptaré a aquest ritme. Pausaré tempos, afluixaré marxes. Faré del viatge un estil de vida. De moment, toca gaudir-ne. Demà creuaré la meva primera frontera terrestre: la que separa Singapur de Malàisia. I, amb aquesta, deixaré enrere el primer país dels molts que tinc per endavant. Sincerament, no puc esperar a veure com em sorprèn el viatge.
Llegiu també:
12 hores abans d’agafar el vol cap a Doha, la nit de dissabte 14 de gener, vaig començar a fer la maleta i allà me’n vaig adonar: marxava, tot era real. En aquell moment, tots els pensaments intrusius que havia tingut de tant en tant anteriorment, tornaven amb forces multiplicades: estic fent bé? I si això no és per mi? I si al cap de sis mesos vull tornar? Tots els i si possibles rondaven pel meu cap lliurement.
Quan vaig plantejar aquest viatge, em vaig posar un objectiu: unir Singapur i Reus per terra, preferiblement amb mitjans de transport gratuïts. L’objectiu segueix en peu més que mai, però de vegades m’he plantejat què passaria si, per la raó que fos, no ho aconseguís. Raons de salut, econòmiques, problemes de fronteres o, fins i tot, si sento la necessitat de tornar.
[blockquote]"Considero tot el que hagi de venir com una victòria i i crec que soc una privilegiada per poder-ho viure"[/blockquote]
Fa un temps ho planejava com un fracàs, però a poc a poc m’he adonat que el veritable fracàs hauria estat no intentar-ho, quedar-me a casa presa de totes aquestes pors. La part més difícil, la de prendre la decisió i deixar-ho tot (en definitiva, fer el gran pas), ja l’he feta. A molta gent li agradaria fer el que jo estic fent, però per A o per B mai el fan, aquest pas. Així doncs, considero tot el que hagi de venir com una victòria i i crec que soc una privilegiada per poder-ho viure.
Els comiats
El que no et diuen quan marxes és com de complicats són els comiats. Sempre he estat una persona extremadament independent, però els últims dies a casa he vist com aquest tret principal de la meva personalitat es dissipava una mica. Al final, no és el mateix ser independent prop de casa que a l’altra banda de món. Dir adeu (o fins després) a les persones que estimes és sempre dur. Per molt que marxis a complir els teus somnis, que allà on vagis sigui millor.
Imatge del comiat amb la família, a l'aeroport, just abans de començar el viatge Foto: Cedida
Acomiadar família, amistats, l’amor… ningú està preparat, i menys quan estàs envoltada de persones brutals (com és el meu cas). Han estat dies frenètics, de reunir-los a tots, de buscar estones d’on no les tenia per veure a tothom ni que fos per una abraçada. Abans de començar a explicar les sensacions durant els primers dies de viatge, voldria posar-me una mica personal i agrair. Agrair a la meva família: la meva mare, el meu pare, el meu germà i la resta de tiets i cosins. Sé que no és fàcil, sé que costa d’entendre, però gràcies per confiar en mi i fer-me costat.
[blockquote]"Dir adeu (o fins després) a les persones que estimes és sempre dur. Per molt que marxis a complir els teus somnis, que allà on vagis sigui millor"[/blockquote]
Als meus amics, tots, però especialment a la Carla, l'Amèlia, la Marta i la Mariona per ser els meus pilars, per emocionar-se amb mi quan els vaig dir que marxava i per escoltar-me sempre. També a l’Anna Muñoz i al Raúl, us tinc a tots dos en un lloc especial del meu cor. I a la llei de Murphy o l’univers, per fer aparèixer a algú molt especial just abans de marxar i fer que tot trontollés per moments. De vegades la vida és així, però el viatge continua.
Els primers dies viatjant indefinidament
Ara sí: l’aventura comença! I ho fa a Doha, Qatar, durant unes intenses 48 hores on vaig visitar la ciutat, em vaig retrobar amb una bona amiga de la infància i vaig començar a experimentar el que buscava: la sensació de llibertat. No tenir plans i no haver de ser enlloc, però alhora voler ser a tot arreu i no perdre’m res. Voler aprofitar els dies i conèixer tot i tothom.
Des de Singapur, el primer destí del sud-est asiàtic i després d’estar-m’hi gairebé quatre dies, podria descriure aquest inici amb la paraula intensitat. Quan tot és nou i quan coneixes persones de tot el món constantment (algunes de vacances, altres amb plans similars als teus, altres immigrants que han viatjat per buscar-se la vida i d’altres locals).
Hi ha un concepte en anglès que em ve molt al cap aquests dies. Es defineix amb l’acrònim FOMO (Fear of missing out) i literalment vol dir “la por de perdre’s coses”. Crec que sempre he estat una mica així, per això poques vegades dic que no a un pla: el fervor de voler-ho viure tot, d’experimentar-ho tot, de no perdre’m res. Però viatjant, aquesta sensació s’ha multiplicat exponencialment. Ara per ara, la sensació és de vacances.
Rifdhy, un noi d'Sri Lanka que viu a Singapur i ha acollit Poyo a casa seva Foto: Cedida
Suposo que, amb el temps, m’adaptaré a aquest ritme. Pausaré tempos, afluixaré marxes. Faré del viatge un estil de vida. De moment, toca gaudir-ne. Demà creuaré la meva primera frontera terrestre: la que separa Singapur de Malàisia. I, amb aquesta, deixaré enrere el primer país dels molts que tinc per endavant. Sincerament, no puc esperar a veure com em sorprèn el viatge.
Llegiu també:
Etiquetes:
