Roc Puig: al rescat del rock

Quan et pregunten què vols ser de gran, de vegades saps la resposta i de vegades no. En Roc la sabia, però no acabava de coincidir amb el que la gent esperava. Des de ben petit, i sota el caliu d’una llar melòmana, escoltava embadalit la veu del pare, que cantava sense dedicar-s’hi professionalment, per després absorbir les piles de vinils i les cintes de casset que rondaven per casa. El desig vencia en Roc: volia ser músic.

Amb el pas del temps, aquell nen ha crescut i encara creu que fer música té una part extraordinària, però és conscient que suposa un gran esforç. Sap molt bé que darrere de cada cançó hi ha un procés de composició i gravació, de refinament, de recerca d’un so o una idea, també de reflexió. I, després de tot, les expectatives moltes vegades no es compleixen. O senzillament no es rep el reconeixement que un mereix i espera. Perquè ser músic és difícil. Avui més que mai. Ho diu algú de 42 anys, que lluita per aconseguir-ho des dels 17. Res que no se sàpiga, però que sovint s’oblida.

Persistència

Després d’un EP homònim editat fa quatre anys, ‘Foc i Cendra’ és el segon treball i el primer de llarga durada de Roc Puig. “És molt difícil que tot surti a la primera i sigui un gran èxit. Es tracta de picar pedra. Et donaran molts no per resposta, però s’ha de ser persistent i caparrut per defensar el que estàs fent”, diu el cantant i compositor. I és que el camí no sempre és fàcil: Roc Puig va començar sent un grup, però finalment el vocal va seguir el seu camí en solitari. Per justificar aquesta decisió, Puig cita un dels grans. “Bruce Springsteen deia que en una banda no existeix la democràcia. Per molt que sembli que estigui cohesionada, quasi sempre és necessari que algú decideixi”.

Amb la banda desfeta, Puig va quedar-se “una mica penjat”, però amb ganes de seguir donant guerra. Ara no està sol en aquesta nova aventura. La producció musical de ‘Foc i Cendra’ ha anat a càrrec de Jofre Bardagí, i l’enregistrament i la mescla de les cançons s’han fet als Estudis La Vall de Santa Eulàlia de Ronçana, per part de Marc Martín. El disc també compta amb les col·laboracions de músics destacats en el panorama musical català, com Àngel Valentí (bateria) i Alexandre Rexach de Glaucs, Pemi Rovirosa de Lax’n’Busto (guitarra) i el mateix Bardagí, que s’ocupa dels pianos i les guitarres. Completen la banda d’estudi Pepe García a les guitarres i Jaume Surroca al baix.

Havent gaudit de l'ajuda d'aquest “equipàs”, el músic es mostra content i satisfet amb el resultat del nou disc. Un disc marcat per l’evolució, tant professional com personal, al llarg dels últims quatre anys. “Torno renovat. He après molt. Es tracta d’un projecte més madur, més reflexiu, que neix de la persistència i la fe en unes cançons que quasi no veuen la llum”, diu Puig.

Rock amb missatge

Roc no s’està de dir que té referents ben diferents i diversos, des de Bon Jovi, Aerosmith Bryan Adams... fins a Coldplay, One Republic o The Killers. Però la seva debilitat és, segurament, el rock. I si d’alguna cosa està conformat l’ADN d’aquest gènere és d’un esperit contestatari, d’anar en contra de les normes i del sistema. Quan es troba en hores baixes, encara sorgeixen sorpreses com Roc Puig. La seva irrupció és un granet de sorra necessari a l’hora recuperar un moviment musical que fou massiu als anys 90 i que ara sembla endormiscat: el rock català. Un fenomen que atrapava grans capes de públic, i que contrasta amb l’actual fragmentació de tendències.

No sorprèn, doncs, que el compositor senti certa nostàlgia i admiri grups com Els Pets o Sopa de Cabra, entre d’altres. D’aquí que el disc i els deu temes que el conformen s’erigeixin com una crida d’esperança i lluita, que poden aplicar-se a molts àmbits de la vida, a banda del moment que viu el gènere i el panorama musical general. Per a Puig, són deu cançons que “parlen d’aixecar-se després de caure. De revifar la flama i de creure en les segones oportunitats”. Temes vestits de rock, però també de tendresa quan pertoca. “Hi ha molta emoció, suor, llàgrimes... és una barreja d’emocions”, confessa. I espera que “la gent obri la ment i l’oïda”, recuperant altres opcions i acceptant-ne de noves.