Solidaris o súbdits?

Ara fa uns catorze anys, en Manuel Vázquez Montalbán va publicar a la premsa escrita un article on feia referència a les inevitables situacions de guerra -considerant el concepte guerra com a un enfrontament entre dos bàndols- que, per causes i motivacions ben diferents, sorgien al nostre planeta. En especial consideració feia esment a un conflicte que avui, uns anys després, està omplint amplis espais de les notícies de casa nostra: l'enfrontament per allò que alguns sectors ja anomenen l'or blau, és a dir,la "guerra per l'aigua".

Després de diverses setmanes remenant múltiples solucions de darrera hora, sembla ser que ja han trobat el pedaç més adient per tal de cobrir l'expedient: la immediata construcció d'una canonada que dugui l'aigua excedent (?) del minitransvasament de l'Ebre fins a Abrera i, des d'aquí, subministrar-la a la conurbació de Barcelona. Ens ho justifiquen amb l'argument que dels 4m3/segon de concessió del minitransvasament de l'Ebre, les comarques tarragonines només en fem servir la meitat i, per tant, resten disponibles 2m3/segon que s'usaran per al subministrament de la Ciutat Comtal. I per acabar-ho de disfressar, i per tal de justificar les grans incompetències històriques de planificació, el govern espanyol i el tripartit català -ambdós grans opositors al Plan Hidrológico Nacional- ens ho emboliquen amb llastimosos arguments de solidaritat.

I em pregunto, quina solidaritat hem de tenir amb les comarques centrals quan la situació a casa nostra no està per fer volar coloms? Heu vist quina imatge més trista tenen els pantans de Riudecanyes o de Siurana? Sabeu que la cunya de salinització de l'Ebre està arribant a Tortosa? O heu visitat el Delta les darreres setmanes? No seria més coherent consolidar els cabdals ecològics dels nostres rius? No seria més lògic garantir el subministrament d'aigua del nostre territori abans d'adquirir responsabilitats que no ens pertoquen? No seria més racional aprofitar l'aigua de les depuradores abans de fer la barbaritat de llençar-la al mar?

Però no, hem de ser solidaris! Solidaris de la mateixa manera que els governants dels catalanets i les catalanetes de les comarques centrals ho foren quan, fa uns anys, aquí passàvem set. De la mateixa manera que ho foren donar-nos totes les indústries contaminats, fet que ha generat unes altes taxes d'al·lèrgies i de malalties cancerígenes. De la mateixa manera que ho són amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, quan aquí estem patint una greu situació d'inseguretat. De la mateixa manera que ho són amb el traçat de l'AVE pel mig de la seva ciutat quan nosaltres l'hem d'anar a buscar a quilòmetres de casa i amb dificultats de comunicació i d'accés. I, en resum, de la mateixa manera que tantes i tantes coses que no se solucionen fins que el problema és extremadament evident.

Els nostres governats, una altra vegada, posaran pedaç, a corre-cuita, fruit de la falta de previsió o per incapacitat de gestió. Tot plegat és el resultat d'allò que podríem anomenar com la síndrome dels vidres fumats, una malaltia que els aïlla a l'interior dels seus cotxes oficials, en un meravellós món de fantasia, que els transforma, no en solidaris amb el país, sinó en súbdits de les sigles dels seus partits, esperant, com no, la rifa de càrrecs generosament remunerats.